Felipe González ha anomenat els catalans «una minoria en extinció», aixecant una important onada de crítiques entre amplis sectors del catalanisme. Les seves declaracions han estat titllades de poc respectuoses i ofensives. Tanmateix, el fet és que els catalans som una minoria en extinció, i les dades així ho demostren.
Creixement poblacional i immigració
La població de Catalunya ha crescut exponencialment en els darrers cent anys. L’any 1900, Catalunya tenia una població d’1.984.115 habitants, mentre que la població comptabilitzada el 2022 era de 7.747.709 habitants. Un augment de quasi un 400%, molt superior al d’Espanya, on la població en el mateix periode només s’ha duplicat. Però, significa això que els catalans som cada cop més? No, en absolut, ja que el creixement no ha estat natural sinó que es deu sobretot a la immigració. Els catalans som una minoria a la nostra terra.
Durant el segle XX s’han produït almenys tres grans onades d’immigració des d’Espanya, a les que s’ha de sumar una quarta onada d’immigració no espanyola durant el sege XXI. Catalunya, que era terra d’emigrants fins al segle XIX, va convertir-se en un pol d’atracció a mesura que creixia la ciutat de Barcelona i el seu teixit industrial. L’any 1940, la immigració ja suposava el 68,54% del creixement demogràfic de Catalunya.
La majoria dels immigrants del segle XX provenien de regions espanyoles, i això va comportar que, en molts casos, no s’integressin a Catalunya. Eren castellanoparlants, la majoria dels catalans els entenien i, a més, la concentració de gran part de la immigració en barris obrers de l’àrea metropolitana de Barcelona els permetia no haver d’interactuar amb gaires veïns catalans.
Així, malgrat una part important de la immigració va aprendre català i va transmetre l’amor per Catalunya als seus fills, també n’hi va haver molts que van establir-se a Catalunya sense adaptar-se. De fet, en moltes zones amb una elevada immigració es va iniciar el moviment contrari: alguns catalans van començar a castellanitzar-se. I aquesta castellanització s’ha anat accentuant generació rere generació. Hi han ajudat les polítiques espanyoles d’uniformització i centralització estatal i també la desidia dels propis polítics catalans.
La minoria nacional catalana
Des de finals del segle XX, en tot cas, es pot parlar d’una minoria nacional catalana. L’existència d’aquesta minoria nacional és constatable en el descens del nombre de persones que tenen el català com a llengua habitual. Mentre que abans de la Guerra Civil un 90% dels ciutadans de Catalunya eren catalanoparlants, avui només un 30% afirma que el català és la seva llengua principal. I si entenem que la llengua és requisit fonamental de la catalanitat, és obvi que no podem parlar de prop de 8 milions de catalans. Els catalans a Catalunya serien com a molt uns 2 milions i mig.
Però, aquesta minoria nacional està en extinció? Per això hem de tornar a remetre’ns a la llengua. Els lingüistes consideren que una llengua que és utilitzada per menys del 30% de la població és una llengua que es mor. Aquest 30% és el punt en el qual comença a ser molt complicada la transmissió generacional de la llengua, és a dir, els pares no aconsegueixen que els fills considerin principal la llengua materna. Doncs bé, a Catalunya ja som gairebé en aquest punt. A més, mentre en general la natalitat es desploma i la població envelleix, més del 35% dels menors que resideixen a Catalunya són fills d’immigrants, i les estadístiques diuen que aquests nens es relacionen majoritàriament en castellà.
Una realitat amagada
És a dir, des d’un punt de vista nacional, cultural, els catalans som minoritaris a Catalunya. No és cap secret. Però llavors, com és que no tots els catalans ho entenen així? Doncs perquè la idea de que tothom que viu a Catalunya és català amaga aquesta realitat. Fins i tot quan l’ONU va reconèixer els catalans com a GOI, és a dir, com a Grup Objectivament Identificable, ho va fer sobre aquesta premissa de que tota la població de Catalunya és catalana i de que, per tant, som una minoria a Espanya, però no al Principat. El propi referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 va partir d’aquesta consideració.
I d’aquí la indignació dels polítics autonomistes quan algú de fora identifica tan clarament la realitat. Perquè si considerem que els catalans som minoria dins i fora de Catalunya, i que som una minoria en perill d’extinció, la necessitat d’avançar cap a l’autodeterminació es torna urgència. I, per això, potser caldria que els polítics catalans, sempre disposats a ofendre’s per tot el que diuen a Espanya, analitzessin també què hi ha de cert en el que ha dit Felipe González i posessin fil a l’agulla per donar sol·lucions.
