Avui fa cent anys del naixement d’un dels grans patriotes i independentistes catalans del segle XX, el qual va portar a terme la seva acció nacionalista fins ben entrat segle XXI, concretament fins a la seva mort, concretament el 17 de novembre de 2011.
Enric Garriga i Trullols (Barcelona, 31 de maig de 1926 – Barcelona, 17 de novembre de 2011) fou un enginyer químic, activista cultural i destacat impulsor de les relacions entre Catalunya i Occitània. És recordat especialment per la seva tasca en la projecció internacional de la cultura catalana i per la defensa de la llengua i la identitat occitanes.
Format com a enginyer químic a l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial, treballà durant molts anys al Departament d’Indústria de la Generalitat de Catalunya fins a la seva jubilació, l’any 1996. Paral·lelament, desenvolupà una intensa activitat cívica i cultural vinculada al nacionalisme català i a l’occitanisme. El 1973 obtingué el certificat d’aptitud per a l’ensenyament del català atorgat per Òmnium Cultural, fet que reflecteix el seu compromís amb la recuperació lingüística durant el franquisme i la Transició.
Fins al 1975, l’activitat d’Enric Garriga i Trullols es desenvolupà sobretot en tres àmbits: la recuperació de la llengua catalana durant el franquisme, la militància catalanista i la preparació d’iniciatives culturals que després es consolidarien durant la Transició.
De jove mostrà un compromís actiu amb la cultura catalana en un context marcat per la repressió franquista. Garriga va aprendre a escriure en català a través dels cursos impulsats per Òmnium Cultural, ja que la nostra llengua havia estat exclosa de l’ensenyament oficial. El 1973 obtingué el certificat d’aptitud de la Junta Assessora per a l’Ensenyament del Català (JAEC), que l’acreditava com a professor de català. Aquesta activitat tenia una clara dimensió de lluita cultural nacionalista i de normalització lingüística.
En l’àmbit polític, entre 1974 i 1976 milità al Partit Popular de Catalunya, una formació catalanista i socialista autogestionària fundada, entre altres, per Joan Colomines i Puig. Garriga participà en aquesta organització en els darrers anys del franquisme, quan els espais polítics nacionalistes encara actuaven amb moltes limitacions legals. El seu objectiu polític era contribuir a la unitat d’acció del nacionalisme i de l’independentisme català.
Pel que fa a l’occitanisme, abans del 1975 ja mostrava interès per les relacions entre Catalunya i Occitània i per la defensa de la llengua occitana. De jove havia recorregut tota Occitània per conèixer la seva gent i la seva terra. Garriga féu costat a tots aquells occitans que lluitaven per la seva llengua i fins i tot instigava els capellans occitans a fer la missa en llengua occitana en comptes de fer-la en francès.
Entre 1975 i 1977 participà activament en el Congrés de Cultura Catalana, concretament en l’àmbit de projecció exterior. D’aquesta experiència sorgí, el 1978, la fundació de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, entitat destinada a difondre la cultura catalana internacionalment. Garriga n’esdevingué president a partir de 1997 i impulsà iniciatives de gran simbolisme, com la construcció de monuments dedicats a figures catalanes en països com Alemanya, Bèlgica o l’Argentina. Segons Teresa Clota, en un article seu sobre Garriga i Trullols a la revista Llengua Nacional, «amb l’IPECC organitzà actes commemoratius de fets històrics al lloc que havien ocorregut; i vam resseguir les petges catalanes de l’expansió de Catalunya per la Mediterrània i, a Europa, els llocs d’exili dels herois catalans del 1714».
Garriga coneixia l’insigne patriota i independentista primerenc Josep Maria Batista i Roca (un altre gran occitanista) i al seu costat foren fundadors de l’esmentat IPECC. Garriga i Trullols instituí, a través de l’IPPEC, els Premis Josep Maria Batista i Roca (que actualment s’anomenen Premis Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga i Trullols) per a guardonar totes aquelles persones que malden per donar a conèixer Catalunya, la seva realitat nacional i el seu anhel de recuperació de la independència política a l’estranger.
L’any 1977 també participà en la creació del Cercle d’Agermanament Occitano-Català, una entitat dedicada a reforçar els vincles culturals i lingüístics entre els Països Catalans i Occitània. Des del CAOC promogué cursos d’occità, activitats d’intercanvi cultural i iniciatives com la Pujada al Port de Salau o els dictats occitans a Barcelona. La seva acció fou decisiva en la difusió de la cultura occitana a Catalunya i en la defensa de l’aranès.
Després de la seva mort, el 17 de novembre de 2011, nombroses entitats culturals i occitanistes li reteren homenatge. El seu llegat ha continuat viu tant dins l’IPECC com del CAOC, i diversos premis i commemoracions han mantingut la seva memòria vinculada a la promoció internacional de la cultura catalana.
Clourem aquest article amb unes paraules d’Enric Garriga i Trullols recollides per Teresa Clota a l’article esmentat anterorment que resumeixen el seu capteniment i el seu tarannà: «No hem d’explicar només que tenim una llengua, una història, una cultura i unes celebritats. El que s’ha de saber és que volem la independència».
