Manresa i el col·lapse del relat oficial
El debat del Ple de Manresa d’aquest 21 de maig ha tingut una virtut indiscutible: ha obligat -i obligarà- molts sectors polítics i educatius a posicionar-se davant una realitat que ja és impossible d’amagar.
La moció presentada pel regidor Sergi Perramon, del grup Avenç Nacionalista, a petició de Xafa.cat -la Xarxa de Famílies pel Català- proposava impulsar espais de socialització en català entre infants i joves, reforçar amb més rigor la immersió lingüística i introduir criteris sociolingüístics en la planificació escolar per evitar la dispersió absoluta dels alumnes de llengua catalana dins els centres educatius.
La proposta partia d’una realitat irrefutable: el català no desapareix principalment de les aules, sinó dels patis, dels grups d’amics i dels espais informals de relació on realment es consoliden les llengües.
La moció va ser rebutjada per quinze vots en contra d’ERC, CUP, PSC i VOX, davant dels nou vots favorables d’Avenç Nacionalista, Junts i Impulsem Manresa. Una fotografia política que molts ciutadans han percebut amb perplexitat. Sobretot perquè, mentre alguns d’aquests partits es presenten habitualment com a grans defensors de la llengua catalana, a Manresa han votat contra una proposta destinada a protegir els espais on el català encara es transmet de manera espontània, així com a crear-ne de nous.
El mite de la «cohesió» i la realitat dels patis
Durant dècades, el catalanisme institucional ha viscut instal·lat en una mena de dogma: la idea que la cohesió social consisteix simplement a barrejar alumnes i esperar que el català s’encomani per art de màgia, o potser perquè els catalans som més simpàtics, més oberts o més guapos. Però la realitat sociolingüística és una altra.
El castellà és la llengua hegemònica i majoritària, la llengua de prestigi informal entre adolescents. Per això molts nens catalans no “integren” ningú: s’integren ells al castellà.
Això és exactament el que moltes famílies i professors observem amb impotència. Infants que es passen al castellà amb els amics, al pati o fins i tot amb companys catalans. Per què? Doncs per pressió ambiental, per dinàmiques demogràfiques i per la necessitat adolescent d’encaixar socialment. Ens agradi no, és així.
Aquí és on el debat es torna especialment revelador. Alguns sectors continuen atribuint el retrocés del català exclusivament a la manca d’estat propi, als videojocs o a una legislació insuficient. Sens dubte, aquests factors existeixen. Però ignorar completament la qüestió demogràfica i la composició sociolingüística dels centres és començar l’anàlisi amb una bena als ulls.
Com assenyalava aquests dies Bernat Mallén, el pensament hegemònic dels darrers anys ha volgut explicar la substitució lingüística gairebé només des del marc institucional, mentre evitava parlar de la composició demogràfica dels grups socials, que és el factor que té més pes en els usos socials.
Sociolingüística o dogma ideològic?
Els detractors de la moció, encapçalats pel regidor Pol Huguet (ERC), sostenen que introduir criteris sociolingüístics en la planificació escolar trenca el “model de cohesió” i derivaria en “segregació” (“la reserva índia” és el concepte en voga). Xafa replica exactament el contrari: que l’actual dispersió absoluta de l’alumnat de llengua catalana està accelerant la substitució lingüística i la desaparició del català dels espais juvenils.
I subratlla que la necessitat de preservar espais d’ús propis per a llengües minoritzades està àmpliament avalada per la sociolingüística contemporània i per especialistes nostres com Joan Pujolar, Natxo Sorolla, Maite Puigdevall o Maria Sabaté-Dalmau, entre molts altres investigadors.
Qui ha fet desaparèixer el català dels patis?
La reacció d’alguns sectors ha estat automàtica: acusacions de segregació, alarmisme i fins i tot “extrema dreta lingüística”. Huguet ha arribat a qualificar la proposta de “bomba atòmica” contra les polítiques educatives actuals. Però qui ha llançat realment la bomba? Qui ha fet desaparèixer el català de molts patis escolars?
Perquè la realitat és tossuda: les llengües depenen de comunitats humanes (ara sí, cohesionades), de densitat social, de transmissió espontània i de prestigi de grup. Quan això no hi és, la llengua tampoc.
Negar això no és ser progressista. És ser irresponsable.
Els patis ja han canviat de llengua. I ara què?
El debat de Manresa, de fet, pot acabar essent més important per la seva derrota que per la moció mateixa. Perquè ha fet visible una profunda contradicció, la d’aquells que encara viuen de mites dels anys vuitanta i els qui comencen a assumir que la situació actual exigeix solucions noves.
Hi ha voluntat real d’afrontar les causes o continuarem refugiant-nos en eslògans mentre la llengua desapareix dels patis i de tota una generació.
