Espanya va començar el Mundial amb una actuació ridícula. La selecció espanyola, presentada durant setmanes com una de les aspirants a arribar lluny al torneig, va ser incapaç de marcar un sol gol contra Cap Verd i va haver de conformar-se amb un empat (0-0) que és tot un fracàs.
Durant noranta minuts, el combinat espanyol va monopolitzar la possessió de la pilota, però ho va fer amb una esterilitat desesperant. Molta circulació, molta retòrica sobre el «model» i el «bon futbol», però una incapacitat absoluta per transformar la seva presumpta superioritat en ocasions clares. Cap Verd, amb una fracció dels recursos, del ressò mediàtic i de les expectatives que envolten Espanya, va demostrar que la disciplina tàctica i el compromís col·lectiu poden neutralitzar perfectament una selecció més sobèrbia que no pas una altra cosa.
El resultat és especialment significatiu perquè colpeja de ple l’imperialisme banal que acompanya cada gran competició internacional de la selecció dels castellans. Un cop més, banderes, samarretes vermelles i apel·lacions emocionals a la «unidad nacional» han envoltat «la Roja», convertida sovint en un dels principals vehicles de reafirmació simbòlica de l’espanyolitat, que no és altra cosa que la castellanitat imperialista. Però la realitat del terreny de joc ha estat molt menys grandiloqüent que el relat patrioter construït al seu voltant.
L’empat contra Cap Verd recorda que el poder espanyol s’assembla molt a un gegant amb els peus de fang. Sobre la gespa, la selecció presentada com a representant d’una gran potència futbolística va ser incapaç de superar un rival que molts observadors consideraven poc més que un tràmit. Els catalans n’hauríem d’aprendre una lliçó.
Mentre els comentaristes més entusiastes buscaven excuses i insistien que «només és el primer partit», el marcador final oferia una lliçó molt més senzilla: ni la història, ni la propaganda esportiva madridenca, ni l’exhibició recurrent de símbols espanyolers marquen gols. El que compta és el rendiment sobre el camp, i en aquest apartat Espanya va fracassar estrepitosament.
Cap Verd s’endú un punt merescut i una petita victòria moral. Espanya, en canvi, s’endú un correctiu ben merescut per la seva fatxenderia proverbial.
