Després de la conquesta de Mallorca i la submissió de Menorca al començament de la dècada de 1230, el següent objectiu del rei Jaume I el Conqueridor va ser sotmetre les Illes Pitiüses (Eivissa i Formentera), encara sota domini musulmà. El 1231, Jaume I establí un contracte d’infeudació amb l’infant Pere de Portugal i el comte de Rosselló, Nunó Sanç, amb l’objectiu d’iniciar aquesta conquesta, tot i que inicialment no es va materialitzar.
Durant les Corts d’Alcanyís, el 7 de desembre de 1234 es va signar un nou pacte amb Guillem de Montgrí, que marcava l’obligació de conquerir Eivissa abans de la festa de Sant Miquel (29 de setembre del 1235) i s’estableix la utilització dels Usatges de Barcelona com a dret supletori de l’illa.
El 12 d’abril de 1235, Pere de Portugal i Nunó Sanç cediren el senyoriu a favor de Guillem de Montgrí, que els assignà la conquesta i senyoria de les Pitiüses segons les tropes aportades. El papa Gregori IX atorgà a l’expedició el qualificatiu de croada mitjançant una butlla del 24 d’abril.
La ciutat d’Eivissa (Madina Yabisah) era l’únic nucli fortificat de les illes, i la seva presa equivalia a la dominació total de les Pitiüses. A principis de juny de 1235, les tropes catalanes arribaren i començaren l’atac sobre les muralles amb un fonèvol i un trabuquet.
Segons el Llibre dels Fets, la conquesta fou molt ràpida. Per contra, fonts musulmanes esmenten un setge llarg de cinc mesos, però els historiadors aposten per una versió intermèdia, ja que el 4 de juny Guillem de Montgrí ja pagava despeses en el context del setge al castell d’Eivissa.
L’atac assoleix l’objectiu: el fonèvol fa abatre part de la muralla i els habitants musulmans es refugien al sector superior. Finalment, els catalans ocupen la part baixa de la ciutat i el 8 d’agost de 1235 es produeix la rendició amb balàfia (entrega i protecció de vides). Joan Xicó, de Lleida, va ser el primer en entrar a la vila i alçar el senyal català al castell.
Una llegenda sitúa una traïció interna com l’origen de l’entrada de les tropes catalanes, amb una capella dedicada a Sant Ciriac recordant aquest moment. Però sembla una invenció posterior, més vinculada a llegendes polítiques que no pas a fets reals .
Després de la conquesta, les illes foren repartides en quatre quartons, segons la participació militar: Guillem de Montgrí rep dos quartons, mentre que Pere de Portugal i Nunó Sanç en reben un cadascun. A Eivissa, Guillem obté els quartons de Ses Salines i Balansat; Pere, el de Santa Eulària; i Nunó Sanç, el de Portmany. Formentera queda indivisa, però associada a Eivissa amb repartiment d’usufructes.
Amb la mort de Nunó Sanç, Guillem de Montgrí comprà el quartó d’aquest a Eivissa, i el de Santa Eulària passà directament a Jaume I, assumint obligacions feudals cap a Guillem. Això generà tensions amb l’arquebisbe de Tarragona, fins que Jaume I consolidà el domini real, encara com una senyoria dual sobre Eivissa .
El contracte feudal incloïa la construcció d’una església per honorar Jesucrist i la Mare de Déu, així com la distribució dels ingressos de les salines: la meitat per a l’arquebisbe i la resta entre Pere i Nunó Sanç. Aquesta església va ser precedent de l’actual catedral d’Eivissa, dedicada a Santa Maria de les Neus—la festivitat més propera a la data de la conquesta-.
El 9 de gener de 1236, els tres cosenyors emeten una Carta de Franqueses inspirada en la de Mallorca, però amb clares prioritzacions per als senyors feudals, incloses algunes prerrogatives discutibles. Finalment, Guillem de Montgrí cedeix els drets sobre l’explotació de les salines al govern comunal d’Eivissa.
La conquesta d’Eivissa i Formentera l’any 1235 fou una operació estratègica i simbòlica en l’expansió catalana a la Mediterrània occidental, amb fortes connotacions religioses i polítiques. Els diferents actors nobiliaris repartiren les illes segons la contribució militar, tot i que la figura de Jaume I acabà esdevenint central. La colonització posterior establí estructures socials, eclesiàstiques i econòmiques —com l’administració de les salines— calcades de les de la Catalunya continental, car els nous habitants eren catalans, fet que garantí la catalanitat de l’illa durant segles.
