Girona, 22 de juliol de 1936. Una casa del carrer Migdia, coneguda com can Canet, es va convertir en l’escenari d’un dels episodis més obscurs dels primers dies de la Guerra Civil a la ciutat. La versió oficial va parlar d’un tiroteig amb «carlins». Tres homes van morir a l’interior o davant de l’edifici, mentre que un quart, Dídac Terradell, dirigent del POUM i un dels principals referents de l’esquerra gironina, va resultar greument ferit.
Existeixen episodis històrics difícils d’abordar no per manca de documentació, sinó perquè durant dècades se n’ha difós només una part. El 22 de juliol de 1936 n’és un exemple paradigmàtic. I és que Dídac Terradell va ser ferit de gravetat per una bala que, segons testimonis posteriors, no provenia dels homes que presumptament s’enfrontaven amb els assaltants. La narració que s’imposà de manera immediata fou una altra: s’havia produït un «tiroteig amb carlins» i Terradell, militant del POUM i figura destacada de l’esquerra local, n’havia estat una víctima.
El 24 de juliol va morir a conseqüència de les ferides. L’endemà, el seu enterrament es transformà en una important manifestació de dol i de reafirmació antifeixista. Les imatges d’Antònia Adroher, la seva companya, vetllant el cadàver van acabar integrant-se en la iconografia de la Girona revolucionària.
Tanmateix, els fets d’aquella tarda resulten més complexos i incòmodes. Segons els testimonis recollits amb posterioritat, a can Canet no hi havia un escamot feixista fortament armat disposat a combatre. S’hi havien refugiat diversos ferroviaris de dretes. Entre ells, Josep Franquesa Carreras, Càndid Serra Bayet i Jaume Teixidor Noguer. Els tres van ser assassinats. Un quart individu, propietari de la casa, aconseguí sobreviure fent-se el mort. Un dels testimonis més reveladors és el de Jordano Pons, també treballador del ferrocarril. Milicià del comitè de Salt, fou incorporat de manera forçosa a l’expedició enviada a Girona. En arribar a can Canet va constatar que l’encàrrec no consistia a combatre una força armada, sinó a matar tres homes, alguns dels quals li eren coneguts. Es va negar a disparar i va intentar protegir el seu amic Josep Franquesa, sense aconseguir evitar-ne l’assassinat.
Durant dècades, la violència a la rereguarda republicana s’ha explicat sovint mitjançant la categoria d’«incontrolats». El terme descriu una realitat —sens dubte van existir individus i grups que van actuar al marge de qualsevol autoritat efectiva—, però també pot servir com a mecanisme per eludir preguntes essencials: qui eren aquells homes, d’on provenien les ordres, quins comitès els enviaven, quina autoritat ostentaven i quines responsabilitats polítiques es derivaven dels seus actes.
Els primers dies de la Guerra Civil van generar un buit de poder que fou ocupat ràpidament pels comitès revolucionaris. A Girona, com en tantes altres localitats catalanes, es van iniciar escorcolls, detencions, saquejos, destrucció d’edificis religiosos i particulars, i assassinats. Es tractava del naixement d’un nou poder que es presentava com a resposta revolucionària al cop militar, però que alhora va desencadenar una espiral de violència dirigida contra persones pel sol fet de pertànyer a determinades organitzacions, famílies, classes socials o, simplement, per les seves idees. És en aquest context que cal situar els fets de can Canet i la mort de Dídac Terradell.
Terradell no era un adversari de la revolució; ans al contrari. Era mestre, militant del POUM i una figura destacada de l’antifeixisme gironí. Precisament per aquest motiu la seva mort adquireix un significat especial. Segons la versió difosa en aquell moment, havia estat ferit durant el tiroteig amb els carlins. Anys més tard, però, el xofer del vehicle en què viatjaven dos responsables del comitè antifeixista, Terradell i Expèdit Duran, hauria exposat una narració substancialment diferent. El cotxe es dirigia a can Canet i, a prop de la plaça del Carril, Duran hauria baixat del vehicle amb una pistola. L’arma es va disparar de manera accidental i la bala va ferir Terradell als dos canells i al ventre. Dos dies després va morir a la clínica dels germans Muñoz.
Aquest testimoni no constitueix una prova definitiva que permeti reconstruir amb absoluta certesa tots els detalls. Tanmateix, aporta elements suficients per posar en qüestió la versió oficial. Entre els testimonis que la van contradir figuren el mateix xofer i el dirigent poumista Joan Soler Gironella, qui en una conferència dels anys vuitanta va al·ludir a aquesta versió alternativa. Això planteja una qüestió que transcendeix l’àmbit local de Girona: per què es va imposar aquella narració? La resposta més plausible és també la més probable: perquè resultava políticament útil.
Presentar la mort de Terradell com a resultat d’un enfrontament amb «carlins» permetia configurar-lo com a màrtir de la causa antifeixista. Evitava haver d’explicar què havia ocorregut realment a can Canet i d’aclarir l’origen de la bala que havia ferit el dirigent del POUM. Els tres homes assassinats a la casa podien ser reduïts a la categoria de «feixistes» o «carlins», i Terradell podia ser incorporat al relat heroic de la revolució. Aquesta construcció beneficiava, sobretot, el nou poder. Expèdit Duran, professor de l’Escola Racionalista de Salt i destacat dirigent llibertari, era un dels principals responsables de la CNT-FAI i del Comitè Antifeixista de Girona. Pocs mesos després, l’octubre de 1936, va ser nomenat alcalde de la ciutat, càrrec que va exercir fins als Fets de Maig de 1937. La mort de Terradell no va impedir, per tant, la continuïtat de la seva trajectòria política en el nou règim revolucionari. En aquest punt, el cas deixa de ser una simple història criminal de l’estiu de 1936 per esdevenir una reflexió sobre el poder i la memòria.
Durant la guerra, la premsa va quedar sotmesa a una intensa pressió propagandística. Els fets havien d’explicar-se d’acord amb les necessitats polítiques del moment. Aquesta dinàmica no va ser exclusiva d’un bàndol: la guerra va generar, en ambdós camps, mecanismes de propaganda, censura i ocultació. Això no implica, però, que totes les versions siguin equivalentment certes ni que calgui acceptar avui els relats construïts aleshores. La tasca de l’historiador consisteix precisament a reobrir els expedients que la propaganda va tancar amb excessiva rapidesa. I aquí emergeix una qüestió d’actualitat: com gestionar aquestes memòries? La memòria històrica pot exercir una funció legítima i necessària: recordar les víctimes, restituir noms, recuperar documents i evitar que persones assassinades desapareguin també de la història. Esdevé problemàtica, però, quan deixa de prioritzar el coneixement dels fets i passa a determinar prèviament quina ha de ser la narrativa. En aquest cas, la memòria pot acabar reproduint exactament allò que hauria de combatre: una versió interessada dels esdeveniments. El cas de Dídac Terradell resulta paradigmàtic. Ningú no qüestiona que fos una víctima mortal de la violència política dels primers dies de la guerra. El que sí que es pot i s’ha de debatre és qui va disparar la bala que el va matar i en quines circumstàncies. Aquesta interrogació no desmereix Terradell; al contrari, el restitueix com a persona i no merament com a símbol polític. Alhora, restitueix els altres tres morts de can Canet. Josep Franquesa, Càndid Serra i Jaume Teixidor no haurien de desaparèixer darrere de l’etiqueta de «carlins» o «feixistes» si els testimonis disponibles indiquen que eren ferroviaris de dretes, alguns vinculats a la Lliga i a la pràctica religiosa. Van ser assassinats perquè eren considerats enemics del nou ordre revolucionari. La seva mort forma part igualment de la història.
Potser aquesta és la lliçó més rellevant d’aquell 22 de juliol de 1936. La violència política no s’inicia quan algú prem el gallet. Comença abans: quan una persona deixa de ser considerada com a tal i passa a ser una etiqueta —«feixista», «roig», «reaccionari», «revolucionari»— contra la qual sembla legítim actuar. Després arriben les pistoles. I, finalment, massa sovint, el relat que ho justifica.
Noranta anys després, no es tracta de substituir una propaganda per una altra, ni de construir nous màrtirs o nous botxins. Es tracta d’una exigència més senzilla i, alhora, més rigorosa: dir els noms dels morts, reconstruir els fets i acceptar les preguntes incòmodes, encara que les respostes no coincideixin amb la memòria que durant anys s’ha volgut preservar. A can Canet hi hagué tres homes assassinats. Dídac Terradell va morir dos dies després. I encara avui no es pot afirmar amb certesa absoluta si la bala que el va ferir fou el resultat d’un accident o d’una lluita pel poder a l’interior del mateix bàndol antifeixista. El que sí se sap és que durant molts anys es va difondre una altra història. De vegades el temps no esborra els fets; simplement els cobreix amb una versió més còmoda de recordar.
