Barcelona va acollir el passat 18 d’abril la «Cumbre por la Paz y la Democracia». El nom ja ho diu tot: quan algú se sent obligat a posar «democràcia» al títol d’una cimera, és perquè sap que té un problema de credibilitat. I amb raó.
Mirem qui hi era. Pedro Sánchez, el mateix que ha convertit el BOE en una eina per premiar amics i perseguir adversaris, que governa amb un pressupost prorrogat any rere any i que ha pactat la seva supervivència política amb partits que «volen trencar Espanya». Lula da Silva, condemnat per dos tribunals per corrupció i blanqueig de diners en el marc de l’escàndol Lava Jato. Però va esquivar la presó per una esmena processal. Claudia Sheinbaum, que governa Mèxic seguint el camí autoritari del seu mentor López Obrador, amb reformes que debiliten la judicatura independent i concentren poder a l’executiu.
També Gustavo Petro, el president de Colòmbia el fill del qual va ser acusat de finançament il·legal de la seva campanya electoral. Amb un govern que l’Atlantic Council ha qualificat de risc seriós de retrocés democràtic. I Cyril Ramaphosa, president de Sud-àfrica i líder de l’ANC (Congrés Nacional Africà). Partit que governa el país ininterrompudament des del final de l’apartheid i que porta dècades acumulant escàndols de corrupció estructural dels més greus del continent africà.
El globalisme progressista i Alex Soros
Però hi ha un nom que no apareix als titulars i que és, probablement, el més revelador de tots: Alex Soros. El fill de George Soros i president de l’Open Society Foundations va publicar a X que «va ser un honor donar la benvinguda a tants líders increïbles a Barcelona per al primer Global Progressive Summit». No era un convidat: era un dels organitzadors.
L’Open Society Foundations és una de les principals finançadores del globalisme progressista a escala mundial. Finança ONGs, mitjans de comunicació, moviments socials i partits polítics arreu del món amb l’objectiu declarat de promoure «societats obertes». En la pràctica, això significa debilitar les fronteres, promoure la immigració massiva, finançar l’agenda woke i desestabilitzar governs que no s’alineen amb la seva visió del món. Que Alex Soros fos un dels organitzadors de la cimera de Barcelona no és un detall anecdòtic. És la confirmació de qui hi ha darrere del projecte i quins interessos representa.
Una cimera contra Trump disfressada de fòrum per la pau
El missatge de fons de la cimera era clar, tot i que ningú ho va dir amb tantes paraules: Cal articular una resposta global contra el que ells anomenen «ultradreta», és a dir, contra tot govern que no comparteixi l’agenda progressista globalista. Trump, evidentment, era l’enemic implícit de tot plegat. Lula va parlar de «senyors de la guerra i magnats tecnològics» que «destrueixen la democràcia». Sánchez va assegurar que «el temps de la internacional ultradretana s’ha acabat». Teresa Ribera va cridar a «alçar la veu» contra les «imposicions dels grans empresaris».
La democràcia que defensen és la seva
El que no va dir ningú és que la gran majoria de les polítiques que aquests líders anomenen «democràtiques» consisteixen a ampliar l’estat, augmentar la despesa pública, controlar els mitjans de comunicació i regular els «discursos tòxics» a les xarxes socials. És a dir: més control, menys llibertat, menys dissidència tolerada. La democràcia que defensen és la seva, la que els permet guanyar. La que pot perdre, no tant.
El demòcrata que té Catalunya sota el seu peu
Des de Catalunya, la imatge té una ironia addicional que seria còmica si no fos tan seriosa: Pedro Sánchez s’erigeix com a líder mundial de la democràcia mentre el seu govern manté Catalunya sotmesa, finança amb diners públics una televisió que manipula i adoctrina, i negocia amb partits independentistes als quals utilitza com a muletes parlamentàries sense cedir-los res substancial. La democràcia de Sánchez és molt selectiva: funciona quan ell guanya.
El progressisme global: Relat sense resultats
El globalisme progressista que es va exhibir ahir a Barcelona no és una alternativa real a res. És una coalició d’interessos creats que es presenta amb el llenguatge dels drets i la pau perquè no pot presentar-se amb el dels resultats. Quan mires el que han fet als seus països, el balanç és sempre el mateix: més deute, menys llibertat i una classe política que viu molt bé mentre predica la igualtat.
