Un tuit publicat per l’usuari de X Professor Ehrbar ha encès el debat sobre la necessitat de crear una gran institució cívica dedicada a la preservació del patrimoni arquitectònic del país. A partir d’aquesta reflexió, dues figures catalanes vinculades a la defensa i divulgació del patrimoni, Marta Lloret i Antoni Gelonch, han posat sobre la taula la idea d’impulsar una mena de “National Trust català”.
La publicació de l’usuari Professor Ehrbar s’ha fet en resposta a una altra de l’usuari Històries de Barcelona sobre la Torre del Moro, un edifici del barri d’Horta de Barcelona que sembla que «cau a trossos». El Professor Ehrbar ha respost a aquest tuit afirmant que cal crear un National Trust «que salvi el nostre patrimoni arquitectònic i natural». Antoni Gelonch ha repost que «fa temps que dono voltes a aquesta idea». D’altra banda, Marta Lloret, la coneguda «Caçadora de Masies» ha fet una republicació comentada del tuit del Professor Ehrbar, afirmant que «fa anys que aquesta idea ens ronda pel cap a uns quants, vist el lamentable estat de bona part del patrimoni arquitectònic del país». A més, Lloret ha afegit que «m’ofereixo per treballar-hi, però sola no puc».
La proposta s’inspira en el model del National Trust, entitat britànica fundada el 1895 que gestiona i protegeix centenars d’edificis històrics, paratges naturals i jardins d’interès patrimonial al Regne Unit. El seu funcionament es basa en una combinació de propietat directa, custòdia, mecenatge i una àmplia base social de socis.
Una resposta a la degradació del patrimoni
El debat neix en un context en què nombroses masies, edificis modernistes, conjunts industrials i elements del romànic català pateixen abandonament o manca de recursos per a la seva rehabilitació. La creació d’aquest «National Trust català» implicaria poder dotar el país d’una estructura que pogués adquirir o acceptar en cessió edificis d’alt valor patrimonial; impulsar projectes de restauració rigorosos; gestionar visites i activitats culturals per garantir-ne la sostenibilitat; canalitzar aportacions de mecenes i societat civil.
Així, un “National Trust català” podria actuar amb més agilitat que les administracions públiques, sovint condicionades per pressupostos limitats i processos burocràtics complexos.
Un model de país
La idea no s’hauria de limitar a la conservació material d’edificis, sinó que hauria d’apuntar a la construcció d’una cultura compartida de protecció del patrimoni. En aquest sentit, el projecte hauria de cercar de fomentar la implicació directa de la ciutadania mitjançant quotes de soci, voluntariat i xarxes locals de custòdia.
Tot i que de moment no existeix cap estructura formal ni calendari de constitució, la conversa iniciada arran del tuit podria tenir ressò entre sectors vinculats a la cultura, l’arquitectura i la història. Catalunya disposa d’un patrimoni excepcional —del romànic pirinenc al modernisme, passant per colònies industrials i arquitectura popular— que sovint queda desprotegit davant l’especulació o la degradació.
Primer pas: del debat a l’articulació
El següent repte seria concretar quin hauria de ser el marc jurídic d’una entitat d’aquest tipus, quin grau de col·laboració tindria amb les institucions públiques i com s’articularia el finançament inicial.
De moment, el que era un simple comentari a les xarxes pot haver obert una reflexió més profunda: si altres països disposen d’eines potents per salvaguardar el seu llegat arquitectònic, potser ha arribat l’hora que Catalunya també explori una fórmula pròpia per protegir el seu patrimoni de manera estructural i participativa.
