Aquest diumenge 6 d’abril a Girona s’ha recordat, amb un acte lluït i emotiu, d’un esdeveniment que havia quedat en l’oblit i al seu protagonista: el sacerdot i escriptor de Felanitx Bartomeu Barceló i Tortella (1888-1973) en el centenari del seu polèmic sermó de les Quaranta Hores que pronuncià la tarda del 6 d’abril de 1925 a la catedral.
Nascut a Felanitx (Mallorca) el 1888, va professar a la Congregació de la Missió, des de la qual va ser enviat en un asil de Figueres. És des d’aquesta posició, i per la fama que el precedia de persona culta i amant de la llengua i la identitat catalanes, que va ser convidat per la Confraria de Sant Jordi (que tenia la seu al monestir de Sant Pere de Galligants) per pronunciar un sermó de les Quaranta Hores a la catedral.
El sermó no va defraudar els convocants. Així, en la prèdica, i sabent que les parets de la catedral eren de paper i en plena Dictadura de Primo de Rivera, Barceló va evocar la Passió de Crist tot comparant-la amb les vicissituds de les Nacions sense Estat com la catalana, i va acabar demanant «per al seu poble aquella justícia i aquella llibertat que Crist guanyà a pols per la humanitat».
El sermó de Mn. Bartomeu va trascendir, com era d’esperar, les parets de la catedral i va arribar a oïdes del govern militar, que va actuar amb celeritat i va fer empresonar alguns dels seus protagonistes. En concret, van ser vuit gironins: Ramon Xifra Riera, Agustí i Josep Riera i Pau, Rafael i Joan Masó i Valentí, Joaquim de Camps i Arboix, Pere Solà i Lluís Busquets i Mullera, tots ells membres de la Confraria i molts d’ells ben coneguts en la societat cultural i política del moment. Rafel Masó, a banda d’arquitecte, era regidor de l’ajuntament de Girona. Agustí Riera i Pau, metge prestigiós, havia estat president de la Diputació de Girona i un dels ponents de les bases de la Mancomunitat, destituït aquell mateix any per la Dictadura. Acabaria assassinat pels antifeixistes el juliol del 36. Van ser condemnats a pagar una multa de 1000 ptes. perquè, malgrat la intercessió al seu favor del bisbe Llompart, no van voler retractar-se de l’esdeveniment i del sermó. Mn. Bartomeu s’hagué d’exiliar a França, on residí durant 5 anys i va ser acollit pel bisbe de Perpinyà, el cèlebre i estimat Juli Carsalade du Pont.
De tot això han passat 100 anys, i han calgut la iniciativa, l’impuls i l’entusiasme de l’incombustible Jaume Piquer -conegut per alguns amb el sobrenom de Jimmy Jazz-, i que va conduir l’acte, per reivindicar-ne la memòria. L’acte es va celebrar a les escales de la catedral i va evocar el personatge des de diferents punts de vista, també el d’escriptor i poeta, així com la de persona lliurada a les necessitats dels més desafavorits com a humil seguidor de Sant Vicenç de Paül. Sant Vicenç va ser un dels seus referents, juntament amb el també mallorquí Beat Ramon Llull, que li va fer estimar la llengua. L’acte va comptar amb la intervenció de les autoritats de Girona i del seu poble natal, familiars i coneguts del personatge, així com d’actuacions musicals i recital d’alguns poemes seus.
Mn. Bartomeu Barceló moriria a Barcelona el 1973, després d’un període passat a Terrassa, al sanatori per a tuberculosos regentat per la seva congregació, i d’una vida plena.
L’acte i el record esmentat es presten a fer un parell de comentaris sobre el context de l’esdeveniment. Per un costat, l’existència de les Quaranta Hores en moltes esglésies del país durant la Setmana Santa, una tradició que va ser atacada fortament, juntament amb altres devocions populars, per un mal entès esperit postconciliar, els anys 60 i 70 del segle XX. Un «esperit» que contagià especialment el nostre clergat i que explica, per un costat, tantes desercions entre el poble fidel i, per l’altre, que si algunes tradicions populars arrelades en la història i la Fe dels catalans s’han conservat ha estat malgrat aquell.
Les Quaranta Hores eren una tradició litúrgica que venia del segle XVI en la qual es vetllava el Santíssim Sagrament des d’un altar durant quaranta hores sense interrupció, tot recordant les hores que, segons un determinat còmput, Crist s’havia passat dins el sepulcre. Durant aquest període, s’assignava a diferents corporacions religioses de la ciutat la realització del sermó durant una de les hores. La confraria de Sant Jordi era, de fet, una corporació religioso-política creada el 1900 i amb aprovació del bisbe que, seguint l’estela de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i del bisbe Torras i Bages, pretenia d’unir la “devoció cristiana amb l’amor del país, en la pietat i l’ideal de la Fe en el moviment catalanista.” Tot pretenent, doncs, que el catalanisme no perdés l’ànima cristiana, que creien constitutiva de la identitat, la història i el caràcter dels catalans, en el fons aquesta mena d’associacions van ser un element clau per la consolidació del nacionalisme català en la seva transversalitat ideològica. En concret, la Confraria de Sant Jordi tenia com a objectiu “honrar a Sant Jordi com a Patró de la Terra Catalana i, per intercessió d’ell, pregar a Déu per les necessitats de la nostra Pàtria”, tal com expressen el seus estatuts. Abans de mossèn Bartomeu, la Confraria havia convidat també a altres pròcers de l’Església catalana i gironina com mossèn Salvador Bové, el canonge Jaume Collell, el Dr. Josep Pou i Batlle o el mateix fundador de l’Espeleologia mossèn Norbert Font i Sagué, entre d’altres. Aquesta entitat ja no va arribar al Concili Vaticà II, car la guerra civil i el posterior franquisme la féu desaparèixer.
Ens hem de felicitar, doncs, que personalitats i entitats gironines com l’Ateneu d’Acció Cultural (ADAC) s’hagin avingut a recordar aquesta efemèride i homenatjar el seu protagonista, acte del qual n’esperem nous fruits.
