La massacre de Cambrils, esdevinguda l’any 1640 en el context de la Guerra dels Segadors, és un dels episodis més colpidors de la relació històrica entre Catalunya i Castella. Sovint eclipsada per altres fets del conflicte, la tragèdia cambrilenca constitueix una prova palmària de la violència exercida contra Catalunya per part de Castella i de la determinació d’un poble que, malgrat la repressió, va persistir en la defensa de les seves llibertats nacionals.
La Guerra dels Segadors (1640–1652) no pot entendre’s com una revolta social o un episodi circumstancial de la política europea del segle XVII. Va ser, sobretot, una guerra de sobirania. Catalunya, dotada d’institucions pròpies, constitucions i drets històrics, es veié sotmesa a una política centralitzadora i extractiva per part de la Monarquia Hispànica, especialment sota el govern del comte-duc d’Olivares.
L’allotjament forçós de tropes castellanes, els abusos sobre la població civil i l’espoliació econòmica van generar una tensió insostenible. L’aixecament popular del Corpus de Sang (7 de juny de 1640) fou l’espurna d’un conflicte que ja feia temps que es covava: el xoc entre un projecte imperial uniformitzador castellà i una Nació, la catalana, que defensava les seves lleis i llibertats i el seu antic estat.
En aquest context, Cambrils tenia una importància estratègica notable. Vila emmurallada i amb port, controlava un punt clau del litoral del Camp de Tarragona. Quan el conflicte s’intensificà, Cambrils restà fidel a les institucions catalanes i a la resistència contra l’exèrcit castellà.
A finals de 1640, les tropes de la monarquia, comandades pel marquès de Los Vélez, iniciaren una ofensiva per sotmetre el territori. Després de la caiguda de Tortosa, l’objectiu era escarmentar les viles rebels i obrir pas cap a Barcelona. Cambrils fou assetjada al desembre.
El setge de Cambrils culminà amb la capitulació de la vila. Segons les fonts, els defensors —entre els quals hi havia milicians locals i forces catalanes— es rendiren amb la promesa de respecte per a la població i les seves vides. Aquesta promesa, però, fou traïda. Un cop les tropes hispàniques arribaren a Cambrils, es desencadenà la matança. Centenars de persones —combatents rendits i civils— foren assassinades.
Els capitans de l’exèrcit castellà Suárez de Quiñones i Caracciolo, per ordres del marquès de Los Vélez, ordenaren diverses càrregues de cavalleria contra els defensors rendits que restaven a la porta de la muralla desarmats. Després els saquejos i la destrucció de la vila deixaren una empremta de terror. Violacions, amputacions, assassinats… tot plegat per humiliar els catalans. Autoritats civils i militars catalanes foren penjades a la forca a les portes de la vila: el comandant de l’exèrcit català, Antoni d’Armengol, els oficials Jacint Vilosa i Carles Bertrolà, així com el batlle i els jurats de Cambrils foren assassinats. Era el 16 de desembre de 1640. L’objectiu era castigar exemplarment la resistència catalana i enviar un missatge inequívoc a la resta del país.
La massacre de Cambrils no va ser un excés aïllat, sinó una pràctica deliberada de guerra bruta contra els catalans i de dominació. La violència contra la població civil formava part d’una estratègia d’intimidació que negava qualsevol reconeixement a la legitimitat política de Catalunya.
Cambrils és un símbol de la repressió colonial exercida per l’Estat hispànic. La negació de la paraula donada, la brutalitat indiscriminada i la impunitat dels responsables evidencien una relació de força basada en la submissió. Malgrat la magnitud dels fets, la massacre de Cambrils ha estat deliberadament oblidada en els relats oficials de la història espanyola. Aquest silenci forma part d’una construcció historiogràfica que minimitza o justifica la violència exercida contra Catalunya amb l’objectiu de sotmetre-la i fer-la castellana per la força de les armes.
