La incorporació definitiva de l’Alguer als dominis de la Corona catalanoaragonesa, després d’un llarg setge encapçalat pel rei Pere el Cerimoniós, va marcar un episodi fonamental de la història de Catalunya a la Mediterrània. La ciutat sarda es convertiria en un dels principals bastions de la presència política, militar i cultural catalana a l’illa. Set segles després, l’Alguer continua essent un testimoni excepcional i viu d’aquella expansió i de la capacitat de projecció mediterrània de la Nació catalana.
Els antecedents: la conquesta catalana de Sardenya i l’establiment del domini militar
La presència militar catalana a Sardenya no va començar amb la campanya de Pere el Cerimoniós. Els seus orígens es remunten a finals del segle XIII, quan la Corona catalanoaragonesa va obtenir els drets de sobirania sobre l’illa. L’any 1297, el papa Bonifaci VIII va investir Jaume II amb el regne de Sardenya i Còrsega, en el marc dels acords diplomàtics que havien de posar fi al conflicte entre la Corona i la Santa Seu arran de la qüestió siciliana.
Tanmateix, aquella concessió pontifícia no significava que els catalans controlessin efectivament el territori. Sardenya es trobava sota la influència de les repúbliques marítimes de Pisa i Gènova, que hi mantenien importants interessos comercials i polítics. Per això, Jaume II va haver de preparar una expedició militar que permetés convertir els drets dinàstics en un domini territorial efectiu.
La campanya va començar el 1323, sota el comandament de l’infant Alfons, futur Alfons III el Benigne. L’expedició, amb una poderosa armada, va comptar amb la col·laboració d’Hug II d’Arborea, un dels principals dirigents polítics sards, que es va aliar amb els catalans contra el poder pisà.
La conquesta va permetre ocupar progressivament els principals centres estratègics de l’illa. El 1324, els catalans van derrotar les forces pisanes a Lucocisterna i van consolidar el control de Càller. Dos anys després, Pisa va haver de renunciar formalment als seus dominis sards.
D’aquesta manera, Sardenya es va incorporar a l’estructura política de la Corona catalanoaragonesa. S’hi establiren institucions, oficials reials i senyorius vinculats a la noblesa dels territoris de la Corona. Càller esdevingué un dels principals centres del poder reial i adoptà una organització municipal inspirada en el model barceloní.
Però la conquesta no va significar la pacificació de l’illa. El control català havia de defensar-se tant per terra com per mar.
La batalla naval de l’Alguer: la victòria de Bernat de Cabrera (1353)
La rivalitat entre Catalunya i Gènova pel control de la Mediterrània occidental va esdevenir especialment intensa durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. Les dues potències competien pel domini de les rutes comercials, els ports estratègics i els mercats de la Mediterrània. Per als catalans, mantenir Sardenya era essencial per assegurar les comunicacions marítimes entre els seus territoris i projectar la seva influència cap a Sicília, el nord d’Àfrica i la Mediterrània oriental.
El conflicte s’agreujà arran de la revolta dels Doria, una poderosa família d’origen genovès que controlava diversos territoris sards. L’any 1346, les forces dels Doria havien derrotat els catalans a la batalla d’Aidu de Turdu. A més, els genovesos donaven suport als sectors contraris a l’autoritat del rei Pere. La situació es complicà encara més quan Marià IV d’Arborea, que fins aleshores havia estat un dels principals aliats de la Corona, es decantà per la rebel·lió.
Davant d’aquesta situació, Pere el Cerimoniós va establir una aliança amb la República de Venècia, enemiga tradicional de Gènova. El pacte, signat el 16 de gener de 1351, comprometia les dues potències a col·laborar militarment contra els genovesos. La guerra també es traslladà a la Mediterrània oriental. El febrer de 1352, una flota catalanoveneciana s’enfrontà a l’estol genovès al Bòsfor, en una batalla de resultat incert.
La gran oportunitat de capgirar el conflicte arribaria l’any següent. El novembre de 1352, Pere el Cerimoniós havia decidit preparar una important expedició naval contra els interessos genovesos a Sardenya. Les Corts dels territoris de la Corona contribuïren a fer possible l’empresa. L’estol havia de comptar amb la participació de les forces catalanes i venecianes.
El 5 de juliol de 1353, el rei acomiadà la flota a València. El comandament de l’expedició recaigué en Bernat II de Cabrera, vescomte de Cabrera i de Bas, un dels principals homes de confiança del monarca. L’acompanyava el valencià Mateu Mercer, segon en la cadena de comandament.
Després de reunir-se a Menorca, l’estol catalanovenecià es dirigí cap a Sardenya. El 18 d’agost, Bernat de Cabrera ordenà salpar amb quaranta-cinc galeres, quatre llenys i cinc naus. La flota veneciana aportava, al seu torn, vint galeres sota el comandament de Niccolò Pisani.
L’objectiu immediat era trencar el control genovès sobre l’Alguer, una plaça de gran valor estratègic a la costa nord-occidental de Sardenya. La ciutat havia estat cedida pels Doria a Gènova aquell mateix any i s’havia convertit en un dels principals centres de resistència contra l’autoritat catalana.
El 27 d’agost de 1353, les esquadres catalanoveneciana i genovesa es trobaren davant la costa algueresa. L’almirall genovès Antonio Grimaldi comandava una força important, però Bernat de Cabrera aconseguí imposar-se en el combat.
Les galeres catalanes, de dimensions més grans que les genoveses, disposaven d’una capacitat superior per transportar combatents i afrontar els abordatges. La batalla fou especialment intensa. Segons la crònica de Pere el Cerimoniós, les forces aliades enfonsaren cinc galeres genoveses i capturaren trenta-tres embarcacions enemigues, amb les seves tripulacions i els seus pertrets. Grimaldi, davant la derrota, ordenà la retirada. Fou la batalla naval de Port del Comte.
La batalla naval del 27 d’agost de 1353 és la que pròpiament correspon a l’enfrontament entre les flotes catalana i genovesa. No s’ha de confondre amb la presa definitiva de la ciutat, que es produí el 16 de novembre de 1354.
La victòria de Bernat de Cabrera fou extraordinàriament important. La derrota genovesa afeblia la capacitat de Gènova per intervenir militarment a Sardenya i reforçava la posició catalana. Tanmateix, l’èxit naval no va resoldre el conflicte. La rebel·lió de Marià IV d’Arborea continuava amenaçant els dominis reials i la resistència de l’Alguer encara no havia estat vençuda definitivament.
Pere el Cerimoniós dirigeix personalment l’expedició de 1354
La situació exigia una nova intervenció militar. Pere el Cerimoniós decidí assumir personalment la direcció d’una gran expedició a Sardenya. La intenció del rei català era d’acabar amb una rebel·lió que posava en qüestió l’autoritat de la Corona sobre l’illa.
La preparació de l’armada fou una empresa de grans dimensions. Calia mobilitzar naus, homes, cavalls, armes, aliments i recursos econòmics procedents dels diferents territoris de la monarquia. L’expedició havia de demostrar que la Corona disposava de prou capacitat militar per defensar els seus dominis mediterranis.
La flota reial sortí de Roses el 15 de juny de 1354. El 22 de juny les tropes catalanes desembarcaren als encontorns de l’Alguer i començà una operació de setge que s’allargaria durant cinc mesos. El rei dirigia una campanya que combinava les operacions terrestres i marítimes. 100 vaixells i uns 12.000 homes componien l’exèrcit català. La resistència de la ciutat, però, resultà molt més tenaç del que s’havia previst.
L’operació també posà a prova la capacitat logística de l’exèrcit reial. El manteniment d’una expedició d’aquelles dimensions, lluny dels principals centres de proveïment de la Corona, comportava dificultats considerables. La manca de subministraments i els problemes de coordinació complicaren les operacions.
Malgrat tot, Pere el Cerimoniós mantingué el setge. L’Alguer era massa important per permetre que continués funcionant com una base de les forces contràries al domini català. La seva situació geogràfica, el seu port i les seves defenses la convertien en una peça fonamental per controlar les comunicacions marítimes del nord de Sardenya.
16 de novembre de 1354: l’Alguer cau definitivament en mans catalanes
Finalment, després de gairebé cinc mesos de resistència, el 16 de novembre de 1354 les forces de Pere el Cerimoniós aconseguiren la rendició de l’Alguer. La ciutat passava definitivament a mans dels catalans. La conquesta culminava així l’operació militar iniciada l’estiu anterior i consolidava la victòria aconseguida per l’estol de Bernat de Cabrera l’any 1353.
La presa de la ciutat representava un pas decisiu en la consolidació del domini català sobre Sardenya i en la pugna per l’hegemonia marítima de la Mediterrània occidental. Gènova havia perdut una de les seves principals bases d’operacions a l’illa i els catalans reforçaven la seva presència en un enclavament estratègic.
Pere el Cerimoniós impulsà també la repoblació de la ciutat amb catalans. Inicialment, els nous pobladors s’establiren al costat dels habitants que ja hi residien. Posteriorment, però, la persistència de les revoltes portà el monarca a adoptar mesures molt més contundents. El 28 de setembre de 1372 decretà l’expulsió dels estrangers i dels sards de l’Alguer, amb l’objectiu de repoblar-la amb súbdits seus, principalment procedents del Penedès i del Camp de Tarragona.
Aquella política de repoblament acabaria tenint conseqüències extraordinàries per a la història lingüística i cultural de la ciutat. Els colons catalans hi traslladaren la seva llengua, els seus costums i les seves institucions. El català esdevingué la llengua de la vida pública, de les institucions i de les relacions quotidianes.
L’Alguer es convertí així en una ciutat catalana a Sardenya. La seva vinculació amb la Corona es mantingué durant segles, fins que, en el context de la Guerra de Successió hispànica, Sardenya passà a mans austríaques el 1713. Posteriorment, el 1720, l’illa fou lliurada a la casa de Savoia.
Una victòria militar que va deixar una gran empremta nacional
La conquesta de l’Alguer és un dels episodis més significatius de l’expansió mediterrània catalana medieval. No es pot entendre sense la voluntat política dels monarques de la casa de Barcelona, la capacitat militar de les seves forces navals i la participació dels diferents territoris de la Corona en les empreses marítimes.
La campanya de 1353 i 1354 també ens recorda figures com Bernat de Cabrera, protagonista de la victòria naval contra Gènova, i Pere el Cerimoniós, que assumí personalment la responsabilitat de culminar la conquesta de la ciutat.
El significat històric de la conquesta i catalanització de l’Alguer fou una manifestació de la capacitat de la Nació catalana medieval per projectar el seu poder polític, militar, econòmic i cultural més enllà del seu territori continental. La Mediterrània s’havia convertit en l’escenari natural de l’expansió nacional.
Set segles després, l’Alguer continua conservant la llengua catalana. Els seus carrers, els seus cognoms, les seves tradicions i la seva parla segueixen essent catalans. Una continuïtat cultural extraordinària que ha resistit els canvis de sobirania, les transformacions polítiques i els processos d’assimilació lingüística.
Recordar la conquesta de l’Alguer és recordar una de les grans fites de la història nacional catalana. Aquell dia, significava una gran passa en el procés de catalanització de Sardenya. La conquesta de l’Alguer va deixar una empremta que encara avui perdura. És la història d’una Catalunya medieval que navegava amb ambició, defensava els seus interessos i havia estat capaç de projectar la seva llengua i la seva cultura Mediterrània enllà.

