Francesc Macià i Ambert, un dels grans cabdills de la resistència catalana contra Felip V, va esdevenir símbol de fidelitat al país després de ser executat a la forca a Vic el 2 de novembre de 1713.
la vida i la mort de Francesc Macià i Ambert, conegut com a Bac de Roda, constitueixen un dels episodis més colpidors de la resistència catalana durant la guerra de Successió, quan les tropes de Felip V pretenien sotmetre el Principat i desmantellar el seu ordre polític.
Bac de Roda no fou solament un home d’armes. Fou un dels dirigents d’una generació que, enmig d’una guerra europea i dinàstica, es comprometé amb la defensa de les institucions i les llibertats nacionals de Catalunya. La seva trajectòria és testimoni d’un país que no es resignava a perdre el seu estat i les seves institucions i que trobà en homes com ell una expressió de la voluntat de resistència.
De la pagesia vigatana al camp de batalla
Francesc Macià i Ambert, fill d’Onofre Macià i Escolàstica Ambert, nasqué a Roda de Ter, a la comarca d’Osona, el 28 de maig de 1658. Pertanyia a la petita noblesa propietària rural de la plana de Vic, un món de masos, patrimonis familiars i vincles comunitaris que constituïa una part important de la societat catalana de l’època.
El seu sobrenom, Bac de Roda, prové del mas Bac, on anà a viure després de casar-se amb Marianna Bac, pubilla de la casa. El matrimoni tingué set fills. La vida d’aquell hereu de la Catalunya interior, tanmateix, acabaria prenent un rumb molt diferent del que semblava anunciar-li el seu origen.
Macià ja havia adquirit experiència militar abans de l’esclat de la guerra de Successió. El 1684 s’incorporà a les forces mobilitzades durant el conflicte amb França, en el context de les guerres pel domini dels Països Baixos, i arribà a capità de fusellers. Aquella experiència li proporcionà coneixements que, anys després, serien decisius en la lluita contra els exèrcits borbònics.
La seva figura s’inscriu en la tradició dels homes d’armes del país, acostumats a conèixer la nostra terra i a aprofitar-ne els camins, els boscos i els relleus. En una guerra en què el domini de la terra i la mobilitat eren fonamentals, aquesta experiència es convertiria en un avantatge per a la resistència catalana.
Els vigatans i la defensa de les llibertats catalanes
Quan la mort sense descendència de Carles II obrí la crisi successòria de la monarquia hispànica, Catalunya es veié arrossegada a un conflicte que ultrapassava de molt la disputa entre dues dinasties. La candidatura de Felip de Borbó, net de Lluís XIV de França, i la de l’arxiduc Carles d’Àustria dividí els territoris de la monarquia i les potències europees. A Catalunya, la causa austriacista acabà esdevenint també una causa de defensa de l’estat català, les constitucions, les institucions pròpies i el sistema polític del país.
En aquest context emergiren els vigatans, nucli de dirigents i partidaris de l’arxiduc que tingueren un paper decisiu en l’aixecament català de 1705. Bac de Roda en fou un dels protagonistes. La seva adhesió a la causa no quedà restringida a una simpatia dinàstica: es comprometé activament en l’organització militar i política de la resistència.
Un dels moments més significatius de la seva trajectòria fou la seva participació en el Pacte de Gènova de 1705. Macià i Ambert fou un dels vuit homes que signaren el document que acreditava Domènec Perera i Antoni de Peguera com a delegats oficials de Catalunya per negociar amb les potències aliades. El pacte establia una entesa amb Anglaterra en suport de l’aixecament contra Felip V i preveia garanties per a les constitucions i les llibertats catalanes. Bac de Roda formava part d’un moviment que vinculava el futur del país a la defensa del seu ordenament jurídic i institucional.
La seva defensa de les constitucions catalanes, de les institucions del Principat i de la capacitat política de Catalunya constitueix un llegat que el catalanisme posterior reconegué com a propi.
La resistència contra els exèrcits borbònics
La guerra convertí Bac de Roda en un dels principals caps militars de la Catalunya interior. Participà en la presa de Barcelona l’octubre de 1705 i en la defensa de la ciutat davant els exèrcits borbònics el 1705 i els anys posteriors. Com a coronel de fusellers, combaté també a la plana de Vic i al Lluçanès, on les seves forces fustigaren les guarnicions enemigues.
Els fusellers de muntanya, juntament amb altres forces de milícia i voluntaris, tingueren un paper fonamental en aquella guerra. Coneixedors del terreny, podien actuar contra les comunicacions, dificultar els moviments de les tropes reials i mantenir viva una resistència que els exèrcits regulars no sempre aconseguien sufocar.
L’any 1710, Macià i Ambert fou destinat a la plana de Vic amb l’encàrrec de mobilitzar noves milícies voluntàries. La seva activitat palesa la confiança que les institucions dipositaven en ell i la importància que tenia la comarca d’Osona en l’esforç de guerra.
Però la situació internacional canviava ràpidament. Els interessos de les potències aliades, les negociacions diplomàtiques i els acords que conduïren a la pau d’Utrecht deixaren Catalunya en una situació cada vegada més desesperada. La retirada dels aliats privà els catalans d’una part essencial del suport militar i polític amb què havien comptat.
El 1713, mentre Barcelona es preparava per resistir el setge, nombroses partides armades continuaven combatent arreu del territori. La lluita ja no era solament una qüestió de grans exèrcits i places fortes: també es lliurava als camins, als pobles i a les muntanyes. Bac de Roda fou un dels noms més destacats d’aquella resistència.
La forca de Vic: la mort d’un home i el naixement d’un símbol
L’agost de 1713, el general castellà Feliciano Bracamonte arribà a Vic i consolidà el domini francocastellà sobre bona part de la Catalunya central. La resistència de l’interior quedava cada vegada més aïllada.
Bac de Roda es negà a abandonar immediatament la lluita. Malgrat les promeses d’amnistia, continuà combatent a la muntanya durant uns quants dies, fins que finalment llicencià les seves tropes. Es refugià al mas Colom, a Roda de Ter, esperant probablement que el perill passés. No fou així.
Denunciat, fou detingut i conduït a Vic. El 2 de novembre de 1713, ara fa 313 anys, les autoritats castellanes d’ocupació el feren penjar a les forques de les Davallades, sense procés judicial. Tenia cinquanta-cinc anys.
La seva execució no fou un episodi insignificant ni una simple represàlia contra un combatent derrotat. L’exhibició pública de la pena tenia una clara dimensió exemplaritzant. Les autoritats borbòniques volien escarmentar els resistents i desfer la moral d’aquells que encara gosaven oposar-se a la dominació castellanofrancesa. La mort del coronel, en canvi, acabaria produint un efecte que els seus botxins no podien controlar: la seva incorporació a la memòria popular catalana.
La repressió tingué conseqüències devastadores per a la seva família. La vídua i els fills hagueren d’exiliar-se, mentre els béns familiars eren embargats. La derrota no comportava únicament la pèrdua d’una guerra: obria també el camí a la persecució, al desarrelament i a la destrucció de patrimonis.
La història de Bac de Roda és, en aquest sentit, també la història d’una família que pagà un preu terrible per la fidelitat política del seu cap.
«Ai, adéu, ciutat de Vic»: la memòria del poble
La mort del cabdill osonenc commogué profundament els seus contemporanis. La seva figura passà aviat al cançoner popular i es convertí en matèria de literatura i de memòria col·lectiva.
Una de les expressions més conegudes d’aquesta pervivència és la cançó popular dedicada a Bac de Roda, recollida per Manuel Milà i Fontanals al seu Romancerillo catalán, publicat el 1882. El seu començament és especialment eloqüent:
«Ai, adéu, ciutat de Vic!
bé et mereixes ser cremada:
n’has fet penjar un cavaller,
el més noble de la plana».
El romanç, cantat pel cantautor català Rafael Subirachs i enregistrat en el disc de cançons patriòtiques Bac de Roda de 1977, és el testimoni d’una memòria popular que convertí l’execució en una ferida col·lectiva. La cançó expressa el dol, la indignació i el sentiment d’injustícia d’un poble que havia vist morir un dels seus principals defensors.
Al segle XIX, en ple moviment de la Renaixença, aquella figura tornà a adquirir una nova força simbòlica. Francesc Pelai Briz li dedicà el drama històric Bac de Roda, el 1868, contribuint a consolidar-ne la imatge com a heroi de la resistència catalana. La seva memòria passà així de la tradició oral a la cultura escrita i al patrimoni simbòlic del catalanisme.
No deixa de ser significatiu que la memòria de Bac de Roda s’hagi conservat no solament en els estudis dels historiadors, sinó també en la veu anònima del poble.
Bac de Roda, una herència de patriotisme
La figura de Francesc Macià i Ambert ens retorna a una de les grans qüestions de la història catalana: la continuïtat de la voluntat de preservar una personalitat política pròpia davant els projectes de castellanització al sud dels Pirineus, i de francesització al nord dels Pirineus.
Bac de Roda no combaté amb els conceptes ni les reivindicacions polítiques dels catalanistes dels segles XIX, XX o XXI. Combaté en un món en què la fidelitat dinàstica, els privilegis, les constitucions i les lleialtats territorials tenien un significat específic. Però la seva actuació s’inscriu en una història més llarga de defensa de les institucions catalanes, una història que no començà ni acabà el 1714.
La resistència catalana, la defensa de Barcelona i el sacrifici d’homes com Bac de Roda formen part d’una memòria que ens recorda que Catalunya havia disposat d’un estat i d’unes institucions pròpies.
Després de la derrota, la seva memòria continuà viva. El seu nom ha quedat vinculat per sempre a Roda de Ter, a Osona i a Vic, però també a la història nacional catalana. Una placa commemorativa recorda a Vic el lloc associat a la seva execució, i la seva figura continua present en la toponímia, la cultura i el record del país.
El patriota que fou penjat a les Davallades no pogué veure el desenllaç de la guerra ni la transformació de Catalunya sota el nou ordre borbònic castellà. Però la seva història ens ha arribat fins avui amb tota la força d’un exemple de sacrifici i patriotisme fins a les darreres conseqüències.
Perquè recordar Bac de Roda és recordar que la pàtria també es construeix amb la fidelitat dels qui, en els moments més difícils, es neguen a renunciar a allò que consideren digne de ser defensat. I que, de vegades, la veu d’un poble vençut sobreviu durant segles en una cançó.
