Les darreres declaracions d’Oriol Junqueras, afirmant que Aliança Catalana seria una operació de l’Estat espanyol, concretament dels seus serveis secrets, destinada a destruir l’independentisme, han creat una polèmica majúscula. Aquestes paraules s’interpreten com un nou intent de desviar l’atenció del balanç polític d’ERC després d’una dècada de processisme estèril i d’un continu apropament a les institucions espanyoles.
Sorprèn que sigui precisament Junqueras qui acusi altres formacions de ser eines de l’Estat. ERC ha estat el partit que més ha contribuït a normalitzar la dependència política envers Madrid: des de la taula de diàleg —celebrada per l’espanyolisme i criticada per l’independentisme més exigent per no aportar cap concreció efectiva— fins al suport reiterat als pressupostos espanyols, que va permetre a Pedro Sánchez estabilitzar el seu govern sense contrapartides reals en matèria d’autodeterminació, passant pel suport entusiasta a la investidura d’un president de la Generalitat espanyolista com Salvador Illa.
A més, les fotografies de Junqueras somrient al costat de ministres espanyols, els seus parlaments en castellà i el seu «estimo Espanya» durant el judici del Procés, l’acceptació explícita del marc constitucional com a espai de resolució del conflicte i les declaracions insistents sobre la necessitat d’un pacte ampli amb l’Estat són exemples d’aquesta deriva. Cal recordar la seva defensa encesa, abans del Procés, de la cooficialitat del castellà a Catalunya.
En aquest context, les seves acusacions contra Aliança Catalana no són una altra cosa que una maniobra ridícula i desesperada per mantenir la centralitat en un espai que ERC ha anat erosionant amb anys d’ambigüitats, renúncies i cohabitació amb el règim del 78. Per això, sorprèn que Junqueras assenyali algú altre com a beneficiari d’una suposada “operació d’Estat” després d’haver convertit la bandera del diàleg submís amb Madrid en la seva estratègia política principal.
