Aquest 7 de novembre es compleixen 367 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus. Un dels episodis més dolorosos de la història nacional catalana. Aquell 7 de novembre de 1659, les monarquies francesa i hispànica van acordar el repartiment d’una part del territori català. Ho van fer sense consultar els catalans i al marge de les institucions del Principat.
Va ser un acord entre dues potències estrangeres. França i Castella van disposar de les terres, la història i el futur d’un poble com si fossin una simple moneda de canvi diplomàtica.
El resultat va ser el trossejament territorial del Principat de Catalunya. Una amputació nacional que encara avui condiciona la realitat política de la nostra pàtria.
El Tractat dels Pirineus va dividir Catalunya
El tractat, signat a l’illa dels Faisans, va comportar la cessió a França del comtat del Rosselló, el Conflent i una part del comtat de Cerdanya. La nova frontera també va separar territoris històricament units per la llengua, la cultura, les institucions i les relacions humanes.
Posteriorment, el 1660, es va concretar la divisió de la Cerdanya. França va incorporar trenta-tres pobles cerdans. Llívia, en canvi, en va quedar exclosa.
Així, el Principat de Catalunya quedava partit entre dues monarquies. D’una banda, la monarquia hispànica. De l’altra, la monarquia francesa. Totes dues van actuar d’acord amb els seus interessos dinàstics i geopolítics.
Els catalans no van tenir cap capacitat de decisió sobre el futur de la seva terra. Tampoc no es va respectar la voluntat de les institucions catalanes ni el marc constitucional del país.
Per tant, el Tractat dels Pirineus no va ser una simple modificació fronterera. Va ser una agressió contra la integritat territorial de Catalunya. Una decisió imposada per estrangers que va separar políticament una part de la Nació Catalana de la resta del país.
La Catalunya del Nord continua essent Catalunya
Tanmateix, aquesta qüestió no admet ambigüitats. El Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya són Catalunya. Ho eren abans del 1659 i ho continuen essent avui.
Cap tractat internacional no pot esborrar aquesta realitat. Tampoc no ho pot fer cap frontera administrativa ni cap canvi de sobirania.
La Catalunya del Nord forma part inseparable de la Nació Catalana. La llengua, la cultura, la història i la continuïtat de les comunitats humanes ho demostren.
En conseqüència, per a qualsevol català, la frontera franco-espanyola no pot ser considerada una frontera nacional. És una divisió imposada per dos estats estrangers i enemics nostres que van decidir separar una part del nostre país.
A més, hi ha indrets de la Catalunya del Nord que representen de manera extraordinària la profunditat històrica de la nostra nació.
El Canigó és una de les muntanyes més emblemàtiques de l’imaginari català. Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà són dues joies del romànic i de la història espiritual del país.
També hi trobem el castell de Rià, vinculat a la memòria del comte Guifré el Pilós, figura fonamental dels orígens de la tradició nacional catalana. I no podem oblidar Serrabona, amb la seva extraordinària tribuna romànica.
Així mateix, Sant Andreu de Sureda i Marcèvol són testimonis excepcionals de la riquesa artística i cultural de la Catalunya medieval.
Tots aquests indrets són patrimoni de la Nació Catalana. No són monuments francesos. Són part de la nostra història, de la nostra memòria col·lectiva i de la nostra civilització.
Són, per tant, indrets irrenunciables de Catalunya.
Cal recordar també la Fenolleda. Aquest territori històric, de parla occitana, forma part de l’actual Catalunya del Nord en la seva delimitació territorial i administrativa. La seva particularitat lingüística no impedeix reconèixer els vincles geogràfics i patrimonials i també lingüístics que comparteix amb les comarques catalanes veïnes.
La reunificació de Catalunya ha de ser un objectiu nacional
La recuperació de la integritat territorial de la Nació Catalana ha de formar part de l’horitzó polític del nacionlisme independentista.
La construcció d’un Estat català independent no pot comportar la renúncia a cap dels territoris que històricament i nacionalment formen part de Catalunya.
La independència no ha de significar simplement la constitució d’un nou estat sobre les fronteres administratives actuals del Principat. Ha de representar l’afirmació política d’una nació completa, conscient de la seva història i de la seva unitat territorial.
Això significa que l’Alta Cerdanya, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i el Capcir han de continuar presents en la consciència nacional catalana. També significa que la seva futura reintegració a la Nació Catalana ha de ser un objectiu legítim del projecte nacional. Cal reincorporar la Catalunya del Nord al futur estat català restaurat.
Catalunya té tot el dret de reivindicar la seva integritat territorial.
Catalunya no renuncia a la seva unitat
Han passat més de tres segles i mig d’ençà d’aquell 7 de novembre de 1659. Però el temps no ha convertit aquella divisió en una realitat nacional irreversible.
Catalunya continua existint a banda i banda de la frontera. La llengua, la cultura, els monuments, els paisatges i la memòria compartida són una prova permanent que la divisió política no ha aconseguit trencar la nostra continuïtat nacional.
Avui, reivindiquem la unitat territorial de Catalunya. Recordem que la Nació Catalana no acaba a la frontera imposada pels estats francès i espanyol.
El Canigó continua essent una muntanya sagrada dels catalans. Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà continuen essent patrimoni de la nostra història. El Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya continuen essent terres catalanes.
Per això, no acceptem que el repartiment de 1659 esdevingui una frontera assumida per la consciència nacional. No renunciem a la Catalunya del Nord ni a cap dels territoris que formen part de la nostra nació.
La nostra aspiració és clara: recuperar la plena sobirania nacional i treballar perquè, en el futur, tots els territoris catalans puguin tornar a formar part d’un mateix marc polític català independent i fidel a la seva Història.
Perquè Catalunya és una sola nació. I perquè cap tractat signat per dues monarquies estrangeres no pot convertir en estrangera una terra catalana.
