L’agressió a un menor d’edat aficionat del Barça a Elx torna a posar sobre la taula els abusos de la policia espanyola contra aficionats catalans i el silenci del club
Diumenge, a Elx, un aficionat menor d’edat del FC Barcelona va acabar agredit per agents de la policia espanyola en unes circumstàncies que mereixen ser investigades fins al final. Durant els mateixos moments altres catalans del Barça van ser agredits i se’ls va confiscar banderes catalanes estelades, banderes que, no ho oblidem, no són il·legals. I davant d’un episodi així, la pregunta és inevitable: on és el FC Barcelona?
Perquè si una cosa hauria de tenir clara una institució com el Barça és que els seus socis i aficionats no poden quedar desemparats quan pateixen una actuació policial que consideren injusta o desproporcionada. I encara menys quan els fets tenen lloc en un context relacionat amb la reivindicació de símbols i identitat catalanes.
No ens hauria d’estranyar, malauradament. Catalunya ja sap què pot passar quan les forces policials espanyoles actuen contra ciutadans que exerceixen drets polítics o exhibeixen símbols nacionals. El Primer d’Octubre de 2017 és un precedent massa recent i massa greu per ignorar-lo. Aquella jornada va deixar centenars de catalans desarmats ferits i unes imatges de violència policial espanyola que van donar la volta al món.
Un patró que els catalans coneixem massa bé
Quan els catalans denunciem actuacions policials contra els nostres símbols, les nostres mobilitzacions o simplement la nostra manera d’expressar-nos com a poble, massa sovint se’ns demana que considerem els fets com a incidents aïllats.
Però els catalans tenim memòria.
Hem vist càrregues, identificacions, confiscacions de simbologia i actuacions policials que han generat una profunda sensació d’impunitat. I quan aquests episodis afecten ciutadans catalans, especialment quan hi ha símbols nacionals pel mig, la resposta institucional acostuma a ser molt més tímida del que hauria de ser.
I el Barça?
És aquí on apareix la decepció.
El FC Barcelona no és només una empresa esportiva. Durant més d’un segle ha estat una institució profundament vinculada a la societat catalana i, per a moltes generacions, un dels principals símbols de la identitat del país.
Per això costa d’entendre que, davant d’un episodi com aquest, el club no assumeixi un paper més contundent en defensa del seu aficionat i dels catalans que també van ser agredits i als quals se’ls van confiscar estelades.
Si un menor identificat amb el Barça pateix una agressió, el club hauria de voler saber què ha passat. Hauria d’exigir explicacions. Hauria d’oferir suport jurídic a la família. I hauria de posar els fets en coneixement dels tribunals com acusació particular.
No n’hi ha prou amb un comunicat de circumstàncies ni amb quatre paraules de solidaritat.
El Barça té recursos, té advocats i té una força institucional que poques entitats catalanes poden igualar.
I precisament per això és incomprensible que siguin altres organitzacions les que facin el pas que el club no fa. O potser no és tant incomprensible després de les grotesques i esperpèntiques declaracions del president Laporta donant suport a la selecció espanyola durant el Mundial i després de l’homenatge innecessari als jugadors blaugranes de la selecció espanyola que han guanyat el Mundial aquest dijous que ve al Camp Nou.
Acció Cassandra sí que fa el pas
En aquest context cal destacar la tasca d’Acció Cassandra, entitat jurídica que ha decidit portar els fets als tribunals.
És una diferència important.
Mentre el Barça sembla limitar-se a mantenir-se al marge d’una qüestió que afecta directament un dels seus aficionats, Acció Cassandra ha optat per la via judicial i ha assumit la responsabilitat de buscar explicacions i exigir responsabilitats.
Això és defensar els drets dels catalans.
I això és precisament el que hauríem d’esperar d’una institució com el FC Barcelona.
Perquè el Barça no ha de convertir-se en un partit polític. Però tampoc pot oblidar que durant dècades ha estat molt més que un club de futbol. Quan un aficionat del Barça és víctima d’una actuació que pot ser motivada per la catalanofòbia, el club ha de defensar-lo.
El Barça ha de decidir què vol ser
El problema de fons és que el Barça sembla voler conservar el capital simbòlic de ser «més que un club» sense assumir sempre les conseqüències d’aquesta condició.
És molt fàcil reivindicar la catalanitat quan toca inaugurar una exposició, celebrar una Diada o fer un discurs institucional.
És molt més difícil defensar un català quan aquesta defensa pot comportar un conflicte amb l’Estat espanyol.
I és aquí on es demostra de debò què significa ser més que un club.
No demanem privilegis. Demanem justícia.
No demanem que el Barça substitueixi els tribunals. Demanem que, quan un dels seus aficionats —i més encara si és menor d’edat— pateix una possible agressió injustificada, no miri cap a una altra banda.
Acció Cassandra ha fet el pas. Ara li toca al Barça preguntar-se per què no l’ha fet ell.
Perquè Catalunya ja sap què passa quan les institucions callen davant dels abusos.
Ho vam veure el Primer d’Octubre de 2017.
I no hauríem d’esperar a tornar a veure-ho per exigir que les nostres institucions defensin els nostres ciutadans.
Si el Barça vol continuar sent més que un club, ha de començar per defensar els seus.
