Hi ha debats que neixen de la necessitat i n’hi ha d’altres que semblen sorgits d’aquest surrealista món woke en el qual ens ha tocat viure. La possibilitat que l’Institut d’Estudis Catalans estudiï l’establiment d’un nom comú per a la llengua catalana vàlid per a tots els territoris de parla catalana s’inscriu, malauradament, en aquesta segona categoria.
Costa no rebre la proposta amb perplexitat. Com pot ser que l’IEC perdi el temps en aquestes bajanades tant pròpies dels defensors del llenguatge del totis? El nom de la nostra llengua és català i no hi ha més discussió. Aquest és el nom de la nostra llengua fa mil anys, un nom compartit per una comunitat lingüística extensa i reconegut per les principals institucions acadèmiques nacionals que en regulen la norma i pel món de la filologia i la lingüística internacional.
Reobrir ara aquest debat transmet una sensació incòmoda de frivolitat intel·lectual, d’inseguretat en nosaltres mateixos i fins i tot de blaverisme lingüístic. I per què diem blaverisme? Perquè els blavers no suporten que s’anomeni català la llengua pròpia dels valencians i no ho suporten perquè són furibundament anticatalans. Hem de cedir a les peregrines teories dels anticatalans? Hem de fer el ridícul per quedar bé amb els que odien la nostra llengua?
Quan una llengua afronta dificultats profundes d’ús social, de minorització lingüística, conseqüència de la minorització demogràfica, de transmissió intergeneracional i de presència pública, la prioritat no hauria de ser trobar un nou embolcall nominal per a allò que ja té nom, sinó garantir que continuï essent la llengua nacional dels catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer.
La denominació històrica «català» no és un accident ni una imposició recent. És el resultat d’una continuïtat cultural i nacional de segles, i concorda amb la mateixa denominació del poble, forma part de la nostra tradició literària i de les institucions que n’han fixat la normativa. Alterar o relativitzar aquest consens pot donar la impressió d’una desconnexió preocupant respecte la nostra història i d’una perillosa inseguretat nacional i lingüística.
Tot plegat arriba, a més, en un moment delicadíssim per a la llengua. El català viu una etapa marcada per la imposició creixent de llengües dels estats que ens ocupen: el castellà, el francès i, a l’Alguer, l’italià.
Per això sorprèn que es dediquin energies a explorar una qüestió que, per a la immensa majoria de parlants i per a la història mateixa de la llengua, no genera cap mena de debat.
El nom comú ja existeix i és català.
