Cada victòria de la selecció espanyola desencadena el mateix. Carrers tenyits de vermell i groc, pantalles gegants als municipis, cobertura mediàtica incessant i una exhibició de patriotisme espanyol presentada com si fos un fenomen espontani i estrictament esportiu. Però no ho és. L’esport d’elit és també una poderosa eina de construcció nacional. Ho saben els estats. Ho saben les federacions internacionals. I ho sap qualsevol país que aspiri a projectar-se al món.
Espanya acaba de proclamar-se campiona del món de futbol i, una vegada més, assistim a una nova onada d’espanyolisme banal. Aquell nacionalisme quotidià que no necessita grans proclames perquè impregna la vida diària: les samarretes, les banderes, els himnes, les celebracions institucionals, les retransmissions televisives i els discursos polítics. Un nacionalisme que molts presenten com a neutral, quan és probablement la forma més eficaç de nacionalització de les masses.
La pregunta és inevitable: on és Catalunya davant d’aquest fenomen?
Durant dècades, el moviment independentista va entendre perfectament la transcendència de disposar de seleccions esportives pròpies. S’entenia que disposar de seleccions nacionals pròpies era una peça fonamental del procés de normalització nacional. Veure Catalunya competir contra França, Irlanda, Dinamarca o el Japó hauria contribuït a interioritzar, especialment entre les noves generacions, una idea elemental: Catalunya és una Nació.
Cada partit internacional disputat per una selecció catalana seria una lliçó de nacionalitat infinitament més efectiva que centenars de discursos parlamentaris. Cada classificació per a un Europeu o un Mundial reforçaria l’autoestima col·lectiva. Cada himne català sonant abans d’un partit internacional recordaria als catalans que formen part d’una comunitat nacional diferenciada.
Les seleccions esportives no són un caprici. Són una fàbrica d’identitat nacional.
Per això costa tant entendre el silenci actual. Com és possible que els partits que encara es presenten com a independentistes hagin abandonat gairebé completament aquesta reivindicació? Com pot ser que una demanda que havia mobilitzat desenes de milers de persones hagi desaparegut pràcticament de l’agenda política?
Encara més sorprenent és el cas de la Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes. Durant anys va aconseguir convertir aquesta causa en una reivindicació transversal, capaç d’implicar esportistes, clubs, entitats i una part important de la societat civil. Avui, en canvi, la seva incidència pública és pràcticament inexistent. Sí, la repressió espanyola va deixar tocada la Plataforma, amb el seu president, Xavier Vinyals, investigat per tenir suposadament relació amb el Procés.
Què ha passat? Qui va decidir que aquesta batalla deixava de ser prioritària? Com s’ha arribat fins al punt que una de les reivindicacions amb més potencial de construcció nacional pràcticament hagi desaparegut del debat públic?
Perquè els partits que diuen que són independentistes com Junts i ERC, que han investit Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, no van posar com a condició l’oficialitat i la internacionalització de les seleccions esportives catalanes?
Durant anys, l’independentisme institucional ha confiat gairebé exclusivament en la negociació política, en els pactes parlamentaris i en les declaracions solemnes. Mentrestant, ha abandonat molts dels instruments que contribueixen a construir consciència nacional en el dia a dia. I l’esport és, probablement, un dels més potents.
No és casualitat que els estats hi dediquin enormes recursos. Quan una selecció nacional competeix internacionalment, no només disputa un partit. Projecta una bandera, un himne, uns símbols i un relat compartit. Fa visible una nació davant del món i, sobretot, davant dels seus propis ciutadans.
Cada nen que creix animant una selecció nacional acaba incorporant amb absoluta naturalitat la pertinença a aquella comunitat política. Aquesta és la gran força de l’esport internacional.
Catalunya, en canvi, continua produint esportistes d’elit que, quan arriben als grans escenaris, ho fan representant Espanya. Les seves victòries acaben alimentant el relat nacional espanyol, mentre Catalunya continua absent de les competicions internacionals.
Potser ha arribat el moment de recuperar una reivindicació que mai no hauria d’haver estat abandonada. No perquè les seleccions esportives resolguin per si soles el conflicte nacional català, sinó perquè contribueixen a crear allò que tota nació necessita per existir políticament: autoestima, normalitat i una potent consciència nacional.
Sense aquestes eines, qualsevol projecte nacional acaba essent molt més feble.
