Els incidents viscuts ahir a Santpedor, en el marc de la presa de possessió d’un regidor d’Aliança Catalana, tornen a posar damunt la taula una qüestió necessària: què passa quan una part de l’espai polític assumeix la intimidació i la pressió física o ambiental com a mecanismes legítims de confrontació ideològica?
En els darrers mesos s’han repetit agressions a paradetes informatives d’Aliança Catalana i en actes públics d’aquest partit. Escridassades, intents de bloqueig, assetjament ambiental i, en alguns casos, empentes o enfrontaments amb la policia perquè les forces de seguretat volien impedir que els assistents a les paradetes fossin agredits o intimidats. A Santpedor, el ple municipal —que hauria de ser l’expressió institucional del pluralisme democràtic— va acabar amb violència i una detenció. Aquests fets obliguen a una reflexió profunda.
En democràcia, la discrepància és saludable. La confrontació d’idees forma part del joc polític. Però quan aquesta discrepància abandona el terreny argumental i deriva cap a la intimidació o la coacció, es travessa una línia perillosa. El dret de manifestació és legítim, sempre que hagi estat permès per les institucions; el dret d’impedir que un altre exerceixi els seus drets polítics, no.
L’extrema esquerra a Catalunya sembla haver assumit que hi ha adversaris als quals no cal combatre políticament sinó que cal expulsar-los físicament de l’espai públic. Aquesta lògica —que sovint es justifica sota el paraigua de l’“antifeixisme”— comporta un risc evident: substituir el debat democràtic per la deslegitimació total de l’altre. I quan això passa, el pas següent és sovint la normalització de l’acció violenta. Aleshores qualsevol actor polític es pot sentir legitimat per a exercir la violència contra els seus adversaris perquè es creu investit de la raó.
El problema d’aquesta estratègia és doble. En primer lloc, erosiona el principi bàsic del pluralisme. Si només és acceptable la presència pública dels qui pensen com jo, el sistema deixa de ser democràtic per esdevenir totalitari. En segon lloc —i aquí rau una paradoxa— aquesta escalada pot acabar perjudicant els mateixos sectors que la promouen.
Les societats democràtiques tendeixen a reaccionar amb rebuig davant la violència política, vingui d’on vingui. La intimidació genera desconfiança entre amplis sectors socials que potser poden compartir algunes reivindicacions de fons però no els mètodes. Quan una formació o un espai polític queda associat a la crispació permanent, als aldarulls i al fet de cometre agressions, corre el risc de quedar reclòs en la marginalitat, perdent suport social i capacitat d’influència. Les urnes acostumen a castigar els qui semblen incapaços de conviure amb les regles del joc.
Això sense tenir en compte que aquesta estratègia violenta pot comportar un increment de la divisió irreconciliable entre els independentistes, almenys durant uns quants anys. Tanmateix, aquest odi pot diluir-se davant l’augment de la marginalitat política de l’extrema esquerra, provocada pel seu ús creixent de la violència.
Catalunya ha construït històricament una cultura política marcada pel debat intens però majoritàriament cívic. Normalitzar la pressió física o l’assetjament ideològic com a eina habitual només contribueix a degradar aquesta tradició. I, sobretot, estableix un precedent perillós: si avui es justifica contra un adversari, demà pot girar-se contra qualsevol.
En política, les idees es combaten amb idees. Si una proposta és considerada negativa, la resposta hauria de ser més argumentació, més capacitat de convèncer i més mobilització democràtica. Renunciar a això i optar per la intimidació és admetre, implícitament, una manca de confiança en la pròpia força intel·lectual i electoral.
Si determinats sectors volen evitar la marginalitat política i mantenir la seva representació al Parlament i als ajuntaments, caldrà que facin una reflexió estratègica i ètica profunda. La legitimitat democràtica no es preserva cridant més fort ni tensionant els carrers ni agredint els adversaris polítics, sinó acceptant que el pluralisme implica conviure amb qui pensa radicalment diferent.
La democràcia no és còmoda. Però és l’únic terreny on totes les idees poden disputar-se amb legitimitat. Sortir-ne només empobreix el debat i debilita el conjunt del sistema.
