Hi ha pobles que han existit perquè ningú no els ha volgut esborrar, i n’hi ha d’altres que han sobreviscut precisament perquè algú ho ha intentat amb obstinació. La nació catalana pertany, sense cap mena de dubte, a aquest segon grup. La seva llengua, la seva història i la seva manera de ser no són el fruit d’una continuïtat plàcida, sinó d’una resistència tenaç davant de diversos enemics que, durant segles, han treballat per destruir-les.
El català no ha estat mai una llengua estimada pels poders espanyol i francès. Massa arrelada en el poble, massa vinculada a una tradició jurídica, cultural i política pròpia, massa viva per ser assimilada sense conflicte. La pervivència del català als espanyols (i als francesos) sempre els ha recordat l’existència en el passat d’un imperi català que dominà la Mediterrània. Per això la volen destruir. Per això ha estat combatuda amb decrets, amb prohibicions, amb ridiculització i amb una pressió constant perquè fos substituïda per la llengua de l’Estat (espanyol i francès).
Però el català no és només una llengua. És el recordatori que vam ser un imperi, és la continuïtat històrica que enllaça l’edat mitjana amb el present. És la llengua de Ramon Llull i d’Ausiàs March, de Verdaguer i de Rodoreda; la llengua amb què s’han escrit constitucions; la llengua que senyorejà Sicília i Grècia al segle XIV; la llengua de prestigi a Sardenya fins al segle XVII. Renunciar-hi, arraconar-la o acceptar-ne la folklorització és renunciar també a tot aquest llegat.
L’orgull de la catalanitat és el record d’allò gran que vam ser i que volem tornar a ser. És l’orgull de pertànyer a una cultura que ha resistit intents d’anorreament, que ha sabut adaptar-se sense deixar de ser ella mateixa, i que continua generant pensament, art i vida malgrat totes les dificultats.
La història catalana és plena d’episodis de dignitat col·lectiva, però també d’intents de reescriptura i d’oblit forçat per part dels espanyols. Quan es minimitza l’impacte de 1714, quan es presenta la repressió lingüística com una anècdota del passat, o quan es tracta la defensa del català com una mania identitària els autonomistes i els espanyols perpetuen una dominació. I davant d’això, la neutralitat no existeix.
Defensar la llengua i la història pròpies no és un caprici cultural, sinó una necessitat de supervivència nacional. Vol dir exigir que el català sigui llengua plena en tots els àmbits, sense excuses ni complexos. Vol dir conèixer la pròpia història per no acceptar relats estrangers. Vol dir entendre que cada concessió feta en nom de la convivència (la convivència amb els nostres ocupants, s’entén) acostuma a tenir un sol sentit: el de la renúncia, el de la derrota.
Una nació que no s’estima prou acaba acceptant que la manin els forasters. I una llengua que no es defensa amb determinació acaba reduïda a l’àmbit domèstic, residual, simbòlic. Per això cal una actitud clara, persistent i sense ambigüitats. No n’hi ha prou amb commemorar; cal actuar.
Perquè la catalanitat no és un record del passat, sinó una responsabilitat present de les noves generacions. I el català no és un patrimoni a conservar en una vitrina, sinó una eina viva, de futur, que només sobreviurà si es fa servir, si es reivindica i si es defensa amb convicció. Amb orgull. I, si cal, amb ungles i dents. Només així tornarem a ser grans.
