Els Premis Gaudí de cinema català, tal com estan concebuts avui, són un exemple clar d’una flagrant contradicció: uns guardons que porten el nom d’Antoni Gaudí però que, alhora, admeten i normalitzen el cinema en castellà com si fos llengua pròpia de Catalunya.
Aquesta decisió és clarament castellanitzadora. En un país sotmès de fa segles a una constant assimilació cultural, lingüística i nacional, cada espai que es cedeix té un valor immens. I et va a la contra. Acceptar films en castellà dins els Premis Gaudí no és una qüestió de pluralitat artística o de mercat; és contribuir, activament o passivament, a consolidar la idea que el castellà és una llengua natural i pròpia de la creació cultural catalana. I això, en el context de minorització i d’anorreament que pateix el català, és un altre atac a la nostra llengua i a la nostra identitat.
Quan els Gaudí premien films en castellà, estan transmetent el missatge que la llengua pròpia del país, el català, és un element accessori, prescindible, subordinat a criteris de suposada “normalitat” estatal (de l’estat espanyol). És, en el fons, una renúncia a la sobirania total de la cultura catalana enfront de la castellana.
La paradoxa és especialment punyent si tenim en compte qui era Antoni Gaudí. No només un geni universal de l’arquitectura, sinó també un catalanista radical, un home profundament compromès amb la llengua i la identitat del seu poble. Gaudí es negava sistemàticament a parlar en castellà, fins i tot davant l’autoritat colonial espanyola. Veia la llengua com una expressió irrenunciable de la dignitat col·lectiva. Que avui el seu nom encapçali uns premis que legitimen el castellà com a llengua del cinema català és, com a mínim, un insult a la seva memòria, i precisament enguany, en l’any que es commemora el centenari de la seva mort.
Al català li fan falta murs de contenció que el protegeixin de l’assetjament constant del castellà i unes institucions que el situïn al centre i no als marges. Uns premis nacionals de cinema haurien de ser, precisament, una d’aquestes trinxeres. Uns premis que premiessin únicament el cinema en català.
Si els Premis Gaudí volen ser realment nacionals, han d’assumir sense complexos que la llengua catalana ha de ser el seu eix vertebrador. No com un criteri opcional, sinó com una condició essencial. Només així podran contribuir a normalitzar el que realment cal normalitzar: que el cinema català es faci en català, i que aquesta llengua sigui percebuda com a plenament apta per explicar qualsevol història, en qualsevol registre i amb qualsevol ambició artística.
La pàtria que volem s’haurà de construir amb noves lleis i noves institucions que situïn el català al lloc on li pertoca. O els Premis Gaudí esdevenen una eina de reafirmació nacional, o continuaran sent un instrument més de dilució identitària perpetrada pels desarrelats de sempre, les elits progres que amaguen el seu profund espanyolisme i anticatalanisme sota una pàtina de cosmopolitisme i multiculturalisme. I aleshores, potser caldrà preguntar-se amb honestedat si el nom de Gaudí encara hi pinta res.
