Hi ha figures que només es poden entendre a partir de la paraula Nació. Josep Benet (14 d’abril de 1920 – 25 de març de 2008) n’és una de les més clares. La seva vida no es pot separar de la història contemporània de Catalunya, ni tampoc del compromís profund amb el seu alliberament nacional. No estem parlant només d’un historiador, ni només d’un polític, sinó d’un patriota en el sentit més complet del terme.
Nascut el 1920, Benet pertany a aquella generació marcada per la desfeta de 1939. Però per ell aquell moment va ser el començament d’una lluita. Una lluita constant, silenciosa i tenaç. Contra la dictadura franquista, contra la persecució de la llengua i la cultura catalanes, contra l’intent d’anorrear la nostra Nació. Benet va fer de la seva vida un instrument al servei d’aquesta resistència.
La seva trajectòria és, en aquest sentit, exemplar. Va formar part d’Unió Democràtica de Catalunya; va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, una plataforma clau en la lluita antifranquista; va desenvolupar una intensa activitat cultural vinculada a revistes com Serra d’Or; va exercir com a advocat en defensa de represaliats; també va tenir un paper polític com a senador del PSUC; i també va ser un montserratí com pocs n’hi ha hagut, puix que la seva vinculació amb el monestir sempre va ser molt intensa.
També com a historiador, la seva aportació va ser fonamental. No es limitava a estudiar el passat sinó que el va convertir en una eina per servir el país. Des de la direcció del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, va impulsar una nova generació d’investigadors amb la idea que sense coneixement històric no hi ha consciència nacional sòlida i, per tant, no hi ha Nació.
El mes de maig de 2006 el vaig conèixer al seu domicili del carrer de Calvet, a Barcelona. Aleshores ja era gran i el seu estat de salut no era el més òptim. Aquella trobada, que havia de girar entorn de Montserrat (havia d’escriure un article sobre Montserrat i qui millor que ell per ajudar-me), es va convertir en una conversa més àmplia sobre el país i el moment polític. Benet, ja en la darrera etapa de la seva vida, es mostrava crític, exigent i fidel als seus principis. No dubtava a qüestionar el procés d’elaboració de l’Estatut ni el paper de la classe política catalana, i afirmava que votaria “no” a un text que considerava insuficient per al reconeixement nacional de Catalunya.
Aquest detall mostra que va ser un home que no va rebaixar els seus ideals amb el pas del temps. Un patriota que entenia que la fidelitat a la Nació passa també per la capacitat de dir allò que no és còmode ni adient amb el discurs políticament correcte que els polítics que s’han avingut amb l’autonomisme propugnen.
Maurici Serrahima va definir Josep Benet com “l’home més important de Catalunya”. Pot semblar una afirmació exagerada, però pren sentit quan hom repassa la seva trajectòria. Benet representa una manera d’entendre el compromís nacional basada en la perseverança, sense estridències i sense sectarismes.
El seu exemple ens recorda que la reconstrucció de la nostra Pàtria és una tasca llarga, complexa i, sobretot, col·lectiva. I que els qui més hi contribueixen són aquells que, com ell, hi dediquen tota una vida.
