Hi ha declaracions que, més que aconseguir provocar, en aquest cas a tots els catalans, fan una pena immensa i deixen en ridícul qui les pronuncia. Primer, per l’odi endòfob que desprenen, i segon, pel fet que es recolzen en mentides i en barroeres manipulacions històriques. Quan Eduardo Mendoza contraposa el “Día del Libro” a Sant Jordi reprodueix, ben conscientment, una vella lògica espanyolista que pretén desarrelar Catalunya de les seves pròpies tradicions per subordinar-les a un relat castellà. Tanmateix, la història és tossuda.
Allò que avui es coneix a Espanya com a Día del Libro no va néixer com una tradició popular ancestral, sinó com una iniciativa editorial formulada a Barcelona per Vicente Clavel el 1923 i oficialitzada el 1926 per decret en plena dictadura de Primo de Rivera. És a dir: el marc institucional espanyol de la festa del llibre és una construcció administrativa del règim primoriverista. I es celebrava el 7 d’octubre.
Sant Jordi, en canvi, és exactament el contrari. És una tradició catalana prèvia vinculada al patró del país, a la rosa i a les fires de carrer. L’any 1929 els llibreters catalans traslladaren els llibres al carrer en la diada del patró nacional. Va ser així com va començar la catalaníssima i no castellana ni espanyola diada del llibre de Sant Jordi. Quan el Dia del Llibre espanyol es traslladà al 23 d’abril l’any 1930, no és Sant Jordi qui «es fica» a la fira del llibre, sinó que és la festa oficial espanyola qui acaba entaforant-se a Sant Jordi. Mendoza, mentider. El franquisme va reblar el clau i va continuar la operació d’estat per castellanitzar la diada de Sant Jordi i convertir-la en una diada del llibre castellà. I aquesta és la clau de tot plegat.
Catalunya, al cap i a la fi, va guanyar la guerra simbòlica a Espanya i ha fet seva una diada que ja era seva i que l’Espanya oficial va intentar castellanitzar per la força de les armes i de la ocupació militar. Allò que Espanya havia concebut com a simple exaltació del “libro español” Catalunya i la seva força creativa ho va saber transformar en una festa nacional de la llengua catalana, de l’amor i de la cultura. Els catalans hem sabut recatalanitzar una estructura que els espanyols van crear per castellanitzar el nostre país.
Per això fa riure per no plorar sentir segons quines veus presentar Sant Jordi com un afegit molest, com si el patró de Catalunya hagués “ocupat” un espai que no li pertocava. La realitat és just la inversa: és la força de la Nació catalana la que va absorbir una celebració artificial espanyola fins a fer-la del tot catalana.
La diada de Sant Jordi els fa ràbia, la veuen com el que és, una expressió de la vitalitat de la catalanitat, malgrat les ocupacions i la minorització lingüística i demogràfica, i per això la volen castellanitzar i fer-la malbé. És el que sempre ha fet Espanya: tot allò que no s’ho ha pogut fer seu ho ha destruït (o ho ha intentat). I ara Eduardo Mendoza ha fet el paper de la trista figura i un ridícul estratosfèric amb unes declaracions que revelen el seu espanyolisme caspós i la seva immensa ignorància.
