Avui fa 90 anys que els van assassinar
En aquesta hora greu que viu la Pàtria catalana, quan els enemics de dins i de fora conspiren contra l’ànima immortal de Catalunya, el record dels germans Miquel i Josep Badia s’alça amb la força dels màrtirs i amb la dignitat dels homes que ho donaren tot per la llibertat nacional.
Fills de la Terra Ferma, nascuts a Torregrossa, els Badia no van cercar mai honors ni riqueses. La seva única ambició fou veure Catalunya dreta, forta i lliure. Quan tants callaven, ells parlaven; quan tants dubtaven, ells actuaven; quan tants es resignaven, ells combatien. Forjats en la disciplina d’Estat Català, van entendre que la Pàtria no és una paraula buida, sinó que exigeix un deure sagrat de sacrifici, coratge i fidelitat absoluta.
En Miquel Badia, el nostre immortal “Capità Collons”, fou l’exemple vivent de l’home nou català: valent, sever amb els enemics del país i tendre amb el poble que defensava. A la Comissaria d’Ordre Públic de la Generalitat imposà respecte en uns temps de revolució anàrquica, pistolerisme i desordre. Els qui volien incendiar Catalunya i destruir-ne els valors, les tradicions i les institucions van topar amb la seva fermesa indomable. No tremolà davant les amenaces ni reculà davant la violència. Sabia que els pobles que no saben defensar-se acaben esclavitzats.
Al seu costat, fidel i inseparable, hi hagué sempre el seu germà Josep, patriota íntegre, militant exemplar i soldat de Catalunya. Units per la sang i per l’ideal, van caminar junts fins al final, com dos germans d’armes consagrats enterament al servei de la Nació catalana.
Els enemics de Catalunya, encegats per l’odi, no podien perdonar-los ni la seva dignitat ni el seu patriotisme. I així, el 28 d’abril de 1936, a Barcelona, la traïció va consumar el crim. Emboscats al carrer Muntaner per pistolers anarquistes, encapçalats per Justo Bueno de trista memòria, van ser assassinats vilment a trets. Els assassins creien matar dos homes; en realitat, feien néixer dos símbols immortals.
La seva sang sobre les llambordes de Barcelona no fou vessada inútilment. Aquella sang catalana es convertí en llavor de patriotisme, en exemple per a les noves generacions, que no acceptaran mai ni l’esclavatge ni la humiliació nacional. Els Badia van caure drets, sense agenollar-se, fidels fins al darrer instant a les quatre barres, a la bandera estelada i a l’esperança d’una Catalunya independent.
Avui, quan la memòria dels covards s’esvaeix en la pols de la història, el nom dels germans Badia continua ressonant amb força entre tots aquells que estimen la Pàtria. Foren combatents, foren patriotes, foren catalans íntegres. I sobretot, foren exemple suprem d’una generació que entengué que hi ha ideals pels quals val la pena viure… i, si cal, morir.
Que el seu record sigui bandera.
Que el seu sacrifici sigui camí.
I que Catalunya no oblidi mai els seus màrtirs.
