Hi ha un debat que els partits polítics processistes eviten afrontar perquè els resulta incòmode. Tanmateix, el fet que sigui incòmode no el fa menys real. No poden amagar el cap sota l’ala per no afrontar un gravíssim problema que afecta l’avenir de Catalunya i l’avenir mateix d’aquests partits polítics. Catalunya està experimentant una transformació demogràfica d’una magnitud extraordinària, i aquesta transformació acabarà tenint conseqüències polítiques de primer ordre. Estem parlant, ras i curt, de la substitució demogràfica del poble català per un poti-poti d’estrangers espanyols i d’arreu del món.
Durant les darreres dècades han arribat al nostre país centenars de milers de persones procedents de tot el món. Moltes d’elles ja tenen dret de vot i moltes altres l’adquiriran en els propers anys. Aquesta realitat és incontestable. La qüestió és una altra: quin impacte tindrà sobre el futur nacional de Catalunya?
Aquest procés acabarà posant fi a les majories catalanistes i independentistes que han existit en determinats moments de la nostra història recent. La vinculació emocional, cultural i històrica amb la nació catalana d’aquests estrangers és, lògicament, molt menor que la dels catalans.
Les nacions són comunitats de memòria, llengua, cultura i lleialtat col·lectiva. Per aquest motiu, una part considerable dels nous electors tendeix a interpretar la realitat política catalana des d’un marc estatal espanyol. L’Estat que els concedeix la nacionalitat, que els expedeix la documentació i que constitueix el seu principal referent institucional és Espanya, no Catalunya. Esperar que una proporció gaire significativa d’aquests estrangers adopti posicions nacionalistes catalanes és una expectativa poc realista.
Aquesta dinàmica tindrà conseqüències electorals inevitables. Cada nova generació de votants incorporada al cens modificarà gradualment la composició política del país. Els partits que fonamenten el seu projecte en la defensa de la nació catalana es trobaran amb una base social molt més reduïda, mentre que les opcions polítiques espanyolistes disposaran d’un espai potencial cada vegada més ampli.
Alguns consideren que aquesta reflexió és exagerada o alarmista però en realitat és simplement una constatació demogràfica. La política, al capdavall, és una conseqüència de la composició de la societat. Quan una societat canvia profundament, els seus equilibris electorals també canvien.
Per això el principal problema del catalanisme, del nacionalisme i l’independentisme catalans és demogràfic i cultural. Les majories catalanistes esdevindran cada vegada més difícils de reconstruir en un marc en què els catalans seran cada cop més minoritaris a Catalunya.
Potser encara som a temps de revertir aquesta tendència. Potser no. Però el que em sembla evident és que el futur polític de Catalunya no es decidirà únicament als parlaments ni a les urnes. Es decidirà, sobretot, en la composició humana del país que arribarà a les urnes d’aquí a cinc, deu, vint o trenta anys.
I és precisament per això que la demografia s’ha convertit en una qüestió cabdal de la Catalunya actual. I és precisament per això que és sorprenent que cap partit d’obediència (teòricament) només catalana llevat d’Aliança Catalana no hagi volgut afrontar aquesta qüestió. I segurament serà així fins que sigui massa tard.
