Hi ha personatges que, segles després de la seva mort, continuen sent recordats per haver estat els constructors de les seves respectives nacions. Aquest és el cas del comte Guifré (o Guifre) dit el Pilós. El seu nom ha travessat més de mil cent anys fins a convertir-se en un dels grans símbols dels orígens de Catalunya, fins al punt que la tradició l’ha considerat el pare de la pàtria catalana.
Guifré va viure al segle IX, quan Catalunya encara no existia tal com l’entenem avui. No hi havia un Estat català ni una consciència nacional en el sentit modern, però sí una terra de frontera que començava a adquirir una personalitat pròpia separada de l’imperi dels francs. Els comtats catalans formaven part, almenys formalment, del món carolingi, però els seus governants anaven guanyant poder i autonomia. En aquell context, Guifré va arribar a controlar un ampli conjunt de comtats, entre els quals Barcelona, Girona, Osona, Urgell, Cerdanya i Conflent.
La seva obra, però, va anar molt més enllà de governar i combatre. Guifré va entendre que la terra que havia conquerit als musulmans havia de ser habitada i habitable. Va impulsar la repoblació de les terres de la Catalunya central, especialment d’Osona, va restaurar la seu episcopal de Vic i va afavorir la creació o reorganització de grans centres religiosos com Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.
Així, mentre els castells protegien la frontera, els pagesos conreaven els nous camps i els monestirs es convertien en centres de cultura i memòria. Sense saber-ho, aquelles generacions estaven posant les bases d’una realitat nacional que, amb el pas dels segles, acabaria prenent el nom de Catalunya.
Guifré també va deixar una herència dinàstica decisiva. Els seus descendents continuarien governant els comtats i protagonitzarien el lent procés d’emancipació respecte dels reis francs i de conquesta de territoris dominats pels sarraïns. Quan Borrell II, gairebé un segle després de la mort de Guifré, deixà de renovar el vassallatge al rei franc, el món polític català havia avançat enormement en el camí cap a la seva independència. Guifré no va veure aquell moment, però havia contribuït a fer-lo possible.
I és precisament la seva mort la que va alimentar una de les llegendes més belles de la història catalana. La tradició situa la mort de Guifré el Pilós l’onze d’agost de l’any 897. Durant molt de temps, la seva mort va quedar envoltada per la llegenda. Segons el relat més conegut, Guifré hauria estat ferit mortalment en combat contra els normands i, mentre agonitzava, el rei franc hauria passat quatre dits tacats amb la seva sang sobre un escut daurat. Així haurien nascut les quatre barres de la senyera.
És una història magnífica, però no és un fet històric documentat. La llegenda és molt posterior a Guifré i les quatre barres no poden ser atribuïdes d’aquesta manera al segle IX. Això no impedeix, però, que el relat hagi adquirit una força extraordinària dins l’imaginari català. La sang del comte convertida en símbol d’una terra és una imatge massa poderosa per no haver perdurat.
La realitat va ser menys llegendària i, alhora, molt èpica. Les fonts medievals indiquen que Guifré va morir l’any 897 després d’un enfrontament amb les forces sarraïnes a la vall d’Ora. La tradició historiogràfica ha situat aquest episodi en el context de les lluites frontereres amb al-Andalus. Guifré hauria mort, per tant, tal com havia viscut bona part de la seva vida: en una terra de frontera, defensant els seus dominis davant l’enemic mahometà.
Un comte del segle IX que passa bona part de la seva vida organitzant i defensant uns territoris fronterers mor ferit en combat. No sabem si les seves últimes paraules van ser glorioses ni si va tenir temps per contemplar per darrera vegada les muntanyes del seu país. Sabem, però, que va morir i que la seva obra va continuar. I aquesta és la grandesa de Guifré.
Ell no va arribar a veure Catalunya. No podia saber que aquella terra de comtats, castells i monestirs acabaria convertint-se en una nació amb una llengua, unes institucions i una identitat pròpies. No podia imaginar les Corts, Barcelona convertida en capital d’una potència mediterrània, ni les quatre barres onejant molts segles després. Però va posar-hi les primeres pedres.
I avui, 11 d’agost, quan la tradició recorda la seva mort, val la pena recordar també què significa la seva figura. No tant perquè fos el fundador de Catalunya, que en bona part ho va ser, sinó perquè va ser un dels homes que van fer possible que aquella realitat catalana arribés a existir i a desenvolupar una Nació i una civilització segles més tard.
Va defensar una terra que encara no sabia que es convertiria en pàtria. Va repoblar-la, va organitzar-la i va deixar-la als seus descendents perquè continuessin la feina. Guifré el Pilós va morir fa més de mil anys. La seva vida va acabar aquell 11 d’agost de 897, però la seva obra va continuar en els seus descendents i en els descendents dels seus compatriotes. La terra que ell va ajudar a construir encara té un nom.
Catalunya.
