Hi ha afirmacions que, de tant repetir-les, acaben adquirint aparença de veritat històrica. Una d’elles és que Felip V va abolir les Constitucions de Catalunya després de la derrota de 1714.
Però una cosa és perdre una guerra i una altra, jurídicament molt diferent, és extingir un dret.
Les Constitucions de Catalunya no eren una constitució escrita en un únic document com les constitucions contemporànies. Constituïen un ordenament jurídic propi, construït durant segles a través de constitucions, capítols i actes de Cort, usos, privilegis i altres normes. I, sobretot, eren dret paccionat: no depenien exclusivament de la voluntat del rei. La producció del dret general català genuí exigia el concurs del sobirà i de la comunitat política representada en les Corts. Aquesta és una qüestió essencial per entendre què va succeir després de 1714.
Derrota no és derogació
La derrota militar de Catalunya en la Guerra de Successió va comportar una ruptura política extraordinàriament profunda. Les institucions que articulaven l’autogovern català —les Corts, la Diputació del General, el Consell de Cent— van ser suprimides i substituïdes per una nova estructura de poder depenent de la monarquia borbònica.
Però supressió d’unes institucions i derogació d’un ordenament jurídic no són conceptes equivalents.
El Decret de Nova Planta de 1716 no conté una clàusula general que derogui totes les Constitucions i altres drets de Catalunya. Encara més significativament, el mateix Decret manté l’aplicació de les Constitucions anteriors en allò que no queda regulat per la nova planta, tot i que les sotmet a una font de legitimitat completament diferent: la voluntat unilateral del monarca.
Per tant, la ruptura va ser indiscutible, però jurídicament més complexa del que sovint s’explica. El que es va perdre sobretot fou la capacitat de Catalunya de produir, modificar i actualitzar el seu propi dret mitjançant les seves institucions. Les normes podien sobreviure. El poder polític que les produïa havia estat interromput.
Un dret que continuà existint
Una part considerable del dret català anterior a 1714 continuà aplicant-se després de la Nova Planta. El dret privat, processal i mercantil català no desaparegué sobtadament. Juristes i tribunals continuaren invocant normes procedents de l’ordenament anterior durant dècades i, en alguns àmbits, durant segles.
N’hi ha exemples sorprenentment propers. L’any 1816, cent anys després de Nova Planta, Peregrina d’Oliver, avantpassada de la meva família, encara invocava les Constitucions Generals de Catalunya per defensar els seus drets com a vídua. I els llibres de les Constitucions continuaven formant part de biblioteques de juristes i notaris catalans.
Això obliga, com a mínim, a revisar la imatge d’una extinció jurídica absoluta produïda el 1714.
I què va passar amb el subjecte polític?
Aquí apareix una qüestió encara més profunda. Les Constitucions no existien soles. Eren l’ordenament d’una comunitat política: el General, o Generalitat, de Catalunya, entès no simplement com la Diputació del General, sinó com la comunitat política del Principat representada institucionalment en les Corts.
Convé distingir tres coses que sovint es confonen: el subjecte polític —el General o Generalitat de Catalunya—, les seves institucions —la Diputació del General, el Consell de Cent, les Corts— i el seu ordenament jurídic —les Constitucions catalanes.
Una institució pot ser suprimida sense que això impliqui necessàriament l’extinció del subjecte del qual era òrgan. De la mateixa manera, un ordenament jurídic pot perdre els mecanismes que permetien actualitzar-lo sense que totes les seves normes desapareguin automàticament.
Per això la pregunta decisiva no és només què va passar amb les Constitucions. És també aquesta:
La derrota de 1714 i la Nova Planta van extingir jurídicament el General de Catalunya o van interrompre per la força l’exercici de les seves institucions?
No consta una autodissolució del General de Catalunya, de la Nació catalana, ni una cessió voluntària de la seva titularitat política, ni un acte de les institucions catalanes acceptant la desaparició de la comunitat política que representaven.
Hi hagué derrota. Hi hagué ocupació militar. Hi hagué repressió. Hi hagué supressió de les institucions i una profunda transformació de l’ordenament. Però això no és necessàriament sinònim d’extinció jurídica del subjecte polític.
De fet el Parlament de Catalunya, una institució que representa democràticament el poble de Catalunya “recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària.”
Independència de Catalunya: secessió o restitució?
La qüestió, per tant, potser s’ha plantejat fins ara en uns termes massa simples, i quan parlem de la independència de Catalunya acostumem a fer-ho com si es tractés necessàriament de la separació d’una part del territori d’un Estat preexistent per crear-ne un de nou. És a dir, en termes de secessió.
Però la història jurídica catalana permet formular una altra hipòtesi. Si el 1714 Catalunya va perdre per la força l’exercici de les seves institucions; si el 1716 aquestes institucions van ser suprimides sense que les Constitucions fossin objecte d’una derogació general i indiscriminada; si una part de l’ordenament jurídic català va continuar existint i aplicant-se; i si no consta una renúncia, autodissolució o cessió voluntària del subjecte polític que havia creat aquell ordenament, aleshores cal plantejar una pregunta diferent:
Catalunya va perdre el dret o va perdre la força per exercir-lo?
El subjecte polític català, el General de Catalunya, es va extingir jurídicament o malgrat la supressió dels seus òrgans, ha conservat una continuïtat amb l’exercici de la seva sobirania interromput. D’acreditar-se aquesta continuïtat, la independència de Catalunya podria plantejar-se no únicament en termes de secessió, és a dir, de creació d’un nou Estat per separació d’un altre, sinó també en termes de restitució: el restabliment de l’exercici d’una sobirania anterior interrompuda per la força.
Restituir no significa tornar al 1714
Ningú no proposa recuperar una societat estamental ni aplicar literalment unes lleis redactades fa tres-cents anys. Les Constitucions històriques pertanyen al seu temps i qualsevol ordenament català contemporani hauria de respondre necessàriament als principis democràtics, als drets fonamentals i a les exigències constitucionals del segle XXI. Però les Constitucions podrien restituir-se i actualitzar-se.
Restituir no és retrocedir. Significa preguntar-se si una comunitat política que va perdre per la força l’exercici de les seves institucions pot haver conservat una continuïtat jurídica que permeti restablir-ne l’exercici en unes formes democràtiques contemporànies.
Aquesta perspectiva no converteix automàticament la independència de Catalunya en una conseqüència jurídica inevitable. La continuïtat de determinades normes tampoc no demostra, per ella mateixa, la continuïtat del subjecte polític. Són qüestions que exigeixen una argumentació històrica i jurídica més àmplia.
Però sí que canvien els termes de la pregunta. Potser la qüestió no és únicament si Catalunya té dret avui a constituir-se en un nou Estat independent. Cal preguntar també si existeix un subjecte polític històric català que, havent vist interromput per la força l’exercici de les seves institucions, pot aspirar jurídicament a reconstituir-se i restituir-ne l’exercici. És aquí on la diferència entre secessió i restitució adquireix tot el seu significat.
La secessió pressuposa la separació d’una part d’un Estat per constituir un nou subjecte sobirà.
La restitució planteja una qüestió diferent: el restabliment de l’exercici de la sobirania d’un subjecte polític preexistent, si se’n pot demostrar la continuïtat jurídica malgrat haver-ne perdut l’exercici per la força.
Potser, doncs, la pregunta sobre el futur polític de Catalunya necessita també recuperar una pregunta sobre el seu passat.
No només:
Té Catalunya dret a independitzar-se?
Sinó també:
Allò que Catalunya reclama com a independència podria ser, jurídicament, la restitució de l’exercici d’una sobirania que mai no va cedir voluntàriament?
La diferència entre una paraula i l’altra és petita.
La diferència jurídica i històrica que hi ha al darrere pot ser enorme.
