Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956) fou una de les figures més destacades del catalanisme polític i cultural de finals del segle XIX i de la primera meitat del XX. Arquitecte, historiador de l’art, arqueòleg i dirigent polític, dedicà bona part de la seva vida a reivindicar la personalitat nacional de Catalunya mitjançant l’arquitectura, la investigació històrica i la reconstrucció d’institucions pròpies. La seva trajectòria exemplifica el pas de la Renaixença cultural a l’endegament d’un nacionalisme polític i unes institucions de govern catalanes que servissin per a reconstruir la Nació.
La seva obra arquitectònica recuperà formes del passat medieval català i les reinterpretà segons els nous corrents arquitectònics. Paral·lelament, estudià el romànic, especialment els monuments pirinencs, i contribuí a consolidar una historiografia de l’art català amb projecció internacional. En l’àmbit polític, fou un dels dirigents de la Lliga Regionalista i succeí Enric Prat de la Riba al capdavant de la Mancomunitat de Catalunya, institució que presidí entre el 1917 i el 1923.
La seva obra, tant material com institucional, responia a una convicció: Catalunya havia de conèixer la seva història, preservar el seu patrimoni i dotar-se d’estructures de govern capaces d’impulsar la seva Renaixença nacional.
De Mataró a Barcelona: la formació d’un intel·lectual catalanista
Josep Puig i Cadafalch nasqué a Mataró el 17 d’octubre de 1867, en una Catalunya marcada per la industrialització, el creixement d’una burgesia cada cop més vinculada amb el país i la recuperació de la llengua i la cultura pròpies. En aquell context, la Renaixença havia contribuït a recuperar la literatura catalana i a despertar un interès renovat per la història nacional catalana. Progressivament, aquella reivindicació cultural es transformà en un moviment polític que reclamava el reconeixement de Catalunya com a Nació.
Puig i Cadafalch estudià arquitectura a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona i també cursà estudis de ciències exactes. La seva formació combinava, doncs, els coneixements tècnics amb una sensibilitat especial per la història, l’art i el patrimoni. Després d’exercir com a arquitecte municipal de Mataró, desenvolupà la seva carrera professional a Barcelona, on participà activament en la transformació arquitectònica de la ciutat.
La seva implicació en el catalanisme començà durant la joventut. Fou membre del Centre Escolar Catalanista, entitat que contribuí a formar una nova generació de dirigents nacionalistes. En aquell ambient es defensava la necessitat de superar la simple recuperació literària del català i convertir la consciència nacional en un moviment organitzat, amb capacitat d’intervenir en la política i en les institucions.
El 1892 participà en la I assemblea de la Unió Catalanista a Manresa, on s’aprovaren les famoses Bases, i el 1901 participà en la fundació de la Lliga Regionalista, una de les principals forces del catalanisme polític del primer terç del segle XX. Aquell mateix any fou elegit regidor de Barcelona. Posteriorment, participà en la Solidaritat Catalana i fou elegit diputat a les Corts espanyoles el 1907.
Amb el pas dels anys, la seva activitat es concentrà cada vegada més en la Diputació de Barcelona i en les institucions culturals i administratives del país. Puig i Cadafalch entenia que el catalanisme havia de demostrar la seva capacitat de govern mitjançant la creació de serveis públics, institucions científiques i projectes de modernització. Aquesta concepció culminaria amb la seva presidència de la Mancomunitat.
La seva ideologia: nacionalisme català i conservadorisme
Puig i Cadafalch fou un nacionalista català conservador, vinculat a la Lliga Regionalista i al projecte polític d’Enric Prat de la Riba. Considerava Catalunya una comunitat nacional amb una història, una llengua, una cultura i unes tradicions pròpies, i defensava que aquesta personalitat havia de tenir una expressió política i institucional.
El seu nacionalisme es basava en la convicció que la recuperació de la història catalana havia d’anar acompanyada de la creació d’institucions modernes, de la formació de professionals qualificats i de la capacitat d’organitzar serveis públics. La investigació arqueològica, la preservació dels monuments, l’arquitectura i l’ensenyament eren, des d’aquesta perspectiva, instruments de la construcció nacional de Catalunya.
Ideològicament, compartia bona part dels plantejaments del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista. Defensava la modernització econòmica, l’ordre social, el paper de les elits culturals i professionals i una estratègia política basada en l’acció institucional. El seu projecte es diferenciava, per tant, del republicanisme obrerista, del socialisme i de les tendències més republicanistes i socialitzants del catalanisme.
La seva actuació política s’orientà principalment a ampliar l’autogovern de Catalunya i a consolidar les seves institucions. Una de les idees centrals del seu pensament era que una nació necessitava conèixer el seu passat i convertir aquell coneixement en una força per al futur. Per això la seva activitat com a arquitecte, investigador i polític no es pot entendre com un conjunt d’aficions separades. Formava part d’un mateix projecte de modernització i afirmació nacional catalana.
L’arquitectura com a expressió de la Nació catalana
L’arquitectura de Puig i Cadafalch és una de les manifestacions més visibles del seu catalanisme cultural. En una època en què nombrosos moviments europeus cercaven en l’art medieval les arrels de les identitats nacionals, l’arquitecte mataroní recuperà elements del romànic, del gòtic i de la tradició popular per crear edificis moderns amb una personalitat pròpia. Endinsar-se en les arrels per a projectar-se cap a un avenir nacional gloriós.
No es tractava de reproduir exactament les construccions antigues, sinó d’inspirar-s’hi per a crear un nou art genuïnament català. Les formes medievals, els materials tradicionals, la ceràmica, l’escultura i el ferro forjat es combinaven amb les noves necessitats de la societat. D’aquesta manera, Puig i Cadafalch contribuí a crear una arquitectura que vinculava modernitat i tradició catalana.
La Casa Amatller: el passat medieval en la ciutat moderna
La Casa Amatller, construïda entre el 1898 i el 1900 al passeig de Gràcia de Barcelona, és una de les seves obres més representatives. Puig i Cadafalch transformà un edifici preexistent i hi incorporà una façana de gran riquesa ornamental, amb referències al gòtic i a altres tradicions arquitectòniques europees. La casa exemplifica la voluntat de dotar la Barcelona de principis del segle XX d’una arquitectura genuïna del país i alhora inserida en els principals corrents arquitectònics europeus.
La Casa de les Punxes: l’imaginari medieval i sant Jordi
La Casa de les Punxes, construïda el 1905 per a les germanes Terradas, és probablement una de les obres que més clarament evoquen un castell medieval. Les torres acabades en punxa, els coronaments i les referències gòtiques li confereixen una silueta singular dins l’Eixample barceloní.
Entre els elements decoratius hi destaca la referència a sant Jordi, patró de Catalunya. Aquesta presència connecta l’edifici amb un dels símbols més importants de la tradició nacional catalana. És molt significatiu que en una de les seves façanes l’edifici conté un plafó de ceràmica, dissenyat per Enric Monserdà, on s’hi pot veure sant Jordi matant el drac amb el lema «Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat». Un lema molt explícit indubtablement lligat a un sentiment sobiranista (o potser fins i tot independentista de Puig i Cadafalch i de molts catalanistes de l’època) encobert per no despertar les ires de la repressió castellana. Acompanyen aquest cavaller sant Jordi l’escut de les quatre barres i l’escut de la creu de Sant Jordi, un símbol també omnipresent en la iconografia catalanista de la segona meitat del XIX i primer terç del XX.
La creu de terme de Sant Pere del Bosc: el catalanisme arquitectònic a Lloret de Mar
Una de les obres més interessants de Puig i Cadafalch per comprendre la relació entre arquitectura, religió i nacionalisme català es troba a Lloret de Mar: la creu de terme de Sant Pere del Bosc, projectada el 1898 per encàrrec de Nicolau Font i Maig, l’indià lloretenc que impulsà la restauració del santuari i la transformació monumental del seu entorn.
La creu forma part del conjunt modernista de Sant Pere del Bosc, en què Puig i Cadafalch també projectà el pedró o capelleta dedicat a la Mare de Déu de Gràcia. La intervenció escultòrica de la creu anà a càrrec d’Eusebi Arnau, un dels escultors més destacats del modernisme català. El monument fou inaugurat el primer de maig de 1898, coincidint amb la celebració de la Mare de Déu de Gràcia.
La seva importància va molt més enllà de la funció religiosa. El fust presenta les figures de sant Pere i sant Jordi, mentre que al capitell hi apareixen l’escut de Catalunya i els atributs de sant Pere, emmarcats per una ornamentació d’inspiració gòtica. La creu, de formes flordelisades, incorpora la representació de Jesucrist i, a l’altra cara, la Mare de Déu.
La presència de sant Jordi i de l’escut català permet interpretar el monument com una expressió del nacionalisme cultural de finals del segle XIX. La tradició cristiana, el patrimoni medieval i els símbols de Catalunya s’hi integren en una mateixa obra. Puig i Cadafalch recuperava així la tipologia històrica de les creus de terme catalanes i la reinterpretava amb els recursos formals del modernisme.
Les quatre columnes de Montjuïc: la senyera monumentalitzada
Les quatre columnes de Montjuïc, projectades per Puig i Cadafalch el 1919, constitueixen un dels exemples més explícits de la dimensió nacional de la seva arquitectura. Concebudes amb capitells jònics, evocaven les quatre barres de la senyera catalana.
El projecte convertia un símbol nacional en un element monumental de l’espai públic barceloní. La seva significació política es féu especialment evident durant la dictadura de Primo de Rivera: les autoritats n’ordenaren l’enderrocament el 1928, en el context de la repressió dels símbols catalanistes. Les columnes foren reconstruïdes el 2010-2011. L’episodi demostra que l’arquitectura podia esdevenir un terreny de reconstrucció nacional i per això l’espanyolisme va abatre el monument.
Els estudis sobre l’arquitectura medieval catalana i el romànic pirinenc
La recerca històrica fou una altra de les grans aportacions de Puig i Cadafalch. El seu interès per l’arquitectura medieval estava estretament relacionat amb el seu nacionalisme: considerava que estudiar científicament el patrimoni permetia comprendre la formació històrica de Catalunya i identificar les característiques pròpies del seu art.
L’expedició arqueològica del 1907 al Pirineu
Un episodi fonamental d’aquest interès de Puig i Cadafalch per l’arquitectura medieval catalana fou l’expedició arqueològica del 1907 a la zona de la Ribagorça i la Vall de Boí, impulsada en el marc de les activitats de l’Institut d’Estudis Catalans.
La missió reuní estudiosos interessats a documentar el patrimoni històric i artístic d’aquell territori. Puig i Cadafalch hi participà amb altres investigadors, en una iniciativa que contribuí a donar a conèixer alguns dels monuments més valuosos del romànic pirinenc.
Entre els edificis estudiats hi havia Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí i Santa Eulàlia d’Erill la Vall. L’expedició també contribuí al coneixement de conjunts escultòrics com el Davallament d’Erill la Vall i de les pintures murals romàniques que decoraven les esglésies de la vall.
La importància d’aquestes recerques era doble. D’una banda, permetien documentar monuments que havien rebut una atenció limitada a causa de l’aïllament geogràfic. De l’altra, contribuïen a integrar el patrimoni pirinenc en una interpretació més àmplia de la història de l’art català.
L’arquitectura romànica a Catalunya
La seva obra historiogràfica més important fou L’arquitectura romànica a Catalunya, elaborada amb Antoni de Falguera i Josep Goday i publicada en diversos volums a partir del 1909.
Aquest treball esdevingué una referència fonamental per a l’estudi del romànic català. Puig i Cadafalch hi analitzà les característiques constructives dels edificis, les influències artístiques, la cronologia dels monuments i les relacions entre l’arquitectura catalana i la d’altres territoris europeus.
Posteriorment, continuà desenvolupant les seves investigacions amb estudis com La geografia i els orígens del primer art romànic i L’escultura romànica a Catalunya. La seva tasca contribuí a situar l’arquitectura medieval catalana dins els grans debats internacionals sobre la història de l’art.
El seu treball tenia també una dimensió institucional. Com a membre destacat de l’Institut d’Estudis Catalans, contribuí a consolidar una cultura científica catalana moderna, basada en la investigació, la documentació i la difusió del patrimoni.
Empúries i la construcció d’una historiografia nacional
L’interès de Puig i Cadafalch per la història no es limitava a l’edat mitjana. També participà en l’impuls de les excavacions arqueològiques d’Empúries, iniciades el 1908, i en la promoció de la investigació sobre les civilitzacions antigues que havien deixat empremta al territori català.
Aquestes iniciatives formaven part d’un projecte de llarg abast: construir una historiografia rigorosa que permetés conèixer el passat del país amb mètodes científics. La recuperació del patrimoni no era només una activitat erudita, sinó també una manera de dotar Catalunya d’una memòria històrica documentada i d’institucions capaces de preservar-la.
Puig i Cadafalch i la Mancomunitat de Catalunya
La presidència de la Mancomunitat fou el moment culminant de la trajectòria política de Puig i Cadafalch. Constituïda el 6 d’abril de 1914 sota la presidència d’Enric Prat de la Riba, la institució agrupava les quatre diputacions catalanes —Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona— i permetia coordinar serveis i impulsar projectes d’abast nacional.
La Mancomunitat no disposava de sobirania legislativa ni constituïa un govern autònom en el sentit contemporani. Tanmateix, representà un avenç institucional important perquè permetia desenvolupar polítiques comunes en àmbits com les comunicacions, l’ensenyament, la cultura i els serveis tècnics.
Quan Prat de la Riba morí l’agost del 1917, Puig i Cadafalch el succeí en la presidència el novembre d’aquell any. Es mantingué al capdavant de la institució fins al 1923, quan el cop d’estat de Primo de Rivera alterà radicalment el panorama polític.
Modernitzar el país i enfortir les institucions catalanes
Puig i Cadafalch entenia que el catalanisme havia de demostrar la seva capacitat de govern mitjançant resultats concrets. La construcció nacional exigia connectar el territori, formar professionals, estendre la cultura i crear serveis públics que arribessin al conjunt de la població.
Durant aquesta etapa, la Mancomunitat continuà impulsant la xarxa de biblioteques populars, les comunicacions telefòniques, la formació tècnica, els estudis científics i els serveis vinculats a l’agricultura i la meteorologia. El desenvolupament d’aquestes polítiques contribuí a modernitzar l’administració i a consolidar una xarxa d’institucions culturals i tècniques pròpies.
La seva presidència s’inscriu en la continuïtat de l’obra iniciada per Prat de la Riba, però també reflecteix la voluntat de Puig i Cadafalch d’enfortir l’estructura administrativa catalana. Per a ell, l’autogovern havia de materialitzar-se en serveis, infraestructures, coneixement i capacitat de gestió.
La dictadura de Primo de Rivera i la fi de la Mancomunitat
El cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, el setembre del 1923, posà fi al règim de la Restauració i obrí una etapa de repressió contra el catalanisme. Puig i Cadafalch acceptà inicialment el cop, com altres sectors conservadors que esperaven un restabliment de l’ordre social, però la política centralitzadora i anticatalanista del règim acabà allunyant-lo de la dictadura.
A finals del 1923 abandonà la presidència i marxà a França. La Mancomunitat fou progressivament desnaturalitzada i desaparegué el 1925.
La repressió també afectà les expressions simbòliques del catalanisme. L’enderrocament de les quatre columnes de Montjuïc el 1928 exemplifica la voluntat de la dictadura d’eliminar de l’espai públic determinats símbols de la identitat catalana.
La fi de la Mancomunitat representà una derrota institucional per al catalanisme, però no esborrà la feina feta durant els anys anteriors. Les biblioteques, els serveis tècnics, les iniciatives culturals i l’experiència administrativa havien contribuït a establir bases duradores per a la modernització de Catalunya.
La Guerra Civil, el franquisme i els darrers anys
Després de deixar la presidència de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch dedicà una part important de la seva activitat als estudis històrics i artístics. La seva trajectòria acadèmica continuà vinculada a la investigació del patrimoni català i a la difusió internacional de l’arquitectura medieval.
L’esclat de la Guerra Civil, el 1936, l’obligà a exiliar-se a França. Tornà a Catalunya el 1942, en plena dictadura franquista, però el règim li impedí exercir com a arquitecte. Malgrat les dificultats, continuà treballant en els seus estudis i participant en iniciatives culturals catalanes.
Morí a Barcelona el 1956.
Conclusió: arquitectura, història i reconstrucció nacional
Josep Puig i Cadafalch fou molt més que un arquitecte modernista. La seva trajectòria mostra com el catalanisme cultural evolucionà cap a un projecte polític de construcció nacional.
Les seves obres, de la Casa Amatller i la Casa de les Punxes fins a les quatre columnes de Montjuïc i la creu de terme de Sant Pere del Bosc de Lloret de Mar, expressen diferents maneres de reinterpretar la tradició catalana.
Per a ell, reconstruir una nació significava estudiar-ne i divulgar-ne el passat i crear les institucions necessàries per projectar-la cap a un avenir gloriós.
