Està clar que hem arribat a un punt en què ens conformem amb poc, sobretot venint des de tan avall. Malgrat això, aquest és el Barça que vull veure.
Aquesta eliminatòria de quarts ens mostra un camí a seguir: joves, equips i filosofia Barça. Un equip que va destruir el plantejament tàctic de l’extècnic blaugrana Luís Enrique a París, avui, ha caigut amb el cap ben alt.
A l’anada vam parlar del blat, i del sac ben lligat, però avui ens ha marcat una
expulsió directa a Araujo que ha canviat la totalitat de l’eliminatòria. I que per molts anys, per
molts anys, l’himne de la UEFA no pugui ser escoltat quan juguem a casa.
Abans de l’expulsió hem vist un Barça sense possessió, potser el que no voldríem -o al que ja fa anys que estem acostumats- però aguantant amb contundència aplicant una defensa impecable que després de l’expulsió d’Araujo ha comès uns errors imperdonables per la banda esquerra, ergo Cancelo, imperdonables davant un equip de categoria que no perdona.
Els errors s’han pagat, i per a més inri, els hem pagat davant d’un personatge que mai més l’aficionat culer no podrà perdonar: Ousmane Dembélé. Servidor, un renegat defensor del francès. Em redimeixo. Vergonya absoluta de jugador i que mai més ha de poder trepitjar un estadi blaugrana, sigui Montjuïc o el Camp Nou, sense que sigui rebut i acomiadat amb xiulets.
Un equip que ha aguantat la compostura i que els canvis marcats per l’àrbitre romanès no han ajudat en absolut. I entenc a Xavi. De fet, hi ha projecte. Ha de quedar-se. Tenim un plantejament amb joves, units i que aspiren a tot.
Ara comença una nova etapa. La Champions i l’anhel de guanyar la sisena ens mantenia pendents d’allò que volíem i desitjàvem, però això ha de créixer i ens hem de mantenir estoics en una posició de creixement que l’staff de Xavi Hernández ens ha desbrossat. Podem per dalt, d’aquells qui ens han ajudat però que ja ho han guanyat tot. Aspiracions, equip i sang culer. Camí de l’exit. Diumenge, ens podem posar a 5 punts de l’altre equip-estat: el Reial Madrid. No ho oblidem.
