Antoni Gaudí i Cornet va néixer un 25 de juny de 1852 i va morir el 10 de juny de 1926, avui fa cent anys, de resultes de les ferides d’haver estat atropellat per un tramvia. Gaudí és una de les figures més rellevants de l’arquitectura universal, un símbol indiscutible de la identitat catalana i, sobretot, un nacionalista català radical, encara que que aquesta darrera faceta seva hagi volgut ser amagada. Fill d’un calderer de Reus (o de Riudoms, segons fonts diverses), Gaudí va destacar aviat per una imaginació prodigiosa, una capacitat intuïtiva per comprendre l’estructura i la forma, i una sensibilitat profunda pel simbolisme religiós, natural i nacional.
Va estudiar arquitectura a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es titulà el 1878. De ben jove, Gaudí es mostrà fascinat per les formes orgàniques i pel patrimoni medieval català, en particular el gòtic. Lligava aquestes formes amb una concepció espiritual del món i amb una ideologia clarament arrelada en la tradició i la Nació catalana.
L’obra de Gaudí no es pot entendre sense el seu fort simbolisme, en què la Natura, el Cristianisme i la Nació catalana s’entrellacen profundament. La seva arquitectura era per ell un acte de creació sacra i, alhora, una expressió del seu compromís amb la seva terra.
Gaudí va incorporar sistemàticament elements de la cultura, història i espiritualitat catalanes a les seves obres. La simbologia catalana que incorpora a les seves obres forma part indestriable de la seva vocació com a arquitecte. A continuació, alguns exemples clau:
-Palau Güell: La presència de la senyera (la bandera catalana de les quatre barres) en la forja de les portes i d’altres elements decoratius.
-Parc Güell: L’escalinata amb la figura del drac recobert de trencadís amb l’escut de Catalunya ha estat interpretada com una referència al drac de Sant Jordi, patró de Catalunya. A més, el conjunt estava concebut com una ciutat-jardí amb un rerefons ideològic de regeneració nacional.
-Torre Bellesguard: Un escut de Catalunya de pedra a la porta d’entrada de la torre.
-Casa Batlló: La façana ondulant, la teulada amb escates de drac i la creu de quatre braços recorden, novament, la llegenda de Sant Jordi. Aquesta casa és sovint llegida com una metàfora de la victòria del bé (el poble) sobre el mal (el drac), una al·legoria catalanista recurrent.
-Sagrada Família: El temple expiatori és una exaltació del cristianisme però també de Catalunya. Les torres dedicades als evangelistes i a Maria estan inscrites amb textos en català, i Gaudí volia que el temple fos una obra col·lectiva del poble català, amb materials, tècniques i mà d’obra autòctones.
Antoni Gaudí fou un fervent catòlic, però també un catalanista radical. En una època de repressió política i cultural del catalanisme Gaudí assumí una postura de resistència activa. Gaudí fou detingut l’Onze de Setembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, per haver intentat assistir a una missa a l’església dels sants Just i Pastor de Barcelona, organitzada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, en honor dels màrtirs de 1714. Gaudí aquell dia va ser detingut per no haver volgut parlar en castellà als policies espanyols.
D’altra banda, l’eminent arquitecte era un fervorós anticastellà. Segons un altre arquitecte, col·laborador de Gaudí, Joaquim Torres i Garcia, l’arquitecte de la Sagrada Família era un «nacionalista irreductible», el qual «detestava sobretot a Castella i als castellans». El mateix Torres i Garcia explicà que en una visita del rei espanyol Alfonso XIII a la Sagrada Família, Gaudí va parlar amb el monarca en català i en cap moment es va voler passar al castellà.
Durant la seva vida, Gaudí es relacionà amb figures clau del catalanisme polític i cultural, com el bisbe Torras i Bages i col·laborà amb l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, així com fou defensor de la llengua catalana en els àmbits públics i privats. S’oposà frontalment a la castellanització de Catalunya i fou un nacionalista català abrandat.
Per Gaudí, la identitat catalana no era només una qüestió política, sinó una realitat espiritual. La seva visió del catalanisme estava profundament impregnada d’un catolicisme mistico-religiós que veia Catalunya com una nació escollida per a una missió espiritual. Això el diferenciava d’altres sectors del catalanisme més laics o republicans. Veia en la reconstrucció nacional catalana un camí cap a una societat més justa, harmoniosa i connectada amb Déu.
Així mateix, Gaudí va ser tingut per un separatista radical per molts espanyols, alguns dels quals lerrouxistes. En bona part aquesta consideració dels lerrouxistes i altres espanyolistes de Gaudí com a separatista ve de l’existència d’un picaporta dissenyat pel genial arquitecte present a la Casa Calvet (dissenyada per Gaudí) en què hom pot veure l’escut de Catalunya picant al damunt d’una xinxa. El diari espanyolista, lerrouxista i catalanòfob publicat a Barcelona anomenat El Descamisado publicà una carta al director, el 20 de desembre de 1907, en què es parla d’aquest picaporta i del seu simbolisme, que no és altre que el fet que l’escut de Catalunya pica al damunt d’una xinxa, que representa la ocupació castellana (espanyola) al damunt del nostre país. L’autor de la carta es pregunta «Que representa la chinche? En la conciencia de todos nosotros está» i afirma que el picaporta és un «emblema separatista más asqueroso«. Es veu, segons el diari, que quan Gaudí va fer l’encàrrec del picaporta al forjador aquest no havia vist mai una xinxa, i per tant no sabia com representar-la. Gaudí va respondre, sempre segons la carta del diari: «No teniu cap parroquià que siga castellà? Donchs digueuli que us deixi entrá al pis, qu’en trobareu tantas com vulgueu y podreu prendre el modelo del natural».
Antoni Gaudí va morir el 10 de juny de 1926 a Barcelona, tres dies després d’haver estat atropellat per un tramvia. Aleshores, era ja considerat un arquitecte genial, encara que la seva obra era controvertida i incompleta. Amb els anys, el seu llegat ha estat reivindicat i elevat a la categoria de patrimoni universal. La Sagrada Família, en construcció un segle després de la seva mort, és avui el símbol visual més reconeixible de Barcelona i de Catalunya al món.
Antoni Gaudí fou un arquitecte únic i un pensador profundament compromès amb Catalunya. La seva obra no és només una fita de l’art modernista, sinó també una declaració simbòlica i política de fidelitat a Catalunya. En un món cada cop més desarrelat, Gaudí continua essent un far que il·lumina la unió entre la creació artística, l’espiritualitat i compromís amb la Nació.
Agraïm al compte d’X Efèmerides d’Arquitectura (tota una referència a l’hora de documentar el Gaudí nacionalista i separatista) molta de la informació que hem fet servir per a l’elaboració d’aquest article i que té publicada a la xarxa.
