Les declaracions de la periodista Brigitte Vasallo a RAC1, concretament en el programa «Vostè primer», presentat per Marc Giró, en què va afirmar que «el català morirà igual, però serà recordada com una llengua feixista», han generat una indignació profunda i transversal en amplis sectors de la societat catalana. Les declaracions les va fer en el marc d’una conversa sobre el cas de catalanofòbia que havia patit la parella de la periodista Júlia Ferrer, tot tergiversant el cas i culpant la víctima i la seva parella.
L’afirmació no només ha estat percebuda com una provocació gratuïta, sinó com una mostra de catalanofòbia i una desqualificació històricament descontextualitzada d’una llengua que ha patit persecució política, prohibicions legals i marginació institucional durant dècades. Associar el català —llengua pròpia de milions de parlants i vehicle d’una cultura mil·lenària— amb el feixisme suposa una tergiversació que ignora deliberadament el paper que ha tingut com a eina de resistència cultural i preservació identitària. Vasallo, en el context de la conversa, va afirmar que demanar als immigrants que parlin en català és un «abús de poder». Tot plegat sense que ni el conductor del programa, Marc Giró, ni cap altre tertulià contradís Vasallo.
El periodista de TV3 Jordi Eroles ha estat un dels usuaris d’X més crítics amb les declaracions de Vasallo. Eroles ha afirmat que segons Vasallo ell és un «‘catalanet’ feixista que manté el català, tot i que ‘el català morirà igualment'».
Els crítics de Vasallo consideren especialment greu plantejar que el futur record històric del català pugui quedar associat extrema. Entenen que aquest tipus de discurs contribueix a estigmatitzar la defensa de la llengua i a alimentar marcs mentals que presenten la normalització lingüística com un projecte excloent, quan el seu objectiu declarat és garantir la supervivència d’una llengua minoritzada fa segles i encara avui.
En aquest context, les declaracions han estat interpretades no com una simple reflexió teòrica, sinó com una intervenció carregada d’intencionalitat política i de mala fe. El debat sobre llengua i poder és legítim en una societat plural, però molts consideren que establir paral·lelismes amb el feixisme ultrapassa la crítica i entra en el terreny de l’insult a tota una nació.
La polèmica, lluny d’esvair-se, ha reobert una qüestió de fons: fins a quin punt es pot banalitzar el concepte de feixisme en el debat públic, i quines conseqüències té fer-ho quan es vincula amb una llengua que representa identitat, cultura i continuïtat històrica del poble català.
