El col·laborador d’Estat Jaume Renyer ha reproduït al seu blog un article d’opinió publicat al diari francès Le Figaro el passat 8 d’octubre, signat conjuntament per cinc personalitats de la vida cultural i intel·lectual francesa: Stéphane Azihari, Élisabeth Badinter, Georges Bensoussan, Jean Quatremer i Philippe Val. Coincidint amb el tercer aniversari de l’atac del 7 d’octubre de 2023, perpetrat per Hamàs contra Israel, els autors reflexionen sobre l’antisemitisme a Europa, el sionisme i les amenaces que, segons sostenen, l’islamisme representa per a les comunitats jueves del continent. segons afirma Jaume Renyer en l’entrada del seu blog esmentada, «a Catalunya no hi ha manera d’aplegar el mateix nombre de signants amarats com estem de palestinisme i antisemitisme transversal i hegemònic».
Aquest és l’article esmentat traduït al català:
La situació dels jueus d’Europa empitjora a mesura que el continent s’islamitza
Els ecologistes britànics han triat una manera ben singular de commemorar el tercer aniversari de les massacres del 7 d’octubre. El Partit Verd de Zack Polanski, un dels adjunts del qual no dubta a corejar «Al·là és gran» (Allah akbar) la nit de la seva elecció, no s’està de res per seduir una població més permeable que la mitjana als prejudicis antisemites, fins al punt de difondre la seva propaganda electoral en urdú: signe dels temps, la llengua de Shakespeare ha estat relegada del seu lloc en algunes circumscripcions. Així doncs, el partit acaba d’aprovar una moció que assimila el sionisme —és a dir, el dret dels jueus a disposar d’un estat propi— a una forma de racisme. En lloc d’això, prefereix un «únic Estat palestí democràtic» sobre el conjunt de la Palestina històrica, amb Jerusalem com a capital i un dret de retorn per als palestins i els seus descendents. Tenint en compte la rica tradició democràtica del món musulmà i el seu proverbial respecte per les minories, hauria estat més senzill demanar que els israelians fossin llançats al mar, fossin jueus, àrabs o d’altres orígens.
A França, la controvèrsia gira al voltant de les aclaparadores declaracions antisemites que Mediapart atribueix a Jordan Bardella. Falsificació o pecat de joventut soralià? El temps dirà quina part de sinceritat hi ha en la defensa adoptada pel Reagrupament Nacional i si aquest episodi aconseguirà frenar la normalització d’un partit que és a les portes del poder. En un país on la memòria de la Segona Guerra Mundial plana sobre la vida política, la sospita que el RN no aconsegueix alliberar-se dels seus dimonis ha estat fins ara un fre per als seus darrers votants potencials. Tanmateix, seria un error reduir aquesta normalització únicament a les purgues impulsades per Marine Le Pen, que la decència li exigeix continuar: és, sobretot, fruit de la covardia dels partits rivals davant les transformacions de l’odi antijueu a Europa.
Durant molt de temps, aquest odi ha adoptat les màscares del cristianisme, del socialisme o del nacionalisme. Però, mentre l’antisemitisme tradicional retrocedia, sense arribar a desaparèixer del tot, França es convertia en l’epicentre d’un odi més virulent, procedent d’un món musulmà on la demonització dels jueus continua sent la norma. Així ho han documentat amb valentia autors que provenen d’aquest món, com ara Riad Sattouf, Kamel Daoud i molts d’altres.
Durant catorze segles, les societats musulmanes han negat la igualtat als dhimmís, tant jueus com cristians, i encara més als no creients. L’Orient no ha conegut ni el seu Pierre Bayle ni el seu Clermont-Tonnerre, i encara menys un equivalent del Concili Vaticà II. De la mateixa manera que l’esclavitud en terres islàmiques va retrocedir sota la pressió exterior, va caldre la pressió dels imperis francès i britànic perquè els jueus de l’Orient accedissin a l’emancipació. Més endavant, les independències àrabs van empènyer més de 800.000 jueus cap a l’exili, expulsats de terres on la seva presència sovint precedia l’expansió musulmana.
Les enquestes d’opinió suggereixen que els musulmans de França tenen entre dues i tres vegades més probabilitats que la resta de la població d’expressar antipatia envers els jueus, d’atribuir-los una influència excessiva sobre la política, els mitjans de comunicació o les finances, o fins i tot de fer-los responsables de les crisis econòmiques.
I, lluny del deure de memòria que Europa va assumir després dels crims del segle XX, ben poc es pot dir que el món musulmà estigui immers en l’autocrítica o que celebri les veus que ho intenten. Ben al contrari, conrea la nostàlgia colonial i retreu als jueus i al naixement d’Israel haver trencat la suposada concòrdia judeomusulmana que hauria florit a l’ombra dels califes.
No és estrany, doncs, que la situació dels jueus europeus empitjori a mesura que el continent s’islamitza, com a conseqüència d’unes polítiques migratòries que els partits tradicionals s’abstenen de qüestionar per por d’haver de reconèixer el seu paper en aquest declivi. Les enquestes d’opinió suggereixen que els musulmans de França tenen entre dues i tres vegades més probabilitats que la resta de la població d’expressar antipatia envers els jueus, d’atribuir-los una influència excessiva sobre la política, els mitjans de comunicació o les finances, o fins i tot de fer-los responsables de les crisis econòmiques (Fondapol, 2024). Un 45% qualifica les massacres del 7 d’octubre d’«actes de resistència contra la colonització», davant del 10% del conjunt dels francesos (Ifop, 2023). Prop de la meitat dels musulmans desitgen que Israel desaparegui a mitjà o llarg termini, una proporció que arriba al 62% entre els més joves (Ifop, 2024).
Un any i mig abans d’afirmar des de la tribuna de l’ONU la falsedat que Hamàs no actuava a Cisjordània, el president de la República considerava «inexplicable» l’esclat de violència antisemita a França. Emmanuel Macron feia veure que ignorava vint anys de documentació —per no parlar dels informes que s’acumulen damunt la seva taula— sobre el perfil dels qui vandalitzen les sinagogues, expulsen els alumnes jueus de les escoles públiques i hi dificulten l’ensenyament de la Xoà. Des d’Ilan Halimi fins a Mireille Knoll, passant per la família Sandler i tants d’altres, tots els jueus francesos assassinats per ser jueus des del començament d’aquest segle han mort a mans d’islamistes. Aquests estan sobrerepresentats entre els autors d’agressions antisemites a la majoria dels països de l’Europa occidental, quan no en constitueixen la majoria. Són dades que molts mitjans de comunicació, començant pel de Plenel, s’estimen més no posar en relleu, practicant la desinformació per omissió. En aquesta actitud troben un reforç inesperat en la pusil·lanimitat de les figures de referència del judaisme francès, massa paralitzades per la por del què diran per portar les realitats sobre el terreny al debat públic.
El 2010, el neerlandès Frits Bolkestein va escandalitzar el seu país en aconsellar als «jueus conscients» que abandonessin la pàtria de Spinoza, tenint en compte les seves transformacions demogràfiques. Catorze anys més tard, els carrers d’Amsterdam es convertien en l’escenari d’una cacera de jueus protagonitzada per individus d’origen magribí. Poc després, la responsable de la policia de Berlín va aconsellar als jueus i als homosexuals que evitessin els barris amb una presència àrab important.
Si és vital perseguir l’antisemitisme entre els aspirants al poder, no ho és menys desemmascarar els perills més immediats que amenacen els jueus francesos i els seus conciutadans, musulmans inclosos: al capdavall, és fora dels països musulmans on aquests darrers gaudeixen de les condicions de vida més envejables. O és que la lluita contra l’antisemitisme no és més que un pretext per a les disputes partidistes i l’exhibició ostentosa de virtut? Si fos així, s’acceleraria l’arribada del moment en què es parlarà dels jueus de França i de la civilització europea com avui es parla del judaisme àrab i de la cristiandat oriental: com de les restes d’una època passada.
Els signants: Stéphane Azihari (assagista), Élisabeth Badinter (filòsofa), Georges Bensoussan (historiador), Jean Quatremer (periodista) i Philippe Val (periodista).
