Una nació també es construeix amb diners
Catalunya no es reconstruirà nacionalment només amb discursos, manifestacions i promeses electorals. Una nació necessita institucions, però també mitjans de comunicació, associacions, editorials, centres d’estudis, entitats culturals i organitzacions capaces de transmetre la llengua, la història i la consciència nacional a les noves generacions. I totes aquestes estructures necessiten recursos econòmics per existir, créixer i tenir incidència social.
Per això, el mecenatge hauria de ser una de les eines fonamentals del nacionalisme català i de l’independentisme. Si volem recatalanitzar Catalunya, hem de contribuir a sostenir les iniciatives que treballen per aquest objectiu. No n’hi ha prou amb lamentar la minorització del català, la feblesa del teixit associatiu o la manca d’espais de socialització nacional: cal finançar les eines que poden ajudar a revertir aquesta situació. Hi ha tota una colla d’entitats, mitjans de comunicació, intel·lectuals, youtubers, que es mouen en els marges, fora i enfrontats al relat autonomista i woke oficial, que necessiten del suport dels catalans per continuar fent la seva tasca i fent-la arribar a un nombre cada cop més gran de compatriotes.
La lliçó dels catalanistes de fa més de cent anys
Durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX, la Renaixença i el catalanisme van bastir una xarxa associativa, cultural i comunicativa que va contribuir decisivament al redreçament nacional. La Renaixença literària, la premsa en català, els ateneus, els centres catalanistes, els orfeons, l’excursionisme patriòtic i les iniciatives de recuperació de la història i el patrimoni van donar consistència a un moviment que aspirava a recuperar la personalitat nacional de Catalunya.
Aquesta obra no hauria estat possible sense l’esforç econòmic de milers de catalans. Les quotes dels associats, les subscripcions populars, les donacions particulars i el suport dels mecenes van permetre publicar llibres i periòdics, organitzar activitats, promoure la cultura i crear espais de trobada i formació. Més enllà de les diferències ideològiques entre les diverses famílies catalanistes, hi havia la convicció que calia construir instruments propis per assegurar la continuïtat nacional del país.
Aquells catalans van entendre que la consciència nacional no podia dependre únicament de les institucions polítiques. Calia una societat civil organitzada, amb recursos i capacitat d’iniciativa. La lliçó continua essent vigent: una causa nacional necessita persones disposades a defensar-la, però també ciutadans que contribueixin materialment a fer-la possible.
Recatalanitzar Catalunya: la missió del mecenatge actual
Avui, el mecenatge catalanista hauria de tenir un objectiu clar: recatalanitzar Catalunya per a crear la base social per a un moviment independentista fort. Això significa reforçar l’ús social de la llengua, difondre la història nacional, promoure la natalitat dels catalans, la promoció de la cultura pròpia i consolidar una xarxa d’entitats que mantingui viva la consciència de pertinença a la nació catalana.
També significa sostenir mitjans de comunicació que informin sobre la realitat del país, editorials que publiquin obres en català, associacions que promoguin la llengua, centres que investiguin i divulguin la història i organitzacions nacionalistes i independentistes que treballin per la sobirania nacional.
Totes aquestes iniciatives necessiten diners per editar publicacions, produir continguts, organitzar actes, mantenir espais, impulsar campanyes i arribar a nous públics. Quan els recursos són insuficients, els projectes queden sovint limitats a l’esforç voluntarista d’unes poques persones. Amb una base econòmica sòlida, en canvi, poden guanyar continuïtat, professionalitzar-se i ampliar la seva influència.
Per tant, donar suport a aquestes organitzacions no és una qüestió accessòria: és contribuir a construir les condicions socials i culturals que necessita qualsevol projecte de reconstrucció nacional.
Cada aportació compta
El mecenatge no ha de ser patrimoni exclusiu de les grans fortunes. També pot ser popular i quotidià. Una aportació mensual de cinc, deu o vint euros, sempre d’acord amb les possibilitats de cadascú, pot semblar modesta, però la suma de moltes contribucions regulars pot proporcionar estabilitat a una entitat o un mitjà de comunicació.
Els catalans compromesos amb el país haurien de preguntar-se quins projectes consideren imprescindibles i com poden ajudar-los a continuar endavant. Potser serà una subscripció a un mitjà independent, una donació a una associació de defensa del català, una aportació a una editorial o un suport econòmic a una organització independentista. No tothom ha de contribuir a les mateixes iniciatives: la diversitat de projectes és necessària, i cadascú ha de poder escollir segons les seves prioritats.
El que cal superar és la distància entre defensar una causa verbalment i contribuir a sostenir-la materialment. Compartir una publicació a les xarxes socials o assistir a un acte pot ser útil, però pagar una subscripció, fer una donació o assumir una quota regular permet que la feina continuï. Aquesta és una forma de militància menys visible, però indispensable.
Una responsabilitat col·lectiva
Els catalanistes del segle XIX i de començament del XX van contribuir a crear les eines que van permetre estendre la consciència nacional i donar consistència al catalanisme contemporani. Ara ens correspon adaptar aquella lliçó als instruments del nostre temps. Disposem de subscripcions digitals, plataformes de micromecenatge i sistemes de donació periòdica que permeten sostenir projectes amb aportacions petites i continuades.
La qüestió és si estem disposats a assumir una part de la responsabilitat econòmica de la reconstrucció nacional. Si volem més català a la vida pública, hem d’ajudar a sostenir les iniciatives que el promouen. Si volem recuperar la memòria històrica, hem de donar suport a qui la investiga i la divulga. Si volem un moviment independentista amb capacitat d’actuació, hem de contribuir a mantenir les organitzacions que treballen per la sobirania de Catalunya.
El mecenatge és, en definitiva, una manera concreta de convertir el compromís nacional en una acció útil. No cal disposar d’una gran fortuna, sinó tenir clar quines iniciatives volem que continuïn existint i contribuir-hi segons les nostres possibilitats.
Una nació no es reconstrueix només amb paraules, sinó també amb organització, perseverança i recursos. Els catalans que ens han precedit van ajudar a bastir una xarxa associativa, cultural i comunicativa que va transformar el país. Avui, ens toca a nosaltres sostenir les eines d’un nou redreçament nacional.
Si volem recatalanitzar Catalunya, fem que el nostre compromís es tradueixi també en donacions, subscripcions i aportacions regulars. Perquè el futur nacional del país no depèn únicament del que reclamem, sinó també del que estem disposats a construir i sostenir col·lectivament.
