L’altre dia, escoltant un episodi d’En guàrdia! de Catalunya Ràdio dedicat a la nissaga d’arquitectes Domènech, vaig sentir una afirmació que em va fer pensar. El besnet de Lluís Domènech i Montaner afirmava que el seu besavi era independentista.
No puc evitar pensar que aquesta afirmació familiar encaixa perfectament amb una realitat que, al meu entendre, encara no hem volgut reconèixer prou: els grans catalanistes de finals del segle XIX i començaments del XX eren, en el fons, independentistes.
I dic «en el fons» perquè una cosa és allò que un home pensa i una altra allò que pot arribar a proclamar públicament en un determinat context històric.
Hem de situar-nos en aquella Catalunya. Una Catalunya sotmesa a un Estat espanyol extremament centralista, en què defensar públicament determinades idees sobre la sobirania nacional catalana podia tenir conseqüències. Una Catalunya en què el simple fet de reivindicar la llengua, les institucions pròpies, la personalitat nacional i els drets polítics del país ja significava desafiar l’ordre establert. On això ja podia significar penes de presó.
És ingenu pensar que tots aquells homes de gran consciència nacional, consideraven que l’objectiu final havia de ser simplement obtenir unes quantes competències administratives de Madrid.
D’altra banda, la gran majoria d’aquells catalanistes eren furibunds anticaatellans. Sense anar més lluny, tota l’obra d’un literat com Carles Bosch de la Trinxeria supura un anticaatellanisme visceral. I no només ell era anticastellà. Odiaven Castella i els castellans perquè eren aquells qui aplicaven sobre Catalunya unes polítiques espanyoles anticatalanes: saqueig fiscal i imposició de la llengua i cultura castellanes.
Crec que molts d’aquests catalanistes tenien una concepció molt més profunda de Catalunya. No veien Catalunya simplement com una regió espanyola que reclamava un tracte diferent, sinó com una Nació que tenia dret de recuperar el seu estat que els castellans els havien pres. I quan un nacionalista assumeix fins a les últimes conseqüències que la seva nació és una nació, la qüestió de la sobirania acaba apareixent inevitablement.
El problema és que avui llegim aquells homes amb els ulls del present i, sovint, confonem el llenguatge polític que utilitzaven amb els seus objectius nacionals més profunds i aleshores inconfessables.
No era el mateix parlar d’«autonomia», de «nacionalitat catalana» o de «reconstrucció nacional» a començaments del segle XX que parlar d’independència en el llenguatge polític actual. La paraula pot canviar mentre la idea essencial es manté.
I tornem al Domènech i Montaner. L’eminent arquitecte no era un catalanista qualsevol. Era un dels grans constructors intel·lectuals i culturals de la Catalunya contemporània. Arquitecte, historiador, polític i home profundament compromès amb la recuperació de la personalitat nacional catalana.
Que el seu besnét afirmi que era independentista no hauria de ser considerat simplement una curiositat familiar. I això em fa pensar que ell no era una excepció. No molt menys.
Perquè si acceptem que un dels grans noms del catalanisme d’aquella generació podia ser independentista, resulta inevitable preguntar-nos quants altres ho podien ser també. I jo crec que en van ser molts. I crec que no ho deien perquè no podien dir-ho.
Potser no parlaven d’independència nacional ni ho escrivien en els seus discursos perquè el context polític per no anar a la presó o per no ser desterrats als penals de les colònies ultramarines.
Potser consideraven més intel·ligent treballar per la reconstrucció nacional de Catalunya sense exposar públicament fins on arribaven les seves aspiracions. Però això no significa que aquestes aspiracions no existissin.
I això, al meu entendre, és exactament el que va passar en bona part del catalanisme històric.
No pretenc afirmar que absolutament tots els catalanistes fossin independentistes en el sentit polític actual. Però la meva convicció és que, entre els grans catalanistes que van protagonitzar la Renaixença política i cultural, hi havia una consciència nacional molt més radical del que sovint se’ns ha explicat. I que aquesta consciència nacional radical féu que molts evolucionessin devers l’independentisme, encara que no ho poguessin dir públicament. Molts d’ells, si haguessin viscut en unes altres circumstàncies polítiques, haurien arribat a defensar obertament la independència de Catalunya.
No és difícil entendre per què aquesta possibilitat ha estat poc explorada.
L’independentisme no necessàriament va aparèixer quan es va inventar una nova idea. En bona part, va poder aparèixer quan es va començar a expressar obertament una idea nacional, la idea de la restitució de l’estat català que ens van prendre els castellans, que ja existia.
Per això cal recuperar la dimensió nacional dels nostres grans catalanistes. Prat de la Riba, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i tants altres no haurien de ser estudiats únicament com a precursors d’un determinat sistema autonòmic. Eren homes que van participar en la reconstrucció de la consciència nacional catalana. Van treballar per recuperar la llengua, la història, el dret, les institucions, la cultura i la consciència de pertinença a una nació.
I estic convençut que, en molts casos, la independència formava part de l’horitzó d’aquesta reconstrucció nacional, encara que no sempre fos verbalitzada públicament.
La repressió espanyola no és un detall menor en aquesta història. Durant generacions, Catalunya va haver de desenvolupar el seu nacionalisme dins d’un marc polític que no acceptava una reivindicació de sobirania, i encara menys que fos explícita.
Per això no podem esperar trobar sempre una frase que digui: «Jo sóc independentista» encara que de vegades hi van haver frases molt semblants.
Hem de començar a prendre com a real una possibilitat que considero cada vegada més evident: que molts dels homes que van posar els fonaments de la Catalunya nacional contemporània ja pensaven en termes d’independència, encara que les circumstàncies els obliguessin a expressar-ho d’una manera molt més prudent.
La frase del besnet de Domènech i Montaner m’ha fet pensar en això. Que ell no era, ni molt menys, una excepció. Que era la punta de l’iceberg d’una plèiade de nacionalistes que en realitat eren independentistes.
