L’abril de 2024 el Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya (és a dir, la consellera Tània Verge, d’Esquerra Republicana) va imposar una sanció de 10.001 euros a Sílvia Orriols, a través de l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació. L’excusa -que no raó- va ser unes declaracions de la senyora Orriols a un debat televisiu a 8tv, l’any 2022. La causa real va ser l’antipatia manifesta de Tània Verge que va aprofitar el poder que li proporcionava el seu càrrec de consellera del govern de la Generalitat per a atacar i perjudicar a una persona a qui odiava.
La líder d’Aliança Catalana va presentar els recursos corresponents, rebutjats per l’innecesari Departament d’Igualtat i Feminismes (una guinguetra pels amics i per a imposar l’ideologia woke) fins que el cas va arribar al Tribunal Contenciós Administratiu número 1 de Girona, de la magistrada María del Pilar García Cruz.
Els tribunals del contenciós administratiu entenen sobre les reclamacions dels ciutadans (recursos) contra les actuacions de les administracions públiques. Són la darrera instància en un expedient sancionador com el d’aquest cas. En principi es limiten a decidir sobre les qüestions formals del procediment, no sobre les de fons. És a dir, si durant la tramitació de l’expedient l’administració ha comès errors (o abusos disfressats d’errors) però sense entrar en el fons de l’assumpte (si l’expedientat era culpable o no).
Ara bé, de vegades els «errors formals» tenen força a veure amb l’innocència de l’expedientat de tal manera que la sentència sovint deixa veure (o entreveure) que la sanció era injusta perquè l’acusat no era culpable sinó innocent. Si no recordo malament la majoria dels recursos presentats pels ciutadans davant dels tribunals contenciosos-administratius solen guanyar-se, bé sigui perquè l’administració ha comès errors en el procediment, o bé sigui perquè ha actuat de mala fe i no pot justificar la sanció. Que és el que ha passat en aquest cas.
La sanció -injusta- imposada a Sílvia Orriols no era tant per haver dit «l’Islam és incompatible amb els valors occidentals» sinó perquè, segons la Conselleria, això era «discriminatori» o una «incitació a l’odi» contra els musulmans. Que és igual, però no és el mateix. A veure si m’explico: si jo dic que el franquisme va ser una dictadura opressora, contrària a la democràcia i catalanòfoba algú pot considerar que jo estic «discriminant» als franquistes o «incitant a l’odi» contra ells. De fet, aquest supòsit es va plantejar quan es va aprovar la llei contra delictes d’odi. Tal com estava redactada impedia criticar el nazisme o els nazis… perquè constituïa un delicte d’odi! Aquest absurd es va haver de rectificar a travès de la jurisprudència del Tribunal Suprem, fent matisacions a la lletra de la llei. D’una banda es va haver d’aclarir que la llei estava pensada per a protegir col·lectius desfavorits, minoritaris o en situació de risc, i d’una altra que la simple crítica està amparada per la llibertat d’expressió i que la llei només podia perseguir a qui efectués o proposés accions dirigides a causar dany (en principi físic).
Arribats aquí estava molt clar quan es va obrir l’expedient contra la senyora Orriols, l’any 2024, que l’expedient sancionador no tenia cap raó de ser i que no prosperaria perquè l’acabarien tombant els tribunals. Hauríem de preguntar, doncs, a la senyora Tània Verge per què va insistir en obrir un expedient que no podia anar enlloc. Sobre això, vista la personalitat d’aquesta dona i els casos que conec, ho va fer per pura maldat. Com a revenja contra algú a qui odiava i a qui volia perjudicar. Quan l’administració fa coses així -hi ha molts exemples- el propòsit és amargar a l’expedientat, que passa a ser víctima d’un atac injust, i causar-li un perjudici econòmic (el pagament de la sanció i la contractació d’advocats). Encara que els diners de la sanció econòmica s’acabin recuperant primer s’han de pagar (l’administració, de fet, els càrrecs polítics o alts funcionaris implicats, sol tancar l’expedient sense esperar a la resolució del tribunal contenciós-administratiu; justament per això, causar dany a l’expedientat).
Bé, en aquest cas la resolució judicial (la sentència) és favorable a l’expedientada i contrària a l’administració. En què s’ha basat?
Segons l’expedient sancionador de la Generalitat l’acusació no es basava en si l’afirmació era falsa o no, sinó en el fet que el seu contingut es considerava islamòfob, estigmatitzador i una incitació a la discriminació. No per manca de ganes sinó perquè hi ha una cèlebre sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) de l’any 2003 (el cas Refah Partisi contra Turquia). En aquella resolució, el mateix Tribunal d’Estrasburg va dictaminar formalment que la llei islàmica (la xaria) és incompatible amb els principis democràtics fonamentals. Com que no se la podia atacar directament per aquí van fer una volta. Així és que van triar uns hipotètics efectes de la coneguda frase «l’Islam és incompatible amb els valors occidentals».
La defensa de la senyora Orriols va argumentar que les seves declaracions formaven part de la llibertat d’expressió relacionada amb el debat polític i ideològic. Sostenia que té dret a criticar un corrent religiós i polític com és l’islam o la xaria, i a advertir sobre els «riscos» per a la civilització occidental que pot haver-hi. Així mateix va al·legar que expressar una visió determinada sobre el futur de la societat (una «Catalunya islàmica») no és equivalent a demanar que es discrimini o s’ataqui ningú en el present. També va argumentar que l’ús de multes econòmiques per part del Govern era una via de «censura ideològica» i persecució política contra Aliança Catalana.
Vist tot això la magistrada María del Pilar García va acabar tombant la multa basant-se en arguments estrictament formals i de dret constitucional. Per exemple, que no es va acreditar cap acte real de discriminació ni cap vulneració directa del dret a la llibertat religiosa arran de les paraules d’Orriols. O que les declaracions es van fer en un programa de televisió (un cara a cara a 8tv) on es contraposaven diferents posicionaments. No es tractava d’un discurs d’odi o d’un manifest llançat de manera unilateral per imposar una consigna discriminatòria, sinó d’un espai de debat d’opinions. I també que no s’han de confondre les opinions, els prejudicis o les manifestacions que puguin resultar «rebutjables» o «ofensives» per a certs col·lectius amb conductes que realment siguin sancionables per la via administrativa o penal. La magistrada va concloure que la llibertat d’expressió emparava aquelles declaracions en el marc de la discussió pública.
És més, la magistrada va retreure que la sanció es basés en suposicions i no en fets provats, que hi hagués manipulacions interessades (encara que no ho digui tan clar) a la transcripció del debat i insisteix en que és qui acusa qui ha de demostrar les acusacions i no qui es defensa qui ha de demostrar la seva innocència.
De fet, i aquí comencem a arribar on ens interessa. Perquè el Departament d’Igualtat i Feminismes pogués demostrar que hi havia «discriminació» i «incitació a l’odi» (és a dir, «delicte d’odi») hauria d’haver demostrat que la frase «l’Islam és incompatible amb els valors occidentals» és falsa. Perquè si la frase és certa els musulmans, pel sol fet de ser-ho, estan actuant contra els valors occidentals, en els quals es basen els sistemes polítics democràtics i les lleis dels països europeus. El rebuig contra qui vulnera les lleis o contra qui està en contra de la democràcia difícilment pot considerar-se una discriminació o un delicte d’odi. Ho és estar en contra de delinqüents? O en contra de qui vol imposar una dictadura? La jurisprudència del Tribunal Suprem diu que no.
Si acuses a un col·lectiu d’una falsedat et poden denunciar per cometre difamació. Per exemple si algú digués que els Testimonis de Jehovà (pobra gent!) es financen amb la tracta de blanques i l’explotació de prostíbuls a Marbella se’l podria acusar -i es faria- de difamació o calúmnies. Però no hi ha hagut mai cap denúncia per difamació o calúmnies -encara menys una sentència- per haver dit que l’Islam és incompatible amb els valors occidentals. Per alguna raó serà, oi?
Com en tants altres casos Tània Verge va voler imposar l’ideologia woke (en aquest cas l’islamofília) no amb arguments (demostrant que l’Islam sí que és compatible amb els valors occidentals) sinó fent ús de la força (coercitiva, no física). En aquests cas en concret mitjançant una sanció econòmica exagerada de 10.001 euros. Se sol fer el mateix quan algú discuteix els dogmes wokes en temes tabú. La frase, atribuïda a Miguel de Unamuno, que diu «Venceréis, pero no convenceréis» («Vencereu, però no convencereu») expressa molt bé aquesta qüestió. El wokisme pretèn imposar per la força allò que no pot defensar amb arguments.
En aquest cas, però, no els ha sortit bé. Tot el contrari. Ha quedat molt clar que dir que l’Islam no és compatible amb els valors occidentals no és punible, no és sancionable. Però també que el wokisme no pot demostrar que sigui falsa. Que és el mateix que dir que és certa.
Encara haurem de donar-li les gràcies a Tània Verge!
