Sobre el Comunisme

«El socialisme és la misèria i el comunisme és la mort» (Josep Pla, 1980)

Socialment, aquesta ideologia semblava superada per la major part de les capes de la població catalana ja als anys vuitanta del passat segle. L’ensulsiada del PSUC i els marginals resultats dels seus successius epígons ens informen que la societat catalana va interioritzar el comunisme més com una forma d’antifranquisme que no pas com el sistema social i econòmic amb el què volia organitzar-se després de la mort del dictador. En això, el PSC va ser molt llest per entendre-ho, però no prou per guanyar i esdevenir el pal de paller que pretenia. Perquè en aquells moments hi havia tanta ànsia de girar full amb Franco com de manifestar explícitament la catalanitat del país, reprimida durant quaranta anys. Però ha passat mig segle, i el comunisme, sobretot els seus derivats desnatats en forma de wokisme, semblen haver tornat i estar de nou en la cresta de l’onada. Què ha passat?

Primer de tot: malgrat perdre l’hegemonia política, els quadres de la minoria comunista i pseudocomunista, fortíssimament ideologitzada, sabent-se perdedora del relat social, es va dedicar a ocupar llocs de feina en l’administració i sector públic. Bàsicament a Ensenyament, Ajuntaments, Diputacions, etc. I, seguint la consigna gramsciana, s’han dedicat en aquesta mitja centúria a canibalitzar el pressupost públic per engreixar encara més el sector públic, fins al punt que el sector privat en depengui totalment (la qual cosa té unes derivades econòmiques molt perilloses, car coarta les regles bàsiques de l’economia de mercat). No van guanyar les eleccions, però han trobat la manera de manegar les palanques que realment transformen la societat. El vell entrisme trotskista, combinat amb les estratègies performatives de Gramsci. Per això hi ha aquesta sensació de perplexitat tan gran entre la gent: “Com és possible que tinguem lleis i normes tan estúpides i contràries al sentit comú?”, ens preguntem tots. Fàcil: perquè són lleis d’inspiració comunista, implantades en societats que, en teoria (aquest és un altre tema, el de l’estatisme espanyol i la seguretat jurídica), són de lliure mercat. És precisament en aquest negociat on trobem des de l’ingrés mínim vital, al reagrupament familiar, els menús halal, les delirants polítiques pedagògiques que han enfonsat tot el sistema d’Ensenyament o tota quanta subvenció existeix al dit Tercer Sector.

Segon: el canvi demogràfic. Els catalans ja no som majoria a Catalunya. Per tant, allò que no és de sentit comú per a nosaltres, sí que ho pot ser per als forasters, als quals els plouen els ajuts tot just després d’empadronar-se, sovint de forma fraudulenta, a qualsevol lloc (des d’una dependència municipal a un domicili particular d’una altra persona). Aquest dúmping social ha estat, d’una banda encoratjat per una classe empresarial de poc valor afegit, que necessita mà d’obra baratíssima per a què li surtin els números, i per l’altra —conformant una pinça ideològica aberrant— una administració en mans de sectaris que ratllen la psicopatia, que han abraçat el globalisme com a transmutació epifànica del somni marxista de la unió internacional de les classes treballadores. Un còctel demencial, els resultats del qual estan a la vista de tothom.

Però si gratem una mica en aquesta pinça, aparentment contra natura, veurem que l’entesa entre els uns i els altres té la seva lògica. La gran paradoxa de la desfeta del comunisme és que els seus hereus ideològics han acabat treballant al servei d’aquells que havien estat els seus enemics de classe. La plutocràcia globalista va fer, en aquest sentit, una operació empresarial d’una gran intel·ligència. Va subcontractar la cobertura moral de la seva missió a un col·lectiu que, d’ençà de la caiguda del Mur de Berlín, s’havia quedat sense ofici ni benefici. Ras i curt, en va fer la seva divisió ideològica.

Mentre el gran capital transnacional deslocalitzava la producció, erosionava les classes mitjanes occidentals i cercava mà d’obra cada cop més barata, l’esquerra postcomunista anava desplaçant el centre d’interès del seu discurs polític: de la classe treballadora a les minories. La lluita de classes va anar deixant pas a tot un seguit de lluites identitàries que, ves per on, no qüestionaven la concentració del poder econòmic. Ben al contrari, sovint proporcionaven una coartada moral als qui se’n beneficiaven. Mai no li havia sortit tan barat, a un gran empresari, d’adquirir una pàtina de progressisme.

És en aquest context que cal entendre la confluència d’interessos que es produeix en matèria de política migratòria. Una mateixa política pot satisfer les necessitats de mà d’obra barata de determinats sectors empresarials i, alhora, les ànsies de redempció universal de l’esquerra. Els uns hi fan negoci i els altres hi guanyen ascendència moral, mentre que els costos socials, econòmics i culturals de l’operació recauen sobre el comú. I no cal pressuposar l’existència de cap conciliàbul secret per explicar aquesta entesa. N’hi ha prou que a cadascú li surtin els números.

Però aleshores, què queda del Comunisme com a ideologia antagònica al Capitalisme?

Els cinquanta anys de Guerra Freda es van acabar amb la caiguda del Mur de Berlín i el col·lapse de la URSS. La mala gestió de la victòria per parts dels Estats Units, la incapacitat de la UE per generar un projecte propi més enllà de l’ampliació dels seus membres i el fons, fondíssim, ressentiment covat per l’esquerra occidental són les causes més pregones del desastre actual. A Catalunya ho comprovem cada vegada que hi ha una protesta al carrer: les pintades “Anticapitalisme!” s’emporten la palma. I realment el capitalisme és culpable de tot aquest desgavell? No, de cap manera. I això, fins i tot els professors universitaris que encara tenen la poca vergonya de declarar-se comunistes, ho saben. Però els és igual. El ressentiment i la incapacitat de tenir un mínim de decència intel·lectual els impedeix evolucionar. Per què fer-ho si la nòmina de la universitat pública segueix entrant cada mes?

- Publicitat -

Anem a l’arrel. Marx va analitzar molt bé com funcionava el sistema de l’economia de mercat de l’Anglaterra del segle XIX. Mogut pel seu sentit —hipòcrita, no cal dir-ho, coneixent la seva vida personal— de la justícia social, va proposar un sistema alternatiu: el Comunisme. Totes les proves que s’han fet des de llavors amb aquesta recepta, han fracassat i fet col·lapsar les societats que l’instauraven. Els règims que encara queden al planeta (Corea del Nord, Cuba, Veneçuela) són autèntics inferns d’on la gent en fuig, i ni els comunistes occidentals hi volen anar a viure. Vet aquí el seu èxit.

A grans trets, Marx estableix que, per evitar la injustícia social, la plusvàlua que genera el treballador amb la venda de la seva força de treball, en comptes d’anar a parar a les butxaques de l’empresari (al qual es caracteritza, ja per definició, com a lladre. Cal deshumanitzar l’enemic abans d’abatre’l), vagi a parar a les butxaques de l’estat. I per arreglar el problema —etern com la humanitat— de la governança, decideix que cal substituir el parlamentarisme per la dictadura del proletariat. Els altres dos conceptes claus en la seva ideologia són l’existència d’un ‘motor de la història’ i que la naturalesa d’aquest motor és la lluita de classes. Per suposat, un cop la ‘classe treballadora’, que és l’heroïna absoluta d’aquesta pel·lícula, assoleixi la dictadura, la història haurà arribat a la seva fi feliç.

No valdria la pena ni entrar en aquest segon apartat, perquè el vell barbut palesa un analfabetisme pregon respecte la història humana, si no fos per la quantitat de milions de vides que ha costat, i segueix costant, entossudir-se en aquest error.

El detall que val la pena palesar és que Marx no canvia absolutament res sobre el fet fonamental de la vida econòmica: la plusvàlua. Sense plusvàlua, és a dir, sense la creació de valor mitjançant la força del treball, no hi ha vida econòmica. No hi ha ni vida, a seques. I doncs? El fet diferencial és qui s’apropia d’aquesta plusvàlua: l’individu o l’estat. Marx atorga a l’estat propietats salvífiques i taumatúrgiques, com si fos governat pels Set Savis de Grècia, o fos una Nova Jerusalem a la terra. Ja hem vist que no és així. Perquè, mal que pesi a tots els comunistes, el Capitalisme no és malvat. Qui són malvats són les persones, no pas el sistema. Sempre recomano la lectura de la Teoria dels sentiments morals, d’Adam Smith (1759), per a què tota aquesta colla de saltataulells i mestretites de falç i martell entenguin que la justícia social no té res a veure ni amb el Capitalisme ni amb el Comunisme, ni amb les dretes ni amb les esquerres. És un altre tema, que no pertany ni a la ideologia política ni al sistema econòmic sinó a l’Ètica. Cap ideologia ni cap sistema econòmic produeix justícia social per a sí mateix. Però clar, això de reconèixer que has viscut equivocat tota la vida està complicat.

I aquí convé fer una distinció que, curiosament, tant els comunistes com els apologetes de l’actual ordre econòmic tenen interès a escamotejar: el capitalisme i la plutocràcia no són pas la mateixa cosa. L’economia de mercat pressuposa la competència i la iniciativa individual, però també l’existència d’un marc jurídic estable que permeti a cadascú de prosperar mitjançant el propi esforç. La plutocràcia, en canvi, malda per eliminar la competència, instrumentalitzar l’estat i aconseguir que hom legisli en funció dels seus interessos. Que els beneficiaris d’aquest sistema siguin grans empresaris no vol dir que ens trobem davant d’una economia lliure, com tampoc els jerarques soviètics no eren proletaris pel fet de parlar en nom del proletariat.

El gran èxit de l’esquerra contemporània ha estat fer que la gent atribueixi al capitalisme els mals d’un sistema que, en bona mesura, ha pervertit les regles de l’economia de mercat. I el de la plutocràcia, aconseguir que sigui aquesta mateixa esquerra qui li faci la feina ideològica. La dialèctica entre capitalisme i comunisme, tal com ens l’han servida de fa més d’un segle ençà, no tan sols ha deixat de ser-nos útil per explicar el món, sinó que sovint ens en dificulta la comprensió.

Doncs vet aquí, descrita amb quatre pinzellades, l’enrevessadíssima situació ideològica i social que tenim avui plantejada a Catalunya. Em sembla, però, que els catalans que encara tenim consciència de país ens equivoquem de mig a mig en la manera d’abordar-la. I és que ens passem el dia discutint la missió de l’empresa quan, de fet, allò que hauríem de posar en qüestió és la seva visió.

En terminologia empresarial, hom entén per missió allò que fa una empresa, i per visió, allò que vol arribar a ser. Nosaltres discutim sobre les polítiques migratòries, les subvencions, les lleis educatives, les ocurrències del feminisme institucional o la deixadesa de la Generalitat en matèria lingüística. Tot i la transcendència que tenen aquestes qüestions, totes són subsidiàries d’una altra que rarament ens plantegem: quina mena de societat volem que sigui la catalana i, sobretot, a qui correspon de decidir-ho?

Perquè el drama català no rau tan sols en el fet que ens apliquin unes polítiques que considerem pernicioses, sinó en el fet que hàgim perdut la facultat d’imaginar-nos al marge del sistema que les genera. Quan ens hi rebel·lem, ho fem sovint a partir de les mateixes categories intel·lectuals, morals i polítiques de què ens ha proveït el sistema. I ens pensem que hi discrepem perquè posem en qüestió les decisions de la gerència, quan continuem donant per bons els estatuts de la societat.

I és aquí on topem amb el gran escull: el seixantisme. Una cosmovisió que ha sobreviscut a les successives desfetes polítiques del país i que encara avui amara les nostres institucions, la nostra cultura i bona part del nostre pensament. El tret distintiu d’aquesta manera d’entendre Catalunya és la subordinació sistemàtica de la seva existència nacional a una causa pretesament superior. Si aleshores eren l’antifranquisme i la revolució social, avui són la fraternitat universal i les diverses litúrgies del progressisme. Han canviat els evangelis, però no pas la disposició dels catalans a sacrificar-se a l’altar.

Mentre continuem concebent Catalunya com una derivada d’un projecte ideològic aliè, difícilment estarem en disposició de formular un projecte propi. I un país que no té projecte acaba essent la matèria primera del projecte d’altri.

La qüestió de fons, doncs, no és tant si som de dretes o d’esquerres, capitalistes o anticapitalistes, com si tenim prou sobirania intel·lectual per concebre una Catalunya que no hagi de justificar la seva existència en funció de cap d’aquestes categories. Hauríem de ser capaços d’elaborar un pensament econòmic propi i de recuperar una ètica de la responsabilitat, però també de bastir unes institucions al servei dels ciutadans i de tornar a vincular la prosperitat individual a la continuïtat del país.

Caldria, doncs, subvertir tot aquest seixantisme que encara ho amara tot. I és una tasca titànica, perquè no es tracta pas de substituir uns governants per uns altres, sinó de desfer allò que s’ha anat sedimentant en el pensament català durant més de mig segle. Es tracta, al capdavall, de recuperar la facultat de pensar-nos nosaltres mateixos.

Hem dedicat massa anys a discutir com ens administren el país. Potser ja seria hora que comencéssim a pensar quin país volem ser.

Últimes notícies

Notícies Relacionades

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com