Abans d’ahir, 7 de novembre es va escaure el 367è aniversari de la signatura del tractat dels Pirineus, mitjançant el qual es va establir que els comtats del nord de Catalunya, les actuals comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, la Fenolleda, l’Alta Cerdanya i el Capcir eren annexionades al Regne de França. Amb motiu d’aquesta trista efemèride l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial Les Valls Catalanes va organitzar a Agullana, amb la col·laboració de l’ajuntament d’aquest municipi de l’Alt Empordà, la conferència «El Tractat dels Pirineus 1659-1661: fets i mites», a càrrec de Joan Peytaví i Deixona, historiador, catedràtic i divulgador rossellonès.
La Catalunya del Nord, tres segles i mig d’ocupació i assimilació
La conferència va ser molt interessant perquè més enllà d’ennovar a grans trets als assistents dels fets objectius que van envoltar l’amputació dels comtats del nord respecte de la resta del Principat de Catalunya i l’annexió d’aquelles terres catalanes al reialme veí (i enemic dels catalans) ens en va explicar l’evolució històrica dins de la França monàrquica, primer, i la França republicana, després. Peytaví afirmà que els primers segles d’ocupació els catalans sota ocupació francesa es van seguir mantenint identitàriament i lingüísticament catalans, sense diferències amb els seus compatriotes que vivien sota ocupació castellana. El segle XX, ens explicà el professor Peytaví, significà el començament de l’assimilació cultural i identitària dels catalans del nord a França i a la seva cultura. A partir del darrer terç del passat segle XX, continuà el professor Peytaví, s’esdevingueren grans canvis demogràfics al Rosselló i a les altres comarques catalanes ocupades militarment pels francesos. Milers de francesos de nord s’instal·laren a l’anomenat departament dels Pirineus Orientals, mentre que uns bons milers de joves catalans emigraven vers el nord en cerca de feina. Aquests canvis demogràfics trasbalsaren la societat de la Catalunya del Nord fins al punt que avui els catalans són minoria a casa seva en aquelles terres. Tot plegat amanit amb el genocidi cultural perpetrat per l’estat en les terres catalanes que ocupa, forçant els seus habitants originals a l’aculturació per a progressar socialment en el projecte republicà i a la vegada prohibint tota manifestació de catalanitat a les escoles i engegant una política salvatge d’afrancesament lingüística en tots els àmbits de la societat.
La divisió del catalanisme nord-català
Peytaví també ens ennovà de com el migrat catalanisme cultural i polític que va existir a la Catalunya del Nord durant el segle XX vivia un procés de divisió, fins d’atomització en tots els àmbits, que encara avui continua i se’n pateixen les conseqüències. En aquest sentit, Peytaví es va plànyer del fet que la dreta catalanista de la Catalunya del Nord, existent i prou forta durant la primera meitat del segle XX, va desaparèixer fins a ser substituïda per l’esquerra catalanista. De ben segur que la pràctica no existència d’una dreta catalanista en terres rosselloneses els darrers 75 anys ha estat un obstacle important a l’hora de construir un nacionalisme català al Rosselló que no anés coix de bon començament.
La indiferència de la Catalunya sota ocupació espanyola
Totes aquestes circumstàncies, de ben segur, que han estat greus entrebancs a l’hora de bastir un nacionalisme català amb tots els ets i uts a la Catalunya del Nord. Però hi ha un altre element que segur que, en tota aquesta situació, ni de bon tros que no ha ajudat: la indiferència de la major de catalans de la Catalunya sota ocupació espanyols, fins i tot dels independentistes. Quantes vegades no hem sentit molta gent del nostre entorn dient que «van a França» perquè han de visitar Perpinyà, les pistes d’esquí de l’Alta Cerdanya o les platges de Cotlliure o Banyuls? És així, és del tort cert. Tristament cert. La gran majoria del moviment independentista català de la Catalunya sota ocupació espanyola ignora la Catalunya del Nord.
Hem oblidat els nostres orígens nacionals?
Ens hem oblidat que la nostra nació va néixer als peus del Canigó? Ens hem oblidat que el castell de Rià va ser el bressol de Guifré el Pilós? No volem saber res del fet que Sant Miquel de Cuixà també va ser bressol de la nostra cultura en època medieval? I que Perpinyà va ser nomenada «fidelíssima vila» perquè no es va voler retre a la ocupació francesa ja durant el segle XV? Hem oblidat les reiterades afirmacions de catalanitat dels rossellonesos durant els darrers segles? Hem oblidat que el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, la Cerdanya, el Capcir i la Fenolleda són el nostre bressol nacional i que durant segles van fer part del nostre Principat de Catalunya, del nostre antic estat català, i que en foren part constitutiva?
L’independentisme català hauria de fer una afirmació inequívoca i solemne de la catalanitat de les terres del nord sota ocupació francesa i del fet que formen part de la nostra nació, que de cap de les maneres hi renunciarem i que el nostre objectiu és reincorporar-les a la resta de la nació en un estat català restaurat.
Alsàcia i Lorena, un exemple per a la memòria nacional catalana
Mentrestant l’independentisme i el catalanisme figaflor i tou que domina el relat fa com que la Catalunya del Nord no existeix. Per ells més al nord de la Jonquera hi ha «França» i més al sud «Catalunya», una Catalunya en realitat amputada, incompleta, que ells ja donen per bona, fins i tot ocupada per Espanya. En Joan Peytaví, en la seva conferència d’abans d’ahir, ens va recordar com després de la guerra franco-prussiana que finí el 1871, l’annexió de les regions d’Alsàcia i Lorena a Alemanya significà una ferida profunda en l’honor i l’orgull dels francesos, fins al punt que aquesta qüestió es va convertir en central en el nacionalisme francès de finals del segle XIX i principis del XX. Com no hauria de ser importantíssim per a nosaltres, catalans, la pèrdua del 10% de la nostra terra la qual, a més, és el bressol de la nostra pàtria?
Recuperar la consciència de la nació sencera
La conferència de Joan Peytaví ens hauria de convidar a reflexionar sobre la dimensió nacional de la pèrdua dels comtats del nord i sobre el lloc que ocupa avui la Catalunya del Nord en la consciència col·lectiva dels catalans. Una nació no pot comprendre plenament la seva història si oblida una part de la seva terra, ni pot mantenir viva la memòria dels seus orígens si tracta com una terra estrangera allò que durant segles ha format part del seu patrimoni històric, cultural i lingüístic.
La Catalunya del Nord no és simplement un territori veí, ni una destinació turística més enllà de la frontera administrativa. És una part constitutiva de la nació catalana, amb una història compartida, una cultura comuna i uns vincles que cap tractat internacional no ha pogut esborrar. La seva realitat actual, marcada per segles de polítiques assimilacionistes, fa encara més necessari conèixer-ne la història i escoltar la veu dels catalans que hi viuen.
Per als catalans que vivim sota ocupació espanyola, aquesta reflexió té una importància especial. La indiferència envers la Catalunya del Nord contribueix a perpetuar una visió mutilada de la nostra pròpia nació. Per això, la recuperació de la memòria nacional catalana passa també per divulgar la història dels comtats septentrionals, reivindicar-ne la catalanitat i fer que aquesta realitat torni a formar part del coneixement compartit dels nostres connacionals. La conferència de Joan Peytaví a Agullana ha estat una bona ocasió per recordar que la història de Catalunya no s’acaba a la Jonquera i que la Catalunya del Nord continua essent una qüestió central per entendre la nació catalana en tota la seva dimensió.
