Fa unes setmanes va començar als instituts francesos un moviment de protesta contra algunes situacions que perjudiquen als alumnes com el no nomenament de professors substitus, les mancances materials als centres, la manera d’accedir a la universitat… Després s’hi van afegir altres grups amb reivindicacions de caire social, com per exemple sobre les pensions, les jubilacions, la situació laboral, l’habitatge… Tots ells organitzaren manifestacions pacífiques, protagonitzades per ciutadans francesos de soca-rel.
Ara bé, ja de bon principi, quan hi va haver les protestes estudiantils, van aparèixer agitadors violents. Van començar assaltant instituts i escoles i calant foc a edificis públics, principalment francesos autòctons d’extrema esquerra (com el de l’ajuntament de Llemotges, obra d’un anarquista basc fill d’un etarra). I van començar els saquejos. Els nombrosos videos (de particulars, de televisions o de diaris francesos i altres països) mostraven ben clarament quin era el perfil dels seus autors: africans àrabs i sudsaharians, musulmans.
La seva acció no era espontània. Estava coordinada. A París el seu modus operandi consistia en comprovar on es feia la manifestació pacífica -on es concentrava un nombre important de policies per a protegir-la- i quedar en un altre barri de la ciutat, ben allunyat. Un cop allà aixecaven barricades, que dificultaven el trànsit, i els hi calaven foc, obligant als bombers a intervenir i incrementant el caos circulatori. L’objectiu era impedir l’arribada de la policia. En el temps de què disposaven de tranquil·litat assaltaven els comerços, els saquejaven i els calaven foc. Aquí també havia un patró: atacaven tots els negocis de jueus (també almenys una sinagoga) sense deixar-ne cap i després els altres prioritzant els més valuosos pel seu contingut. Això sí, cap negoci de musulmans i cap mesquita. És més, ells mateixos les protegien de possibles despistats que els volguessin fer mal.
Un altre element característic ho eren les banderes: la palestina per tot arreu, amb profusió, i les marroquines, algerianes i alguna de l’Àfrica negra en segon terme. I moltes pintades propalestines, amb el típic «Free Palestine» i similars.
També ha estat molt notòria la violència que han fet servir contra els béns: incendis d’instituts, d’edificis públics, de parades d’autobús, quioscs de premsa, bicicletes, automòbils, autobusos, camions de bombers… I la violència contra els agents de policia, que era previsible, però també contra els bombers. Tot això amb la simpatia, la comprensió i el suport de l’esquerra francesa. No només dels grups anarquistes sinó de Moviment per la França Insubmisa (MFI), un partit equivalent al Podemos espanyol o als Comuns català.
De videos sobre això n’hi ha un munt. Jo n’hauré vist un centenar, dels quals n’he guardat una setantena. Uns videos que en gran part són de particulars (de testimonis però també dels propis autors dels aldarulls) i també dels mitjans de comunicació (televisions, premsa) tant francesos com d’altres països. I si jo els he vist és indubtable que també ho han fet els periodistes catalans i els polítics de casa nostra. Estan, doncs, informats del què ha passat. Una altra cosa és que ho hagin entès o que ho vulguin acceptar. I no parlem ja de voler-ho reconèixer públicament.
Quina és la motivació? Hem escoltat unes quantes propostes, per part de polítics i periodistes. La més freqüent és la de reduir-ho tot a simple vandalisme oportunista. Altres (com AC i Vox) ho vinculen amb la immigració, inclosa la de segona o tercera generació, no integrada. Els periodistes al principi no distingien entre els manifestants pacífics i els esvalotadors, confonent a l’opinió pública que encara s’informa (malinforma) per les televisions del règim i la premsa subvencionada. Fins i tot n’hi ha que ho consideren un acte de necessitat, de supervivència, presentant els saquejadors com a pobres víctimes del sistema i del capitalisme.
La realitat, però, està molt clara per a qualsevol mínimament informat i que s’hagi fixat en els detalls. Aquí no hi uns aldarulls improvisats, conseqüència de situacions de precarietat o de protestes i reivindicacions socials. Aquí el que hi ha és una acció planificada, premeditada i coordinada de gihad (la guerra santa contra l’infidel) o d’intifada (rebel·lió armada) contra els europeus.
Com se sap això? Home, fa anys que ens ho venen dient molts musulmans. I no pas d’amagat sinó públicament. El seu objectiu és conquerir Europa i imposar l’Islam. Més clar, l’aigua. No és cap secret que el modus operandi de l’islamisme és gradual. No és tracta d’una invasió armada sinó demogràfica que quan arriba al volum crític s’imposa en el país receptor. Primer són petits detalls, basant-se en el respecte a la seva religió, imposant a poc a poc les seves normes. Que si sortir abans de la feina o de l’escola els divendres per anar a la mesquita. Que si tolerància amb les faltes d’assistència durant el ramadà i la festa del xai. Que si menjar halal a les escoles. Que si el cap tapat de les dones. Que si no anar a classes de música o d’educació física les noies. Que si el burquini. Que si la separació física entre dones i homes en llocs públics. Que si retirar símbols religiosos cristians per a que no se’ls ofengui. Que si canviar les festes i tradicions cristianes (sovint més una qüestió cultural que religiosa pels europeus) per a no discriminar-los. Que si no menjar davant seu durant el ramadà per a que no pateixin, per respecte al sacrifici que fan. Que si posar-se a resar al mig del carrer, fins i tot interrompent el trànsit… mil i una coses.
El següent pas és crear associacions musulmanes, suposadament religioses o culturals, però que van insistint en la islamització progressiva. Després ve la infiltració en partits polítics, especialment en els d’esquerres, que són els més proclius a l’islamofília (i a la cristianofòbia). I tot això mentre van assolint l’hegemonia demogràfica, bé de forma directa per l’arribada d’immigrants, bé pel naixement d’immigrants musulmans de segona o tercera generació, que no s’integren a la civilització occidental ni als països europeus on viuen i que es segueixen considerant dels seus països d’origen: els dels seus avantpassats.
Arribarà un moment en que seran majoria demogràfica i electoral, de ciutadans de l’estat europeu on viuen, crearan partits polítics propis (o se n’hauran apropiat dels partits d’esquerres que els han acollit ingènuament) i que imposaran la civilització musulmana (l’Islam és una civilització basada en una religió, no una religió només) de forma legal.
Dins d’aquest context i d’acord amb la mentalitat musulmana de conquesta i de sotmetiment dels «infidels» els aldarulls i els saquejos cobren un sentit més ampli i fosc que el simple robatori i vandalisme. És una demostració de força i de menyspreu. Una razzia, com les que feien els seus avantpassats a l’Edat Mitjana. De la mateixa manera que moltes de les accions d’islamització que he citat abans, com la de posar-se a resar al mig de l’espai públic de manera absolutament innecessària, són demostracions de control del territori. És una manera de dir: «Fem això perquè ara manem nosaltres, aquest territori és nostre i les vostres normes i lleis no ens afecten».
Aquests incidents que ha patit França (atacs contra les institucions per part de l’extrema esquerra francesa i saquejos a comerços per part de musulmans, que també participen en els actes de destrucció i incendis) s’han estès a altres països europeus. A Bèlgica, Portugal i Albània han predominat els atacs violents de l’extrema esquerra. A Itàlia i a Catalunya, com a França, s’han produit, a més, saquejos massius.
A Catalunya, concretament a Barcelona, hem viscut un episodi similar als de França dissabte passat, el dia 24 d’octubre. S’havia fet una convocatòria per les xarxes socials (com es sol fer sempre avui dia) per a concentrar-se a la Plaça de Catalunya. L’excusa era protestar contra el capitalisme, els problemes d’habitatge i la situació de les escoles i bla-bla-bla. Perquè era mentida. El propòsit real era el de fer merder. La destrucció, el vandalisme… i el saqueig. I així va ser.
Potser no cal insistir en els detalls. Són propers i recents i estan frescos a la memòria de tothom. Corredisses i atacs a la policia per part de l’extrema esquerra i saquejos als comerços per part dels magribins i africans en general. Amb la mateixa violència que a França. Amb un nivell d’organització similar. I amb un nivell de sobèrbia i sensació d’impunitat increïble, arribant a filmar-se robant i penjant-ho a la xarxa. Una situació més que previsible i de la qual la senyora Sílvia Orriols, lideressa d’Aliança Catalana, havia advertit al Parlament. Una situació que no hauria d’haver sorprès a les autoritats polítiques i a la policia. Però que, de manera absolutament increïble, no s’esperaven.
A veure, veus que al país veí hi ha manifestacions de protesta i que aquí també es produeixen. Veus que al país veí hi ha actuacions violentes per part de l’extrema esquerra i saps que aquí es produeixen sempre que es convoquen manifestacions. Veus que al país veí es produeixen saquejos -oportunistes o estratègics- obra d’immigrants africans i saps que aquí més de la meitat dels delictes són obra d’estrangers i d’aquests la majoria per part d’africans i llatinoamericans (origen de la majoria dels immigrants) i saps que en ocasions anteriors van aprofitar per assaltar i robar comerços. I no prepares a la policia de manera preventiva ni adverteixes als botiguers… Això a més d’una negligència criminal (m’estranyaria que els comerciants no denunciïn l’actuació de les autoritats i la policia) és una clara mostra de la manca d’intel·ligència i l’estupidesa més absolutes.
Tenim testimonis de gent que es trobava al carrer i dels botiguers i clients dels seus locals i molts videos que demostren que els saquejadors eren immigrants marroquins, de manera majoritària. Es van fer moltes detencions. Com de costum no s’ha facilitat imformació de la nacionalitat o de l’origen dels detinguts. Cosa que, a aquestes alçades, ja sabem que significa que són estrangers, concretament africans o llatinoamericans (si són europeus sí que ho diuen). El que sí s’ha explicat és que molts eren menors. Fins ara res diferent de França. Es suposa que les autoritats i els caps policials hauran arribat a conclusions lògiques. O no?
A veure, d’una gent, d’uns càrrecs que reconeixent haver-se vist sorpresos pel que era més que previsible i s’havia anunciat prèviament i que no van preparar un desplegament policial mínimament efectiu, que no van prendre precaucions avisant als veïns i als comerciants, que van deixar que la plaça se’ls omplís de gent amb el perfil típic dels saquejos (dels de França però també dels anteriors a Barcelona)… d’una gent així, què podeu esperar de bo?
A quines conclusions han arribat policies, polítics i periodistes del règim? Doncs que no es podia esperar una cosa així. Que la culpa és dels pares i que se’ls reclamarà unes indemnitzacions que no pagaran (que són els de les paguetes, les subvencions les ajudes i la «vulnerabilitat» i no classe mitjana catalana). Que tot això és per culpa dels problemes de l’habitatge, la manca de feina, la manca d’expectatives de futur. I que ho ha organitzat l’extrema dreta. Una suposada «extrema dreta» que no han demostrat quin paper pot haver tingut. Tampoc s’han molestat en presentar cap mena d’argument, encara menys de proves. Entre altres raons perquè no n’hi ha, és clar.
No sé, però, si aquesta fantasmagòrica «extrema dreta» es suposa que és alguna mena d’organització internacional, de l’estil dels dolents de les pel·lícules de James Bond, o l’extrema dreta fake. Aquells partits no tradicionals que potser es poden qualificar de dreta o dreta radical, però de cap manera són extrema dreta. Però que els van molt bé per a distreure al personal convertint-los en el cap de turc que distregui a la gent de la seva mala gestió, ineptitud, caradura i corruptel·les.
Per a resoldre un problema primer cal reconèixer que existeix, després s’ha d’identificar correctament, a continuació s’han d’estudiar les possibles solucions i, per últim, aplicar les més idònies. Aquí els polítics són especialistes en crear problemes on no n’hi havia cap o inventar-se’n de ficticis, però són totalment incapaços de resoldre problemes reals. En aquest cas el problema és la presència d’una quantitat exagerada i creixent d’immigrants musulmans que no només no s’integren sinó que volen imposar la seva «civilització». A partir d’aquí, d’aquest reconeixement d’allò evident i demostrat, es poden solucionar molts problemes derivats d’aquest principal. Destriant primerament el gra de la palla, els musulmans que han vingut a treballar i a integrar-se, respectant el país d’acollida (una minoria que cal protegir) dels paràsits, els delinqüents i els decididament invasors.
Però això no ho faran els partits tradicionals. Potser els que ells qualifiquen falsament de «extrema dreta» en realitat són de «seny extrem». I potser per això aquesta «extrema dreta» fake està creixent per tota Europa. Perquè són gent i partits -de dretes majoritàriament- que diuen les coses pel seu nom, que saben com solucionar els problemes i que estan disposats a fer-ho.
