Efectivament, el grup musical Oques Grasses ja és història.
El concert de dissabte va suposar un punt i final a una gesta que no s’havia assolit mai fins ara a Catalunya i que difícilment es tornarà a assolir a casa nostra. Per als qui tenim entre 25 i 30 anys, és un clar símptoma que mor una part de nosaltres amb la qual vàrem créixer, però per al país el mal és molt més profund del què s’està calibrant aquests dies. Amb la seva desaparició durant aquella nit de dissabte, desapareix la realitat d’una generació, probablement la darrera generació íntegra que va poder créixer amb una educació plenament en llengua catalana i amb uns referents musicals íntegrament en català.
No m’estendré en els rècords que van trencar ni en demostrar que en llengua catalana es poden fer coses increïbles, perquè a aquestes alçades tots sabem que els catalans si ens ho proposem fem proeses. El meu article pretén evidenciar que la seva marxa no només és un punt d’inflexió a la música en català i a les vides del jovent. És un punt d’inflexió per un país que està a l’UCI.
I sí, permeteu-me dir-ho: la decisió que han pres els Oques és una putada pel país.
Ho és perquè els catalans estem massa acostumats a que se’ns espatllin les coses quan comencen a anar bé, crec que no cal tirar massa enrere per trobar-ne exemples. El potencial d’unió i d’èxit nacional que tenia un grup musical que no amagava la seva estima pel país i que hi havia estat en els moments de més patiment col·lectiu, és immens; només unes poques institucions històriques i centenàries són capaces d’aglutinar el mateix volum de catalans.
Aquest article no és per a criticar cap decisió, faltaria més, senzillament pretén relatar la situació en la que ens trobarem en un futur. Només faltaria que en aquest país encara haguéssim de prendre decisions personals sacrificant la nostra salut, riquesa o voluntat quan els qui han de prendre decisions no s’atreveixen a fer el pas per a que aquests sacrificis tinguin sentit. És com qui ens demanava que paguéssim els impostos només a l’Agència Tributària de Catalunya o que en Cubarsí deixés plantada a la Selecció Espanyola de Futbol. Quan els qui eren dissabte a la llotja presidencial de l’Estadi Olímpic Lluís Companys vagin de debò, la resta ja ens sacrificarem, no patiu.
L’usuari Albert Pereira, en un tuit, va evidenciar el que jo també vaig presenciar dissabte a la nit. Si bé l’àmplia majoria dels assistents eren catalanoparlants, l’Albert va sentir com una noia es dirigia als seus pares en castellà, mentre duia la samarreta de la senyera i enraonava amb les seves amigues en català. Per a mi aquest és un senyal d’esperança d’una integració funcional. Al cap i a la fi, qui no coneix fills integrats en la catalanitat de famílies vingudes de l’Estat Espanyol? Fills de famílies de les quals ningú en dubta de la catalanitat, perquè hi és la voluntat, hi és la integració i, sobretot, hi són els valors. Fills de famílies com els qui vaig conèixer el dia 14 d’octubre de 2019 caminant per l’asfalt bullent de la C-31 direcció a l’Aeroport del Prat, quan enmig de la ràbia per l’empresonament de pares de companys de l’escola, de fons la cançó «Serem Ocells» ens amenitzava els quilòmetres.
Oques ens deixarà un buit en aquest aspecte, perquè més enllà de ser un referent per a aquests joves, era un vehicle d’integració per a qui es volia integrar.
I aleshores va arribar la pregunta del meu amic: “estem tornant, Marçal?”.
Me’l vaig mirar amb ganes de dir-li que sí, però li vaig respondre amb sinceritat: “Estimat, el que hem viscut avui és un miratge d’una Catalunya que se’ns està escapant entre els dits. És la demografia, amic.”
I és que la integració en la catalanitat de la qual molts s’omplen la boca, només funciona quan el volum de catalanitat és superior al volum de la potencial integració, i aquest llindar a Catalunya aquests darrers anys ja s’ha superat amb escreix, com hem sabut recentment amb unes dades commovedores publicades per l’IDESCAT que, després d’una trucada de Palau, ràpidament va córrer a esborrar. I no només aquest factor, sinó que l’actual jovent amb arrels foranes sembla que té més intenció d’integrar-se en altres cultures que no pas la catalana, de fet ni tan sols la castellana.
Així que gaudim d’aquesta petita bombolla que vivim, agafem-nos amb les ungles i amb les dents a aquest vídeo viral en què els versos de «Sort de Tu» ressonaven en els passadissos de la L1 del Metro, perquè si no canvien les coses, temps, és tot cosa del temps, i nosaltres no triem.
Els més grans diuen que els Oques tornaran, que tots ho fan. Permeteu-me que ho dubti. Més enllà de les especulacions del futur d’algun dels seus integrants, què es trobarien en la Catalunya d’aquí 10 anys? Quants catalans els escoltarien? Hem de ser conscients que el reducte de catalanitat de la corrua de gent que va desfilar aquests quatre dies per les escales mecàniques del Parc de Montjuic d’aquí pocs anys serà una entelèquia. Tampoc en vull fer un drama, però és veritat que és trist, perquè ja no tornarà a ser mai més com abans.
Aquesta marxa és un tancament d’etapa en molts sentits. Ens hem fet grans, hem madurat, hem tingut consciència social, hem viscut moltes primeres vegades, ens hem enamorat i desenamorat. No obstant, les llàgrimes que ens van brollar dels ulls dissabte a la nit quan els Oques baixaven de l’escenari encatifat de gespa, han deixat pas a la nostàlgia del què van ser, que alhora és un cop de realitat davant una Catalunya que ens està passant pel damunt i que difícilment tornarà.
