En l’article «L’ensenyament del català a la Franja: realitat guanyada i futur incert», recentment publicat al número 136, corresponent al tercer trimestre de 2026, de la revista Llengua Nacional, Francesc Blanch fa una bona radiografia de l’ensenyament del català actualment a la Franja i dels seus precedents. Bàsicament, és ensenyament «del», i no «en», català, llevat d’algunes experiències puntuals, cosa que, per exemple, no passa a la Vall d’Aran amb la llengua pròpia; a més, no deixa de ser una matèria voluntària, reduïda habitualment a tres hores setmanals.
Tot i això, arribar a aquesta migrada realitat va requerir molts esforços i superar molts obstacles, tant per a vèncer les reminiscències del franquisme durant la Transició com per a defugir reticències ancestrals que venien de molt lluny. Serveix d’exemple el cas reportat el 1982 pel setmanari El Ribagorzano d’una mestra d’Areny de Noguera que, amb l’infamant mètode de la penyora o la «vergonha» —en occità—, consistent a fer passar de mà en mà un objecte acusatori, feia pagar 50 pessetes als alumnes enxampats parlant català, com a sanció, igual que s’havia fet a la Catalunya del Nord.
Igualment, els defensors del català, com el mateix conseller Bada, patiren les ires del feixisme anticatalà en forma d’atemptat amb bomba al seu domicili —afortunadament, sense danys personals—, com Fuster i Sanchis Guarner al País Valencià. És a dir, no ha estat cap camí de roses, tot i els exigus resultats —sobretot si els comparem amb els d’altres territoris—. Això, sense esmentar moltes irregularitats, com ara l’ensenyament del dialecte benasquès, amb ortografia aragonesa, a pobles de l’Isàvena, com ja va reportar Artur Quintana. També cal esmentar la pràctica inexistència del català a l’educació infantil i a la formació professional, especialment en aquesta darrera.
Uns resultats massa escassos i incomplets que, a més, especialment en els darrers temps, amb l’ascens de Vox, es troben en un equilibri delicat i inestable davant d’un futur com a mínim incert.
