Avui som 4 de novembre, data en què es celebren els cent anys justos dels fets de Prats de Molló. Millor dit, del dia en què la gendarmeria francesa va detenir Francesc Macià i les desenes, centenars, de voluntaris catalans que havien d’envair la Catalunya sota ocupació espanyola i que havien de partir de Prats de Molló (a la Catalunya sota ocupació francesa). Ens acostem a aquesta data i constatem que més enllà dels actes commemoratius que organitza la Casa Macià, una entitat que gestionarà la Vil·la Denise (la casa on Francesc Macià i els voluntaris d’Estat Català van organitzar l’intent d’invasió amb què els separatistes catalans volien alliberar les quatre províncies del Principat al sud dels Pirineus), no es portaran a terme gaire més actes que donin a conèixer aquest episodi de la nostra Història encara molt desconegut per la gran majoria de catalans.
La (re)construcció nacional a través de commemoracions històriques a la nostra pàtria es troba, malauradament, encara, a les beceroles. El processisme apàtrida que ha encapçalat l’independentisme oficial els darrers vint anys menysprea qualsevol manifestació de nacionalisme i patriotisme. En el cas del centenari de l’intent d’invasió separatista de Prats de Molló tot plegat encara és més evident. El processisme de «ni un paper a terra» i «som gent de pau» abomina de qualsevol acció de caire militar, encara que la protagonitzéssim els catalans independentistes amb l’objectiu d’alliberar la nostra Nació. Per als processistes és molt incòmode i hipòcrita reivindicar la memòria d’uns quants centenars de patriotes catalans que estaven disposats a matar i a morir per alliberar la Pàtria.
Aquesta incomoditat explica, en bona mesura, el silenci que envolta una efemèride que hauria de formar part del calendari de commemoracions nacionals. Els Fets de Prats de Molló no foren una simple aventura romàntica ni una anècdota biogràfica de Francesc Macià, sinó l’expressió d’una voluntat de sobirania que entenia que la independència no es proclamaria únicament amb declaracions solemnes, manifestacions multitudinàries o negociacions de despatx. Aquells homes assumiren riscos personals i sacrificis perquè creien que Catalunya havia de recuperar la llibertat política. I aquesta determinació constitueix un llegat que mereix ser conegut, estudiat i reivindicat.
Una nació que renuncia a explicar els episodis de la seva història que resulten incòmodes per a les elits polítiques del present acaba construint una memòria mutilada, dòcil i sense capacitat d’inspirar les generacions futures. La commemoració dels Fets de Prats de Molló hauria de servir precisament per recuperar aquesta memòria insurreccional del catalanisme, massa sovint arraconada en benefici d’un relat que presenta l’alliberament nacional com un procés essencialment institucional i desproveït de conflicte. Recordar Macià i els voluntaris d’Estat Català no significa idealitzar acríticament totes les seves decisions, sinó reconèixer-los el lloc que els correspon en la història de la lluita per la independència. Però sí que significa posar-los com a exemple d’abnegació i sacrifici, així com presentar-los davant de l’opinió pública de l’any 2026 com uns homes que van entendre que l’alliberament de la Pàtria s’aconseguiria a través d’una acció militar organitzada i de la formació d’un embrió d’Exèrcit Català.
Per això, el centenari hauria d’haver estat molt més que la inauguració d’un espai museístic o un seguit d’actes puntuals. Hauria d’haver esdevingut una oportunitat perquè associacions, ajuntaments, centres d’estudis, escoles i organitzacions patriòtiques tornessin a situar els Fets de Prats de Molló en la consciència nacional amb grans actes patriòtics a Prats de Molló però també a altres indrets de la Nació. Perquè una pàtria que oblida els qui van lluitar per alliberar-la difícilment podrà transmetre als seus fills la convicció que aquesta llibertat encara és una tasca pendent.
