En un institut públic del districte d’Horta-Guinardó de Barcelona, un territori tradicionalment catalanoparlant, hem volgut comprovar fins a quin punt el català que es transmet a les famílies es manté en les relacions entre adolescents. Els resultats són preocupants.
Hem enquestat 264 alumnes de 2n, 3r i 4t d’ESO. El qüestionari preguntava, entre moltes qüestions, si parlaven català amb el pare o la mare i amb els companys fora de l’aula. L’objectiu era identificar fins a quin punt es produïa una interrupció de l’ús (i en la transmissió horitzontal) del català en passar de l’entorn familiar al grup d’iguals.
Les dades són reveladores. Dels 159 alumnes que declaren parlar habitualment català amb almenys un progenitor, 80, és a dir, el 50,3%, no el fan servir habitualment amb els companys fora de l’aula. A 4t d’ESO, el fenomen és especialment acusat: afecta prop de tres quartes parts dels alumnes que tenen el català com a llengua de relació amb almenys un progenitor. Però el comportament a penes varia entre els nois que parlen català 100% a casa.
Els qui treballem a secundària ho constatem quotidianament. Entrem en una aula i sentim els alumnes parlant en castellà. Comencem la classe en català, ens responen en català i fan els exercicis en català. Però, entre ells, en castellà. La llengua dominant del grup, castellà, invariablement.
Estem davant el fenomen dels interruptors lingüístics: adolescents que parlen català a casa, però que adopten el castellà en les relacions amb els iguals. Fenomen que és conseqüència previsible de la minorització en què es troben els alumnes catalans d’origen. El pas de primària a secundària, amb la recomposició de les xarxes d’amistat, pot afavorir aquesta interrupció. També hi intervenen les percepcions i les ideologies lingüístiques, especialment la consideració del castellà com a llengua socialment predominant.
Tot plegat posa en evidència una contradicció del nostre sistema educatiu: tenim alumnes plenament competents en català que pràcticament no el fan servir en les seves relacions socials. Tenim una “escola catalana” on el català no es parla amb normalitat.
Cal una actuació educativa que asseguri l’ús del català en tots els espais del centre i que incideixi en les dinàmiques de socialització, les xarxes de relació i els hàbits lingüístics col·lectius. Avui, l’única organització que posa el problema sobre la taula i dissenya i aplica propostes és la Xarxa de Famílies pel Català (XaFa.cat).
Si volem frenar la interrupció de l’ús del català entre adolescents, hem de deixar de dispersar els parlants que el mantenen viu. Agrupar una majoria de catalanoparlants actius amb una proporció petita d’alumnes que s’hi puguin incorporar lingüísticament permetria construir un grup on parlar català fos habitual i compartit. A les altres classes, sense catalans, caldria garantir una immersió efectiva al cent per cent. Guanyaríem així un espai de socialització en català, amb capacitat d’atreure nous parlants. L’escola no pot limitar-se a ensenyar una llengua mentre veu com els qui la parlen deixen de fer-la servir: també ha de crear les condicions per compartir-la.
