A Manresa entreno Brazilian Jiu Jiutsu i Boxa en un gimnàs que és ple de marroquins, amb molts d’ells comparteixo tatami i vestidor. El meu instagram la majoria el tenen de rebot, perquè han posat un nom random al seu perfil i quan em demanen de seguir-me hi caic. Després me n’adono que són marroquins. Al principi pensava que seria un problema, ja que en algunes històries i comentaris que hi penjo, sovint surten escaldats, perque parlo de la immigració que hem patit al meu país com a quelcom perjudicial.
Quan penjo una història, a l’endemà me’ls miro de reüll a veure quina cara foten i si tindran algun motiu més per voler-me escalfar quan fem els combats.
Al grup de Brazilian Jiu Jitsu és on més autòctons hi ha i on més ens relacionem; al de Boxa només hi vaig un dia a la setmana, el dia que fem sparring, em poso els guants i el casc per no rovellar-me i no hi faig gaires amics.
A mesura que el grup de Brazilian s’omple de marroquins, aquests es comencen a relacionar amb els autòctons i a escoltar el que diem. En general són nanos joves de vint i pocs anys que estan acostumats a moure’s en entorns on ells han estat majoria, de l’escola a l’institut i ara al lloc de treball o al carrer.
Ara s’acosten eleccions espanyoles i l’altre dia un d’ells em pregunta que què en penso, ell diu que passa de política i que l’únic que li preocupa és l’habitatge, la seguretat i els impostos. Érem al vestidor i potser un altre hagués fotut un comentari per sortir del pas, però jo vaig voler-li deixar les coses clares.
Mira, li vaig dir: aquesta crisi de l’habitatge, que no hi ha pisos de lloguer i la compra és impossible, ha estat resultat d’unes polítiques pèssimes per part dels partits de l’esquerra. Han omplert el país de gent pobra amb la importació de 10 milions d’immigrants a Espanya, dels quals 2 milions han vingut a petar a Catalunya, això en un període molt curt de temps. Evidentment si portes pobres al país, el país s’empobreix de la mateixa manera que si poses sucre al cafè, aquest s’endolceix.
Vaig continuar: aquesta gent que ha arribat al país, s’ha enriquit a càrrec nostre, a càrrec dels autòctons. El PIB en termes generals ha augmentat perquè hi ha més gent treballant, però el PIB per càpita no ho ha fet pas. Ara la gent d’aquí té menys poder adquisitiu que fot 20 anys. Els sous no han pujat en relació amb el cost dels productes, ja que al haver-hi més gent disposada a treballar al mateix lloc de feina, aquesta té menys valor. Això sense comptar que al haver-hi més gent i menys recaptació neta, els serveis no s’han pogut ampliar i tenim la sensació general de saturació.
Si veritablement el mercat necessités mà d’obra, si l’economia del país fos tant potent que pogués absorbir aquesta quantitat d’immigració, el probema de l’habitatge no existiria, ja que amb la feina que els immigrants haguessin fet es podrien comprar un pis i els constructors farien caixa, però no ha estat així. Sous baixos i dependència en molts casos de la solidaritat de l’Estat, evidentment via impostos als autòctons.
Aquí a Catalunya sempre ens hem espavilat, això de les ajudetes és quelcom molt modern. No pot ser que algú cobri una ajuda per no fotre res i que aquesta sigui superior al que cobra un estudiant de doctorat de qualsevol especialitat.
Per generar riquesa no s’ha de cronificar la pobresa, amb les ajudes i amb les gratuïtats no hi ha evolució ni ganes d’esforçar-se per tirar endavant. Els impostos al treball han de disminuïr, les feines de baixa qualificació, en cas que siguin necessàries ha de sortir a compte que es facin. L’empresari ha de poder pagar prou com perquè la gent les vulgui fer. No hi poden haver feines que no permetin a qui les faci la seva subsistència i l’Estat no hauria de fer-se càrrec de la gent que pugui treballar o que treballi.
Com deia, els catalans en això de l’esforç en som especialistes; hem subsistit i generat riquesa perquè no hem tingut un Estat que ens fes la vida fàcil. Al segle passat l’estructura de l’Estat i bàsicament la seva recaptació, no podia mantenir gent sense fotre res, i menys gent no nascuda al país; no n’hi havia cap necessitat. Qui menjava era perquè treballava i després hi havia beneficència. Dubto que ningú en volgués dependre. Catalunya va créixer per l’esforç de la seva gent, per la llibertat que suposava no tenir un Estat que subsidiés el treball. Així van crèixer les indústries i es va construir el país que avui perdura; per això ha vingut tanta gent a Catalunya, perquè era una terra no tutelada on el treball estava relacionat amb la necessitat de subsistència individual. Ara això no existeix. Ara l’Estat finança la nostra subsistència per fer-nos dependents de la seva benevolència i això condueix a la decadència.
Per esborrar la nostra memòria han portat tanta gent al país. Tingues clar que és pels catalans que ets aquí i no a Albacete.
El tema de la seguretat no va caldre ni comentar-lo.
Article publicat originalment al substack de l’autor el 14 de novembre de 2026.

