Quan es va anunciar que la gala dels premis Goya, l’esdeveniment central del cinema espanyol, tindria lloc a Barcelona, va quedar molt clar que la seva celebració al nostre país és una jugada política amb una intenció clara: insistir en la narrativa d’una Espanya “unitària” on Catalunya no és res més que una regió més, una peça per reforçar la projecció simbòlica de l’Estat espanyol.
La cultura com a camp de batalla simbòlic
Els Goya no són un simple repartiment de premis de cinema. Representen, per definició, el sistema cultural de l’Espanya espanyolista: institucions centralitzades, hispanocentrisme i el castellà com a llengua dominant. Quan s’escull Barcelona —la capital d’una Nació que fa vuit anys maldava per la seva independència— com a seu de l’acte més mediàtic d’aquest model, hem de veure-ho com una operació simbòlica d’abast.
Volen reclamar un territori cultural: volen fer passar Barcelona com “escenari natural” dels premis centrals de l’audiovisual espanyol, per donar a entendre que Catalunya forma part de la cultura castellana i espanyola.
Volen normalitzar la visió espanyolista: afirmar, amb la presència mediàtica que suposa l’esdeveniment, que Catalunya no és un subjecte polític amb sobirania cultural pròpia, sinó un espai que accepta com a pròpia la cultura espanyola, que en realitat no és altra cosa que una cultura estrangera que s’imposa per la força a la nostra Nació.
És una forma de soft power: no es tracta de prohibir res ni d’imposar res per la força, sinó d’omplir l’imaginari simbòlic català amb la idea que Catalunya “encaixa” perfectament dins l’Espanya que ells representen, una Espanya que volen donar a entendre que és progressista i tolerant amb les «minories internes», quan en realitat les vol extingir. I repetir-ho constantment amb el suport d’un esdeveniment «cultural» suposadament «amable».
Barcelona no és castellana, encara que s’hi organitzin premis espanyols
Que una institució espanyola esculli Barcelona per celebrar un esdeveniment cultural d’abast espanyol és una agressió cultural, perquè paral·lelament, primer, hi ha repressió policial i judicial colonial i, després, es mantenen polítiques que neguen l’exercici ple de l’autodeterminació, la immersió lingüística i l’oficialitat plena del català en tots els àmbits, a més de qualsevol forma de sobirania cultural o política catalana. Primer t’apliquen el 155 amb jutges i policies i després et porten els Goya.
Volen convertir Barcelona en una ciutat on la cultura catalana és quelcom subordinat a una cultura espanyola progre de la qual la capital de Catalunya n’esdevindrà l’aparador, tot aparentant una suposada pacificació i la tornada dels catalans a l’obediència de la madre patria.
Mentrestant espanyolistes i processistes aplaudeixen o callen davant d’aquesta escenificació colonial que se sustenta gràcies al poder dels hereus dels que ens van conquerir el 1714 i el 1939 i a la covardia i traïció d’aquells que ens havien d’alliberrar el 2017.
