El mes de juny de 1991, enguany fa 35 anys, el món va tenir coneixement a gran escala que existien dues entitats anomenades Eslovènia i Croàcia que formaven part d’un Estat anomenat Iugoslàvia, les quals estaven a punt d’independitzar-se’n, i per uns mitjans no precisament pacífics. Dic “a gran escala” perquè fou el moment en el qual els mitjans de masses informaren sobre el que estava succeint, però que formava part d’una sèrie de fets que s’havien perllongat durant els darrers anys. La notícia del desmembrament de l’Estat iugoslau arribava menys de dos anys després de la caiguda dels règims comunistes a l’Europa de l’Est, i coincidiria en el temps en una altra important divisió: la de la Unió Soviètica; el març d’aquell any s’havien independitzat de facto les tres repúbliques bàltiques i el 31 de desembre d’aquell any desapareixia l’estat soviètic. Entre 1989 i 1991 es van produir uns canvis radicals pel que fa a moviments de fronteres nacionals i ideològiques; el mapa que els europeus havien conegut des de 1945 es transformà considerablement a la seva banda oriental. La independència d’Eslovènia i Croàcia fou una d’aquestes importants transformacions.
La creació de l’Estat iugoslau fou una de les conseqüències de la Primera Guerra Mundial. La derrota dels Imperis centrals en comportà la seva dissolució, i el més afectat fou l’Imperi austro-hongarès. Les actuals Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina i Voivodina se’n separaren, i de la seva unió amb Sèrbia en sorgia l’anomenat Regne dels Serbis, Croats i Eslovens; un nom que, d’entrada, posava de manifest la diversitat cultural d’aquest nou Estat. El 1921 aprovava una Constitució que consolidava el nou estat com a una monarquia hereditària, parlamentària i centralista; dividint l’Estat en 33 províncies. Ja en aquells moments començaren a aparèixer les primeres friccions entre eslovens, croats i serbis; els primers acusaren a aquests d’haver articulat un estat a mida per garantir el predomini serbi. El 1929, el monarca donà un cop d’Estat pel qual se suspenia la Constitució de 1921 i es rebatejava amb el nom de Iugoslàvia, amb qual es coneixeria durant els seixanta anys posteriors. El 1931 es proclamava una nova Constitució de caire més centralista i amb majors poders del monarca. Però el règim patí un cop important amb l’assassinat del rei Alexandre a Marsella (juntament amb el Ministre d’Exteriors francès) el 9 d’octubre de 1934. Al llarg dels anys següents, les pressions croates permeteren que el 1939 se’ls atorgués una autonomia, amb una assemblea pròpia. Els serbis de Vukovar i els bosnians (l’actual Bòsnia-Herzegovina era part de Croàcia en aquells moments) s’oposaren al nou règim.
La Segona Guerra Mundial acabà de desballestar aquests fràgils equilibris. En un primer moment, Iugoslàvia es va declarar neutral, però davant els avenços nazis, acabaria signant la seva adhesió a l’Eix el 25 de març de 1941. Dos dies més tard un cop d’Estat deposava el rei i el nou govern d’unitat nacional instaurava un nou monarca i feia avinent la seva voluntat d’abandonar l’aliança amb l’Alemanya nazi. La resposta fou la invasió del país a partir del 6 d’abril. El dia 17 Iugoslàvia es rendia i es repartia entre els països de l’Eix: el nord-est d’Eslovènia s’incorporava al Reich; Itàlia es feia amb el control del sud-oest d’Eslovènia, Dalmàcia i Kosove (entesa com a part d’Albània, ocupada en aquells moments per Itàlia); Hongria es feia amb el control de Voivodina i Croàcia es consolidava com a Estat formalment independent, instituint un règim feixistitzant sota la direcció d’Ante Pavelic. El territori de Sèrbia quedava reduït i sota control d’un règim col·laboracionista. A tots els territoris iugoslaus aparegueren guerrilles de resistència a l’ocupació, amb una especial importància dels comunistes, dirigits pel mariscal Josip Broz “Tito”. Però el que visqué la Iugoslàvia de 1941-1945 fou, de fet, una guerra ètnica (per no dir “de religió”); on destacà el salvatgisme del règim croat de Pavelic, que es llançà a una política d’extermini contra els ortodoxos d’origen serbi. Finalment, foren les milícies comunistes les que aconseguiren fer-se amb el control del país i alliberar-lo dels nazis; duent a terme també una ferotge repressió no només contra els col·laboracionistes sinó contra tota resistència no comunista. Per cert, Pavelic, com a bon feixista (dels de debò) acabaria fugint a l’Espanya de Franco, com molts altres dirigents que col·laboraren activament amb els nazis, on moriria el 1959 sense que Franco atengués cap petició d’extradició.
El 1945 Iugoslàvia esdevenia un més dels règims comunistes instaurats a l’Est d’Europa de resultes de la derrota nazi. Però a diferència d’altres règims, Tito no permeté que Iugoslàvia esdevingués un satèl·lit de l’URSS. El 1948 Iugoslàvia era expulsada de la Internacional Comunista i a partir de 1950 implantava un règim econòmic conegut com a “socialisme autogestionari”, que a la pràctica no deixava de ser economia comunista, però sense el suport de material i crèdits soviètics. Aquest distanciament, però, permeté que la Iugoslàvia de Tito es pogués vendre com a referència entre els països no alineats, cosa que li generà una certa simpatia a nivell internacional, malgrat que no deixava de ser un règim comunista com els del seu entorn immediat (recordem que la Xina o Albània també acabaren trencant amb l’URSS, però no deixaren de ser països comunistes amb tots els ets i uts). A nivell intern, la Constitució de 1946 estipulava que Iugoslàvia seria una República federal integrada per sis entitats: Sèrbia, Croàcia, Eslovènia; Macedònia, Bòsnia-Herzegovina i Montenegro; així com dues entitats autònomes dins de Sèrbia: Voivodina i Kosove. Aquesta divisió federal era l’existent a l’alçada de 1991 i fou el mapa sobre el qual s’articularen les diferents independències de l’antiga Iugoslàvia a partir d’aquell any. Però també marcaren una diferència econòmica: les industrialitzades Croàcia i Eslovènia contrastaven amb les altres entitats, molt més endarrerides des d’un punt de vista econòmic.
La mort de Tito el 1980 marcà l’inici de la fi de l’Estat iugoslau. Al llarg d’aquella dècada s’accentuaren les diferències econòmiques entre els diferents països que composaven Iugoslàvia. La crisi econòmica repercutí notablement, com a la resta de l’Europa comunista. Enmig d’aquest context, el nacionalista Slobodan Milosevic esdevenia màxim dirigent de Sèrbia i iniciava una política destinada a tallar amb les limitacions legislatives que marcava la Constitució iugoslava. La pràctica eliminació de les autonomies de Voivodina i Kosove (on Milosevic arribà a enviar-hi l’exèrcit federal per fer font a les protestes) generà malestar a la resta del país, especialment a Croàcia i Eslovènia. En ambdós països, Croàcia i Eslovènia, a partir de 1989 s’aprovaren mesures democratitzadores, incloent el pluralisme polític. Al llarg de 1990 totes les repúbliques iugoslaves veieren la pràctica desaparició dels seus partits comunistes; mentre que les institucions estatals esdevingueren inoperatives.
Fou a partir de 1990 que s’accelerà el procés d’independència d’Eslovènia. A l’abril de 1990 la coalició de centre-dreta DEMOS guanyava les eleccions. El 2 de juliol d’aquell any la seva assemblea feia una declaració de sobirania; refrendada popularment el 23 de desembre de 1990 amb un 88 % dels vots de la població. Al febrer de 1991, l’assemblea eslovena aprovava la data del 25 de juny d’aquell any com a data màxima d’entrada en vigor de la independència d’Eslovènia. El 27 de juny l’exèrcit serbi ocupava Eslovènia, però el suport explícit d’Alemanya obligava a la fi de les hostilitats el 8 de juliol. El 15 de gener de 1992 la Unió Europea reconeixia el nou estat eslovè.
Per la seva banda, també a l’abril de 1990 se celebraven eleccions a Croàcia amb la victòria de la Unió Democràtica Croata de Franjo Tudjman, el qual seria escollit president el dia 31 de maig. El 25 de juliol l’assemblea aprovava la sobirania pròpia de Croàcia, i al desembre s’aprovava una nova Constitució. El maig de 1991 el 90% dels electors aprovava la independència de Croàcia i aquesta era proclamada formalment el dia 25 de juny. L’exèrcit serbi també va ocupar Croàcia i en aquest cas el conflicte s’allargà durant més temps, degut a l’existència d’una important comunitat d’origen serbi que en tot moment s’havia oposat a la independència del país. El 3 de gener de 1992 s’instaurava un alto al foc propiciat per la comunitat internacional, i el 15 del mateix mes la Unió Europea reconeixia a Croàcia com a estat independent. La regió d’Eslavònia Oriental, de majoria ètnica sèrbia, fou ocupada fins el 1995. A partir de 1998 Croàcia aconseguia la unitat territorial que coneixem avui en dia.
Com podem veure, els orígens de les independències d’Eslovènia i Croàcia fou la mateixa existència de l’estat iugoslau. Unificar en un sol estat la important diversitat ètnica, cultural i religiosa que hom podia trobar als Balcans esdevingué un exercici impossible. Entre 1918 i 1941 les discussions sobre la configuració unitària o federativa de l’Estat foren contínues; i durant l’ocupació nazi es posaren de manifest les grans diferències entre aquells pobles. El règim de Tito fou l’únic moment que es donà la impressió d’un Estat cohesionat (sota una base federal, no ho oblidem) i la mort d’aquell dirigent precipità la desaparició de Iugoslàvia. Si analitzem la història de Iugoslàvia ens preguntem si realment no havia deixat d’existir molt abans de juny de 1991.
El record que tinc d’aquest episodi són les diferents respostes occidentals a la possibilitat de la dissolució de Iugoslàvia. Després de gairebé mig segle sense moviments territorials dignes d’esment a Europa apareixien dues entitats noves. França i Espanya foren els dos països europeus que manifestaren públicament més oposició a les segregacions eslovena i croata, però la voluntat alemanya de recolzar-la els obligà a cedir i reconèixer ambdós nous estats el gener de 1992. La dissolució de Iugoslàvia no acabà aquí, es perllongà durant quinze anys més, fent que a dia d’avui les sis repúbliques que la conformaven el 1946, així com la regió de Kosove, ara siguin estats independents; per mitjans (com molt bé sap el poble bosnià, víctima principal de les guerres de la primera meitat de la dècada de 1990) i causes diferents; i amb un nivell de democràcia i progrés econòmic també molt diferent.
Així doncs, aquest mes de juny podem dir que, de facto, commemoren el 35è aniversari de la independència d’Eslovènia i Croàcia. Dues nacions de tradició catòlica, de forta influència germànica i amb uns nivells industrials i econòmics per damunt dels de la resta de Iugoslàvia. Dues nacions que descobriren que la continuïtat d’aquell estat unitari era inviable, que romandre-hi els empobria i que decidiren tirar pel dret i prendre partit per l’alliberament nacional, amb totes les conseqüències possibles. Eslovènia “només” passà pel trauma d’una guerra de dues setmanes; Croàcia necessità més mesos de lluita per aconseguir la seva independència i integritat territorial. El premi fou la llibertat nacional i el progrés econòmic; avui en dia Eslovènia i Croàcia són dos estats democràtics amb bons nivells de benestar i progrés. Per molts anys.
