La nostra Nació té milers de patriotes que van donar la vida per la nostra llibertat i la nostra independència. La Guerra de Successió (1705-1713) i la Guerra dels Catalans (1713-1714) són dues guerres que durant les quals centenars de compatriotes van morir al camp de batalla o van ser assassinats a sang freda per dir que «visca sempre la pàtria», tal com resen els versos dedicats a Francesc Macià i Ambert, dit «Bac de Roda», un heroi d’aquestes dues guerres. Tanmateix, en aquest article no parlarem d’en Bac de Roda sinó de Josep Moragues i Mas, un màrtir que va viure i va morir per evitar que el nostre antic estat català i les seves ancestrals Constitucions no fossin destruïts pels invasors castellans i francesos.
El nostre heroi va néixer a Sant Hilari Sacalm (la Selva) un 28 de febrer de l’any 1669. Fill d’Isidre Moragues, hereu del mas Moragues d’aquest vilatge de les Guilleries, i de Maria Sobrevia, del mas Sobrevia de Seva (Osona). El segon cognom d’en Josep Moragues era Mas, no pas Sobrevia, el cognom de la seva mare, perquè li van posar el cognom de la seva àvia materna.
L’any 1693, Josep Moragues es va casar amb Cecília de Regàs i de Bas, d’Arbúcies. La seva esposa era filla de Joan de Regàs, un ciutadà honrat de Girona i propietari del mas Regàs de Sant Martí de Lliors, prop d’Arbúcies.
El 1694 el nostre protagonista va lluitar a la companyia de miquelets de la vegueria de Vic, que lluità contra la invasió francesa que es produí durant la Guerra dels Nou Anys, una guerra on es comprovà que les tropes de la monarquia hispànica no defensaven Catalunya de les recorrents invasions franceses esdevingudes a les comarques de l’Empordà i Girona i que fins i tot podien arribar fins a Barcelona. Allí, el jove Josep Moragues es foguejà i va agafar experiència en el món de les armes i de les diferents companyies militars catalanes que tenien com a objectiu la defensa de la terra.
L’any 1705, concretament el dia 17 de maig, el nostre heroi participà en el Pacte dels Vigatans que es segellà a l’ermita de Sant Sebastià de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona). Altres assistents a la reunió foren el seu cosí Carles de Regàs, Jaume Puig de Perafita, els seus fills Francesc i Anton i l’anteriorment esmentat Francesc Macià i Ambert, dit «Bac de Roda».
Fou en aquesta reunió quan es delegà en Antoni de Peguera i en Domènec Perera perquè fessin un pacte amb els anglesos per a adherir-se a la causa austriacista en oposició als borbons, tots plegats pretendents del tron a la monarquia hispànica. Aquest pacte s’acabà segellant en el pacte de Gènova, al qual es va arribar amb els anglesos, representats pel seu delegat Mitford Crowe.
Així, els catalans es comprometien a aixecar 6.000 homes armats que ajudarien al desembarcament de l’arxiduc Carles a Barcelona. Anglaterra, a canvi, es comprometia a defensar Catalunya amb la força de les armes dels seus enemics castellans i francesos.
L’agost de 1705, Josep Moragues, juntament amb Jaume Puig de Perafita, encapçalà un exèrcit de més de 800 vigatans que desembocarien al pla de Barcelona mentre una flota angloholandesa desembarcaria a Montgat uns 10.000 soldats juntament amb l’arxiduc. Així, l’octubre de 1705 l’arxiduc Carles entrà a Barcelona, on fou coronat rei amb el nom de Carles III. El primer regiment creat pel nou rei fou la Reial Guàrdia Catalana, formada per aquells primers soldats vigatans, comandada per Antoni de Peguera i amb Josep Moragues exercint-hi de capità amb graduació de coronel.
Poc després Moragues va passar a l’Empordà, on hi reclutà un regiment de cavalleria. El 1707 Moragues fou asecendit a general de batalla i passà a comandar l’exèrcit a les fronteres pirinenques i a governar la fortalesa de Castellciutat, al costat de la Seu d’Urgell.
Josep Moragues exercí de governador de Castellciutat durant sis anys, un temps en què es dedicà a vetllar que no es produïssin invasions franceses per la Cerdanya. Durant aquesta època es dedicà a reclutar companyies dels temuts fusellers de muntanya catalans, que van fer front amb èxit, pel seu coneixement de la terra i el seu caràcter aguerrit, les sovintejades invasions franceses. Tanmateix no va poder evitar la caiguda de Puigcerdà i de Bellver de Cerdanya el 1707. Per evitar més infiltracions situà guarnicions catalanes als castells d’Aristot i de Toloriu.
Una circumstància imprevista enterbolí, en l’aspecte personal, la vida de Josep Moragues. El 24 de gener de 1711 moria a Castellciutat la seva esposa, Cecília de Regàs, la qual fou sebollida al convent de Sant Agustí de la Seu d’Urgell. Mesos després Moragues es va tornar a casar. La seva segona dona fou Magdalena de Giralt, baronessa vídua de Bressui, domiciliada a Sort. D’aquest segon matrimoni en van néixer dos fills, en Joan Baptista i na Maria Anna.
Entre 1712 i 1713 la guarnició de Castellciutat s’havia afeblit molt i no havia rebut nous reforços en forma de tropes i de queviures i municions. L’any 1713, quan arribà a Castellciutat la força expedicionària del diputat militar Antoni de Berenguer, Josep Moragues tenia la intenció de capitular, donada l’extremadament precària situació de la seva guarnició. Tanmateix, a la fortalesa hi havia un total de 230 soldats, incloses quatre companyies del regiment de la Diputació, manat pel sergent major Joan Jansà.
Finalment, el 28 de setembre de 1713, Moragues va fer capitular la fortalesa de Castellciutat (també els castells d’Aristot i de Bar) que es trobava assetjada per les tropes del general castellà Bracamontes. Moragues aconseguí que els seus combatents, a canvi, fossin evacuats sense perill. Així, després d’aquesta capitulació, només quedaven en mans catalanes dues places a tota Catalunya: Barcelona i Cardona.
Tanmateix, i després de passar un temps a casa de la seva dona a Sort, Moragues tornà a la lluita contra els invasors castellans i francesos. Així, fou destinat a dirigir l’exèrcit català resistent a les muntanyes de Tremp i de la Seu d’Urgell, on formà un regiment de fuseller de muntanya composat de gent de la terra. El febrer de 1714 intentà recuperar la Seu d’Urgell, que es robava en mans del brigadier castellà Vallejo, infructuosament. Aquest mateix brigadier va segrestar la seva família, a la casa pairal de l’esposa a Sort. Afortundament, uns mesos més tard la família del general Moragues fou alliberada per la incursió a Balaguer del capità de voluntaris Isidre Bonet.
El juny de 1714, es posà a les ordres del marquès del Poal, lluitant a les comarques del Pallars i de l’Urgell. Poal, al seu torn, guerrejaria a les comarques de la Catalunya central. Entre els dos insignes patriotes aconseguiren mobilitzar més de 4.000 voluntaris, que lluitarien coratjosament contra les tropes castellanes i franceses per mirar d’alleugerir la pressió que patia Barcelona, el Cap i Casal de Catalunya, que feia mesos que es trobava assetjada per terra i per mar.
Finalment la ciutat de Barcelona va caure a mans castellanes l’Onze de Setembre d’aquell fatídic 1714. El general Moragues i la seva família eren a Cardona, l’altre bastió de resistència catalana, que va caure el 18 de setembre següent. Cardona va haver de capitular i el general i la seva família es van acollir als termes de la capitulació, de manera que vides i hisendes dels que havien capitulat serien respectades i els que ho volguessin se’n podrien anar del país lliurement. A diferència de la majoria de caps de la resistència, els quals s’exiliaren cap a terres que formaven part de l’imperi dels Àustries, Moragues i la seva família van romandre a Catalunya. Tots plegats se n’anaren amb la intenció de quedar-se a Sort, al domicili de la seva esposa.
Els castellans, però, van incomplir de forma flagrant els termes de la capitulació pactada. El general va ser cridat a Barcelona pel capità general borbònic, el príncep T’Serclaes-Tilly, i li va fer requisar la documentació. Veient les orelles al llop, Josep Moragues intentà de fugir cap a Mallorca en vaixell, en aquest cas juntament amb Francesc Descatllar i de Tord, Pau Massip i Jaume Roca. Tanmateix van ser delatats i empresonats el 20 de març de 1715.
El general Moragues fou jutjat, torturat i executat a Barcelona el 27 de març següent. Fou degollat, decapitat i esquarterat, després d’haver estat arrossegat per un cavall fins al lloc de l’execució.
El seu cap va ser penjat en una gàbia al Portal de Mar de Barcelona, com a burla als patriotes i per espantar tots aquells que es volguessin oposar a la ocupació castellana i al domini de Felip V de Borbó. El seu cap no va ser retirat del lloc on penjava dins una gàbia fins a l’any 1727.
La seva família també va patir la repressió castellana. Van ser privats de les seves propietats i detinguts. E 1725 van fugir cap al Sacre Imperi Germànic. Joan Baptista Moragues, fill del general Moragues, fou nomenat cavaller del Sacre Imperi i més endavant retornà al Pallars on va rebre el títol de baró de Bressui.
La figura del general Moragues s’alça, encara avui, com un far de dignitat i lleialtat a la terra. Torturat, humiliat i executat pels ocupants castellans no van poder arrabassar-li allò que el feia invencible: la fidelitat incondicional a l’antic estat català independent, a les seves Constitucions i a les seves institucions seculars. El seu cap exposat durant anys al Portal de Mar de Barcelona no fou un escarment, ans una llavor de memòria que el poble català ha sabut preservar amb orgull. Moragues no és només un episodi de la Història: és símbol permanent de resistència a l’assimilació, de resistència a la nostra desaparició com a poble, com a Nació; un símbol d’orgull pels nostres ancestres i d’honor dels nostres soldats. En la seva mort hi ressona el crit d’una pàtria que mai no s’ha resignat a desaparèixer, i en el seu record batega, indòmit, l’esperit d’una Nació que encara avui malda per viure dempeus.
Bibliografia:
Francesc Serra i Sellarès, Els herois del 1714. Els defensors de Catalunya, Barcelona, Editorial Base, 2013.
