Les paraules poden fer molt de soroll, sobretot quan van acompanyades de gesticulacions calculades. Això és exactament el que ha fet Junts per Catalunya anunciant, amb to de gran solemnitat, que trenca el seu pacte amb el PSOE. Però rere l’escenografia no hi ha res més que mentides i fum. Cap decisió real, cap conseqüència efectiva, cap voluntat d’assumir el cost polític d’una ruptura de veritat.
Junts sap perfectament que no vol fer descarrilar el govern de Pedro Sánchez. La seva força a Madrid depèn, precisament, d’aquest joc ambigu: criticar el PSOE per mantenir la flama d’un suposat independentisme, però alhora garantir-ne la supervivència per seguir tenint influència i capacitat de negociació. És el clàssic doble llenguatge del partit: fer veure que planta cara mentre continua assegut a la taula dels que manen, els espanyols, per recollir les seves engrunes.
Aquesta “ruptura” és, en realitat, una maniobra de màrqueting polític nascuda del pànic a perdre votants cap a Aliança Catalana. A Junts li tremolen les cames davant la possibilitat que una part important del seu electorat decebut fugi cap al partit de Sílvia Orriols, que capitalitza un discurs clar, directe i sense complexos sobre nació, sobirania, seguretat i prosperitat econòmica. Davant d’això, Junts intenta exhibir un suposat múscul sobiranista, però només de cara a la galeria.
La veritat és que Junts no està en condicions de trencar res. Les elits del Puente Aéreo —els grans interessos econòmics que connecten Barcelona i Madrid i alimenten el règim colonial que subjuga Catalunya— no li ho permetrien. Aquestes estructures de poder, tan vinculades a l’estabilitat política i als equilibris de despatx, no volen sorolls que puguin afectar els negocis o la tranquil·litat institucional. I Junts, i abans Convergència, que sempre ha estat un partit profundament lligat a aquestes elits, no està disposat a desafiar-les.
Així, el partit juga una partida de teatre: anuncia una ruptura que no és tal, mentre continua sostenint el govern espanyol i, sobretot, mantenint els seus pactes municipals amb el PSC. Si tan insuportable fos el pacte amb els socialistes, ja haurien trencat aquests acords locals. Però no: allà on hi ha càrrecs, sous i poder municipal, el pragmatisme s’imposa sense contemplacions.
En definitiva, Junts no busca canviar res, sinó guanyar temps i recuperar centralitat dins d’un espai polític que s’esquerda. Però la gent ja no s’empassa el relat: cada gest teatral sense conseqüències, cada amenaça de ruptura que no es consuma, cada declaració solemne que acaba diluïda en una nova negociació, contribueix a desgastar encara més la seva credibilitat.
Junts pot continuar venent fum i mentint com Pinotxo, però el país ja fa temps que ha après a no confondre’l amb el foc. I mentrestant, el buit que deixa l’ambigüitat d’uns és ocupat per la determinació dels altres.
