La Feria de Abril que se celebra a Catalunya fa dècades és un dels exponents més clars de la colonització cultural espanyola al nostre país. Mentre les tradicions catalanes eren arraconades o folkloritzades, s’impulsava amb tota normalitat —i amb suport econòmic institucional— una celebració aliena, convertida en símbol d’una suposada “convivència” que en realitat ha funcionat en una sola direcció, la de la substitució cultural, la de la substitució de la cultura catalana per la «cultura» espanyola.
Durant anys, aquesta Feria ha estat també un espai polític. Els partits espanyolistes hi han fet acte de presència, hi han buscat complicitats i hi han consolidat un relat: el d’una Catalunya inevitablement espanyola, culturalment subordinada i lingüísticament diluïda. Han donat per fet que el vot d’origen castellà ja el tenien assegurat, i han utilitzat aquesta festa com una eina més per reforçar aquesta hegemonia.
Però avui assistim a una nova mutació. La Feria de Abril a Catalunya ja no és només un aparador d’andalusisme d’importació: és també un espai en procés de sud-americanització. La música canvia, els referents canvien, l’ambient canvia. I no pas per una evolució espontània, sinó perquè els mateixos actors polítics que durant dècades han instrumentalitzat aquesta festa han entès que necessiten ampliar la seva base electoral.
Els partits espanyolistes saben que el mapa demogràfic ha canviat. La immigració sud-americana és avui un actor rellevant, i el seu vot és disputat. Davant d’això, la resposta ha estat adaptar els seus espais simbòlics per continuar jugant en el mateix terreny: el de la substitució cultural (i demogràfica!). Allà on abans es projectava una identitat espanyola, ara s’hi afegeixen elements llatinoamericans, però el missatge de fons no canvia: Catalunya continua sent un espai a ocupar culturalment per alguna cultura aliena, no pas a respectar.
Aquesta evolució demostra que, per als partits espanyols, si abans la Feria servia per consolidar un electorat, l’andalús, ara serveix per seduir-ne un altre, el latino. El contingut pot variar, però la lògica és la mateixa: construir majories polítiques a partir de la desarticulació de la identitat catalana.
El que estem veient és una «festa» que abans estava al servei d’una espanyolització de matriu andalusa, ara ampliada cap a una espanyolització sudamericanitzada que respon a interessos electorals molt concrets. I mentrestant, la cultura catalana continua reculant, foragitada pels invasors a casa seva.
