L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha anunciat que estudiarà la possibilitat d’establir un nom comú per a la llengua catalana vàlid per a tots els territoris de parla catalana. La iniciativa, recollida per Diari de la Llengua, respon a una realitat que porta dècades enquistada: la mateixa llengua es diu d’una manera diferent en funció del territori, i aquesta fragmentació terminològica ha estat explotada sistemàticament per qui ha volgut negar la unitat lingüística del país.
El debat sobre el nom de la llengua no és nou, però la decisió de l’IEC d’abordar-lo formalment és un pas d’una certa rellevància. La qüestió és especialment sensible al País Valencià, on el terme «valencià» té reconeixement oficial i on la disputa entre «català» i «valencià» ha estat un dels instruments polítics més utilitzats per l’anticatalanisme per fragmentar la consciència nacional. A les Illes Balears, tot i que la situació és diferent, tampoc és infreqüent sentir a parlar de «mallorquí», «menorquí» o «eivissenc» com si fossin llengües separades.
L’IEC és l’acadèmia de referència per a la llengua catalana en tots els seus territoris i la institució científicament competent per pronunciar-se sobre aquesta qüestió. La seva presidenta, Teresa Cabré, ja ha deixat clara la postura institucional en diverses ocasions: «La llengua és una de sola, amb les seves diverses varietats.» Que ara s’obri un procés formal d’estudi per trobar una denominació comuna que sigui acceptable per a tots els territoris és, en teoria, una bona notícia.
Sabem que la llengua catalana és la columna vertebral de la identitat nacional dels territoris que la parlen. Fragmentar-ne el nom és fragmentar-ne la consciència. Que l’IEC hagi d’obrir un procés d’estudi per trobar una «denominació comuna» diu molt de l’estat del debat polític: el nom ja existeix i la ciència lingüística ho té clar des de fa segles. El que cal no és un nou estudi, sinó voluntat política per fer respectar el català.
