Gràcies al fet que el monarca francès Lluís XIV va decidir regalar un “cortijo” a Espanya al seu nét Felip els catalans hem gaudit de les “bondats” que suposa viure sotmesos a una monarquia que, si per alguna cosa destaca, és per la seva capacitat de viure a cor què vols gràcies als seus esforçats súbdits i per envoltar-se d’una casta de fidels servidors (jutges, militars, funcionaris, periodistes, polítics, etc…), que la recolzen amb una fidelitat canina. De fet, aquesta és una actitud ben lògica, atès que aquests grups funcionarials són plenament conscients que la seva situació privilegiada depèn del manteniment del status quo actual. Perquè és evident que qualsevol canvi, per petit que sigui, conduiria inexorablement a l’ensulsiada del castell de cartes que és l’estat espanyol, si més no tal com el coneixem.
I, certament, aquesta possibilitat és ben plausible, perquè realment els Borbons, al llarg dels més de tres segles en què han ocupat la corona d’Espanya, manta vegades han fet punts per perdre-la. Principalment, pels nombrosos escàndols personals i corrupteles que han acompanyat els seus regnats. Ja en els mateixos orígens de la dinastia el citat Felip V, a més d’eliminar qualsevol rastre d’autogovern als regnes de l’antiga corona catalano-aragonesa hi potencià la corrupció mitjançant el control militar i la venda de càrrecs públics. Per no parlar de la seva vida personal, on demostrà una manca absoluta d’equilibri psíquic. Situació que també acompanyà al seu fill i successor Ferran VI, sobretot durant els seus darrers dies. També podem parlar de Carles IV, que fou manipulat tothora pels seus ministres, sobretot pel conegut Manuel Godoy. Certament, en l’àmbit personal estigué més centrat de cap que no pas els seus antecessors, però això no evità que fos absolutament incapaç de regir el país; de fet fins i tot fou incapaç, si hem de creure allò que deia la seva muller Maria Lluïsa de Parma, de donar un hereu a la corona, atès que cap dels seus nombrosos fills era d’ell. Tot seguit arribà al tron el gens recomanable Ferran VII, a qui no tremolà la mà per entregar el regne a Napoleó i, quan li fou retornat, la seva primera acció fou carregar-se qualsevol vel·leïtat liberal i governar amb mà dura, amb l’únic objectiu de mantenir-se al poder. Després vingué la seva filla, Isabel II, la vida sexual de la qual donaria per a una telenovel·la actual (sens dubte a això contribuí el fet que el seu marit gaudia més de les companyies masculines que no pas de les femenines). I a això, a més, caldria afegir-hi les corrupteles de la seva mare Maria Cristina, que en col·laboració amb el seu segon marit, Agustín Muñoz, inicià aquesta tradició tan hispànica d’emprar la construcció de ferrocarrils per fer negocis d’escassa legalitat. Posteriorment, tenim a Alfons XII, que establí la futura tradició familiar d’actuar com un femeller compulsiu. O el seu fill Alfons XIII, qui a més de ser l’instigador dels desastre militar d’Annual al Marroc i de la dictadura de Primo de Rivera, també fou el major promotor de pel·lícules pornogràfiques del primer terç del segle XX a l’estat espanyol.
En resum, si d’alguna cosa són històricament experts els Borbons és en tractar el seu país com una propietat pròpia i practicar el sexe amb un desvergonyiment més propi d’una colla de hippies participants al festival de Woodstock que no pas a una família teòricament defensora de la tradició. Davant d’aquests antecedents és obvi que l’anterior monarca, Joan Carles, fos un digne hereu de la seva nissaga i, malgrat les dificultats, es podria dir que superà àmpliament a tots els seus avantpassats, ja que per assolir el poder apartà al seu germà (mort d’un tret “accidental”) i, fins i tot, es passà pel folre els drets del seu pare passant-li al davant en la successió, amb la col·laboració inestimable del dictador Francisco Franco.
Davant d’aquests antecedents hom podria esperar que les crítiques serien contínues, contundents i sovintejades; però res més lluny de la realitat. El monarca, com ja hem esmentat, ha comptat sempre amb una guàrdia pretoriana ben greixada i agraïda que ha perseguit de manera rabiosa a qualsevol que gosés criticar-lo per activa o per passiva. Més encara, i lògic en un estat copat per l’ètnia castellana, si el crític procedia d’una de les minories nacionals que s’hi troben sotmeses.
Aquest és, clarament, el cas del lleidatà Pau Rivadulla i Duró, més conegut com a Pablo Hasél (mal li pesi, ja que ell es veu més com un hereu del comunisme internacionalista). Aquest ja porta diversos anys vergonyosament empresonat, simplement, per haver escrit i cantat unes quantes cançons i pel contingut d’alguns abrandats piulets (amb l’afegit d’un muntatge mediàtic per assegurar-ne l’empresonament). I, per a vergonya de diversos dirigents de la Generalitat, tan suposats independentistes com no, desitjosos de fer-se perdonar els suposats errors del “Procés”, en unes condicions sanitàries penoses. El més curiós de tot és que d’altres grups musicals, amb molta més fama i difusió, com el madrileny Ska-P, han practicat la crítica musical contra la monarquia amb una contundència i gràcia molt superiors. (Recomano la visualització del vídeo amb la seva cançó “Jaque al Rey”). Tanmateix, potser precisament perquè són més coneguts i no pertanyen a una ètnia sotmesa a l’estat castellà, se’ls hi permet un xic més de llibertat (tot i que tampoc gaire).
En definitiva, si alguna cosa caracteritza aquesta fantàstica monarquia que ens han entaforat és la manca de democràcia i no el contrari. De fet, és una evidència clara que el poder actual a l’estat espanyol és un botí de guerra on els hereus del franquisme, i la monarquia ho és, malden per evitar qualsevol crítica, atès que els súbdits, al contrari que els ciutadans, no poden criticar; com a màxim aplaudir. I si aquests, per més Inri, procedeixen d’una de les ètnies sotmeses, encara menys. No fos cas que se’ns acudís obrir els ulls i ser conscients del cau de podridura i corrupció on estem colgats. De facto, res de nou sota la capa del sol, atès que ens trobem amb la ja clàssica repetició del mite de la caverna de Plató. És a dir, cal matar, fins i tot amb la col·laboració dels propis presos, a aquell que ha vist la realitat, per evitar que les ombres de la mentida on vivim caiguin pel seu propi pes i posin en perill la bona vida dels nostres dominadors perquè, tinguem-ho ben clar, això de treballar per guanyar-se la vida els hi fa molta mandra.
P.D.: Vist que darrerament els nostres polítics han decidit perseguir les anomenades notícies fake, és a dir les que no els fan la pilota, i els suposats discursos d’odi, aquells que els duen la contra i no donen una visió paradisíaca de la seva gestió, annexo l’origen de les afirmacions que es fan en aquest article, perquè quedi clar que procedeixen de fonts documentals.
Josep M. Torres i Ribé, Felip V contra Catalunya, Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2017.
Josep M. Torres i Ribé, Misèria, poder i corrupció a la Catalunya Borbònica 1714-1808, Rafael Dalmau Editor, 2020.
Joaquim Albareda, Vençuda però no submisa: la Catalunya del segle XVIII, Barcelona: Edicions 62, 2023.
Josep Fontana, De en medio del Tiempo. La segunda restauración española 1823-1834, Barcelona: Crítica, 2013.
Isabel Burdiel, Isabel II. No se pude reinar inocentemente, Espasa Calpe, 2004.
Diversos autors, Els Borbons en pilotes, Cossetània Edicions.
Miquel Payeras, Alfons XIII, el rei pornògraf – El Temps
Patricia Sverlo, Un rei cop per cop, Pamplona: Kalegorria.
I, com exemple d’article periodístic vergonyós sobre Pablo Hasél vegeu aquest de la Vanguardia: Pablo Hasél, un agitador de familia bien
