Els Pomells de Joventut foren una organització per a infants i joves ideada pel periodista i escriptor Josep Maria Folch i Torres l’any 1920. L’escriptor, en una de les seves “Pàgines viscudes” que apareixien a la revista En Patufet, en concret la corresponent al número del 9 d’octubre de 1920, que portava per títol “El llibant del pou”, expressava el seu desig que de cada vila i ciutat de la nació en sorgissin grups de joves i mainada anomenats «pomells de joventut», que es dediquessin a exercir actes d’amor envers el pròxim i Catalunya, un acte virtuós i un de patriòtic. Recordem que Josep Maria Folch i Torres era un nacionalista integral, dels primers que celebraren l’Onze de Setembre al monument a Casanovas, empresonat per les autoritats espanyoles i exiliat per les seves activitats nacionalistes.
Aquesta crida d’en Folch i Torres, secundada per Josep Serra i Ustrell, es produïa en uns moments en què Catalunya –especialment Barcelona- es veia sacsejada per l’enfrontament armat entre el sindicalisme anarquista, d’una banda, i els anomenats “sindicats lliures” –organitzacions mafioses i d’extrema dreta a sou de la patronal- i la policia espanyola, de l’altra. En aquest context, els assassinats d’obrers, de patrons, de policies i les morts de persones que no tenien res a veure amb aquest conflicte eren constants.
Els Pomells de Joventut eren un moviment confessional catòlic i conservador, tot i que no era directament vinculat a la jerarquia eclesiàstica, i patriòtic català. Amb tot, el moviment va rebre la benedicció papal. La desacomplexada catalanitat del moviment, conjugada amb el seu sentiment cristià, queda perfectament reflectida en aquesta oració que, segons Àmfora, butlletí dels Pomells de Joventut d’àmbit nacional –la referència, tanmateix, l’hem treta de la revista Recvll de Blanes– tots els pomellistes nois i noies de Catalunya havien de resar a les dotze en punt del migdia de la diada de sant Jordi de 1922:
“Gloriós Cavaller Sant Jordi, Patró de la Nació nostra, intercediu prop de Deu Nostre Senyor per a que sia ben tost reconeguda a Catalunya la seva plena i llibérrima personalitat, i encengui cada dia més en el cor dels catalans l’amor a la Pátria. Amén”.
Els Pomells arrelaren, sobretot a la petita burgesia, les classes mitjanes i classes populars de viles i ciutats de Catalunya, i en zones rurals, a les famílies pageses. El creixement del moviment en tres anys fou espectacular, encara que el nombre total d’infants i joves pomellistes es desconeix. Sembla, però, que n’hi devien haver uns quants milers.
La principal comesa dels pomellistes en la seva vida quotidiana era fer bones obres, d’amor a Déu, a la Pàtria catalana i al pròxim, com ara donar caritat als pobres, corregir els castellanismes en el parlar d’un mateix i en el dels altres, respectar la vida dels animals o respectar la gent gran. Aquestes bones obres es registraven en llibretes. Altres actes patriòtics que feien era penjar senyeres i promoure la lectura en català.
Els Pomells de Joventut tenien una sèrie de símbols que els eren propis, trets de la tradició catalana: els nens duien barretina i les nenes caputxetes blanques, així com els llacets, combinant una cinta blava amb les quatre barres.
Per exemple, a la vila de Blanes (la Selva), el primer Pomell de Joventut es creà el 19 de febrer de 1922, una data força tardana. Era el pomell Creuats de Sant Jordi, format pels joves –entre tretze i vint-i-sis anys- col·laboradors de Recvll, revista portaveu del moviment dels Pomells a Blanes. Així, les notícies sobre els Pomells de Blanes i d’arreu de Catalunya apareixien a una “Secció de Pomells” de la publicació.
Els Pomells van rebre el suport de la clerecia catalana: el cardenal Vidal i Barraquer, l’abat de Montserrat i diversos bisbes els beneïren. D’aquesta faisó es visualitzava la recatalanització de l’Església del nostre país, després de dècades de forçada espanyolització lingüística i nacional.
Pel seu caràcter patriòtic català els Pomells de Joventut d’arreu de Catalunya foren clausurats el 21 de setembre de 1923, onze dies després del cop d’estat que instaurà a l’Estat Espanyol la Dictadura de Primo de Rivera. La circular núm. 2697 signada pel governador civil de Barcelona, Carlos de Losada, deia que eren una entitat que “ha sido desviada por espíritu de sectarismo a inculcar en el ánimo de la juventud, no sólo el amor a Cataluña, sino también la idea de separación de España y de desprecio de la misma”. Losada deia que el pomellistes resaven cada dia un parenostre “para que se les libere de la opresión de los españoles”.
Losada es devia referir a l’oració la qual hem fet esment abans. En aquesta oració es fa referència a Catalunya com a nació, i es demana l’amor dels catalans a la seva pàtria (Catalunya) i el ple reconeixement de la personalitat nacional catalana. El separatisme dels Pomells era prou palès, quan en alguna de les publicacions de les seves seccions locals lloaven la lluita del poble irlandès per la seva independència. La mateixa oració esmentada a sant Jordi en què hom demana «que sia ben tost reconeguda a Catalunya la seva plena i llibérrima personalitat» ja és suficient per demostrar el sobiranisme d’aquest moviment.
Tot i que els Pomells van ser posats fora de la llei per la Dictadura de Primo de Rivera, hi va haver força actes de resistència a la prohibició. Moltes noies seguien anant a missa amb la característica caputxeta blanca dels Pomells com a símbol de desafiament a la prohibició. El governador civil de Barcelona, Losada, va voler evitar aquesta manifestació de la llibertat d’expressió imposant multes als pares de les nenes que duien les caputxetes i als mossens de les esglésies on es produïssin aquests actes de resistència pacífica.
Després de la Dictadura de Primo de Rivera va haver-hi intents per fer-los renéixer, però foren debades.
Els Pomells de Joventut van espantar les autoritats espanyoles per la seva ferma i nacional catalanitat, i per això foren prohibits, com moltes altres associacions –el Barça, per exemple, també va patir persecució en aquells anys- i símbols catalans.
Una primera versió d’aquest article fou publicada a Vibrant.
Fonts consultades:
Revista Recvll de Blanes, anys 1922-1923
Roig i Rossich, Josep Maria La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992
Sampere i Ministral, Josep Història dels Pomells de Joventut de Malgrat, Malgrat de Mar, 1994
